Acabada la guerra del 36, Francisco Franco va instal·lar la seva residència al palau d’El Pardo i allà va viure durant totes les dècades en què va estar físicament al poder. Als que ja tenim una certa edat ens ve al cap un clixé que durant aquell temps es deia sovint: “la lucecita de El Pardo”. El repetien els mitjans de comunicació oficials per avisar-nos que Franco no descansava mai i que dia i nit vetllava pel nostre benestar. Mentre la majoria de ciutadans dormien, ell continuava sempre al peu del canó ( no pun intended ). Els articulistes i ninotaires dels mitjans que a poc a poc van anar apareixent als anys setanta ( Por Favor i Muchas Gracias , sobretot) també s’hi referien, però amb un to irònic. “La lucecita” en qüestió no era més que un llum que hi havia al despatx del dic­tador, i que sempre estava encès per si, de cop, a mitja matinada se li acudia despatxar alguns assumptes, entre els quals els vistiplaus a condemnes a mort de desafectes al règim. En aquest punt intervé un altre clixé de l’època: “el motorista d’El Pardo”. Apareixia sovint als mitjans. Era l’home que s’encarregava de portar les seves ordres allà on calgués, perquè fossin executades de manera immediata: “Aquest matí ha sortit d’El Pardo un motorista amb un sobre que...”. Que anés amb moto afegia una aureola de velocitat i urgència al que fos que aquell sobre contingués.
N’hi ha que diuen que la història de “la lucecita de El Pardo” és una llegenda no verificada. Ves a saber, però la propaganda del règim la va fer servir tant, que va arrelar en l’imaginari col·lectiu. Als no franquistes que no van visitar mai el lloc –avui integrat al districte de Fuencarral-El Pardo– el topònim els feia feredat. Per això s’entén que ara alguns veïns de la població rebutgin que hi traslladin les restes del dictador. L’associació veïnal El Pardo En Comú diu a l’agència Efe que, com que generaria un problema de segu­retat, no hi estan gens d’acord: “Ens oposem que el nostre barri sigui el nou epicentre de la peregrinació dels nostàlgics del franquisme cada 20 de novembre. Condemnar un barri que va patir la repressió salvatge dels aliats de Franco trencaria la convivència i generaria malestar entre veïns i acòlits de la dictadura”. Rematen la seva al·legació amb una frase rotunda: “Franco, ni al Valle, ni a l’Almudena ni a El ­Pardo”.
L’enterrin on finalment l’enterrin, que Déu Nostre Senyor no vulgui que li passi com a Augusto Pinochet. Quan va morir el 2006, van soterrar les seves cendres en una segona residència de 51 hectàrees que tenia a Los Boldos, a uns 120 quilòmetres de Santiago, perquè la família temia que, si l’enterraven a la capital xilena, algú profanaria la tomba. Però, en un esplèndid gir de guió, quatre anys després –el 2010– es va descobrir que Los Boldos, que ara està en un greu estat d’abandonament, s’havia convertit en una esplèndida plantació de marihuana. Que ruli. - QUIM MONZÓ - lavanguardia/català