A la contra de la Vanguardia, Lluís Amiguet entrevista a José Varela Ortega, nét d'Ortega y Gasset i patró de la seva fundació. Una entrevista en què es diuen coses que hom ignorava i altres que podia intuir, però que entenc són molt enriquidores i aporten una informació interessant sobre el passat compartit amb Espanya per Catalunya. Varela pot ser més o menys partidista però interessant, llevat que algun historiador (qualsevol menys Bilbeny) em demostri que Varela Ortega no explica la realitat dels fets passats.

“Catalunya en la història ha estat dominadora i dominant”

- Què recorda del seu avi filòsof?
Anàvem a veure’l al seu exili a ­Lisboa. I li encantava jugar amb mi. Amb ell vaig conèixer gent de les dues Espanyes des de l’exercici del diàleg i la convivència i, gràcies a ell, la meva àvia em portava a veure la vídua de Besteiro, dona de gran dignitat.

- Julián Besteiro: el socialista que va presidir les Corts fins a la victòria franquista?
I la meva àvia em deia: “El teu avi ho va passar molt malament amb el que li va fer Franco al senyor Julián”. També recordo discussions de l’època, com la d’en quin bàndol s’havia matat més.

- Em temo que continua oberta.
El meu avi la va concloure una vegada amb un “si la resposta està en l’aritmètica, no m’interessarà”. Avui em dedico a la seva fundació. I a la meva obra, tributària del meu mestre a ­Oxford, Raymond Carr, a qui impressionava la dignitat espanyola en la desgràcia.

- Espanya no era el país de la picaresca?
Carr la va visitar en la postguerra i sempre ­deia que, encara en la fam i la misèria, cap espanyol no va intentar enganyar-lo. L’honestedat és el blasó dels nostres pobres.

-Més que el dels nostres rics, em temo.
I a més l’orgull que els seus fills estudiessin.

- Quina imatge d’ Espanya s’ha imposat?
He estudiat dos estereotips principals.

- Vol començar pel bo o el dolent?
Un és el de l’espanyol apassionat i proactiu. I és que, miri, Hernán Cortés podia ser moltes coses, però gandul no. En canvi, al XVII madame d’Aulnoy, en un llibre molt divertit, descriu Espanya com decadent i reaccionària per als philosophes sense haver-la visitat, acusant-la del que no s’atrevia a acusar a França.

- I el clixé de l´Espanya de Carmen ?
És el romàntic, però els espanyols d’avui amb els de Carmen només podem identificar-nos amb el perruquer, l’únic que treballa ordenadament. Els altres són toreros, bandolers i guerrillers de caràcter ferm i apassionat.

- I la història no els va donar la raó?
He après molt descobrint que no. Ricardo García Cárcel i Luis Ribot m’han ensenyat, per exemple, que els terços de Flandes, els ­pagava la corona, però la major part eren mercenaris alemanys i italians.

- Manats per espanyols?
Els comandaven espanyols i els tècnics i armers de més perícia també ho eren. Ho ex­plica Howard: després de la conquesta de Granada, la tecnologia militar d’artilleria d’avantguarda era espanyola. Els valents a la infanteria i a cavall eren els francesos.

- Com aprenen els espanyols?
També per influència italiana. Recordi les possessions de la Corona d’Aragó a Itàlia, on per aquest domini odiaven els catalans. De fet, la hispanofòbia comença contra ells. Un exemple és l’arribada de Alejandro VI, el valencià papa Borja, que els romans menyspreen amb el sobrenom de “català circumcís”.

- Per què l’odiaven?
Perquè els catalans els van dominar durant segles. Ho apunta Benedetto Croce. I és que Catalunya va ser dominadora i dominant: primer a la Mediterrània i, des del XVIII, a l’ Atlàntic. I no oblidi que fins al 1970 els catalans introdueixen aranzels, en connivència amb els agricultors castellans i els industrials bascos, com demostra amb autoritat Vicens Vives. Els catalans en la història sovint han estat més espanyols que els altres.

- Quan i on ho van ser?
Els catalans van resistir amb patriotisme ­espanyol la invasió napoleònica: a Girona i, sobretot, Tarragona, delmada pels francesos. La sobirania nacional espanyola es forja en aquesta invasió. I els catalans la defensen ­perquè temien que França negociés trossejar Espanya i estendre els seus territoris fins a l’ Ebre.

- Marfany demostra que molts catalans comencen a fer servir el castellà llavors.
I, poc després, els catalans a Cuba són d’una espanyolitat molt conservadora que demanava mà dura contra l’independentisme cubà.

- Pel que s’hi jugaven.
El Casal Català de l'Havana protesta, enèrgic, el 1898 contra les concessions d’autonomia que fa Espanya als cubans, perquè, diu, molt patriota, el liberal Víctor Balaguer: “Això és anar a la independència en ferrocarril”.

- Que queda dels clixés de l’espanyol?
Miri, el primer és existir. Només els grans ­països amb llarga història en tenen: França, els EUA; el Japó, la Xina, l’Índia, Alemanya, Itàlia... I Espanya té aquesta imatge universal de segles, encara que no sigui en tot bona.

- La millor època de l’espanyol?
Els clixés més negatius d’ Espanya, reforçats per la dictadura de Franco, deixen de ser dominants amb la transició democràtica i acaben definitivament rebatuts per l’èxit de les Olimpíades del 92. Recordo que el 92 jo era a Buenos Aires i, quan la fletxa va encendre el peveter, el comentarista de la televisió argentina va dir: “Em sembla que haurem de can­viar els acudits de gallecs”.

-L’afectaran l’última crisi catalana?
Espanya té una imatge pròpia consolidada i és el segon país més visitat del món i molt ­conegut . No és fàcil desprestigiar-la.

 Si, ja se que rellisca una mica a l'ultima resposta i quan parla de la honestedat dels espanyols, però ell considera que els catalans som també espanyols i per tant tampoc rellisca tant. Ja he escrit en més d'una vegada que la diferencia entre un català i un español és que no hi ha a penes diferencia.