Quan em van arribar els últims dies, i les lletges trivialitats de la vida em van enfonsar en la bogeria com aquestes gotes d'aigua que el torturador deixa caure sense parar sobre un punt del cos de la seva víctima, dormir es va convertir per a mi en un refugi lluminós. En els meus somnis vaig trobar una mica de la bellesa que havia buscat en va durant la vida, i vaig poder vagar per vells jardins i boscos encantats.
Una vegada en que el vent era suau i fragant vaig sentir la crida del sud, i vaig navegar interminable i lànguidament sota estranyes estrelles.
Una altra vegada en què queia mansa la pluja vaig navegar terra endins per un riu sense sol, fins que vaig arribar a un món de crepuscle porpra, emparrats iridescents i roses no moridores.
I una altra vaig caminar per una vall daurada que conduïa a ombrívols bosquets i ruïnes, i acabava en un enorme mur verd amb parres antigues, i un petit accés amb porta de bronze.
Moltes vegades vaig recórrer aquesta vall; i cada vegada em demorava més en ell, en una mitja llum espectral on els arbres gegantins es retorçaven grotescament, i el terra gris s'estenia humit de tronc a tronc, deixant al descobert carreus de temples enterrats. I sempre la meta de les meves quimeres era el mur cobert de vinya i la porta de bronze.
Algun temps després, a mesura que els dies vigilis s'anaven fent menys suportables per monòtons i grisos, Vagava sovint en hipnòtica pau per la vall i pels ombrívols bosquets; i em preguntava com podria adoptar aquests paratges com estatge etern, de manera que mai més hagués de tornar a un món insuls i mancat d'interès i de colors nous. I en mirar la petita porta del mur poderós, em vaig adonar que a l'altra banda s'estenia una regió de somni de la qual, una vegada que hi entrés, no hi hauria retorn.
Així que a les nits, en somnis, tractava de trobar el forrellat de la cancel·la del temple cobert d'heura, tot i que estava molt amagat. I em deia que el regne de l'altre costat del mur no només era més durador, sinó també més bonic i radiant.
Més tard, una nit, vaig descobrir a la ciutat onírica de Zakarion un papir groguenc ple de pensaments dels savis que habitaven des d'antic aquesta ciutat, i eren massa savis per haver nascut en el món vigil. En ell hi havia escrites moltes coses sobre el món dels somnis, entre elles el saber sobre una vall daurat i un bosquet sagrat amb temples, i un gran mur amb una obertura tancada per una petita porta de bronze. Quan vaig ser conscient d'això, vaig comprendre que es referia als escenaris que havia freqüentat; així que em enfrasqué en la lectura del papir groguenc.
Alguns d'aquests savis somiats parlaven amb enlluernament de les meravelles de l'altre costat de la porta sense retorn, si bé altres ho feien amb horror i decepció. No sabia què creure; encara que anhelava cada vegada més entrar definitivament al país desconegut; perquè el dubte i el misteri són el més irresistible dels esquers, i cap nou horror pot ser més terrible que la tortura diària de la vulgaritat. Així que quan vaig saber d'una droga que obria la cancel·la i permetia creuar endins, vaig decidir prendre-la tan aviat despertés.
Ahir a la nit la vaig prendre i, en el seu somni, vaig recórrer surant la vall i els bosquets ombrívols; i en arribar aquesta vegada al mur antic, vaig veure que la petita porta de bronze estava ajustada. De l'altre costat arribava una resplendor que il·luminava espectralment els arbres gegantins i vaig seguir desplaçant musicalment, expectant de les glòries del país del qual mai tornaria.
Però quan la porta es va obrir més, i l'encís de la droga i la son em van empènyer per ella, vaig saber que totes les glòries i visions havien acabat; perquè en aquest nou regne no hi havia ni terra ni mar, sinó només el blanc buit de l'espai il·limitat i desert. Així, més feliç del que mai havia gosat esperar, em disolgué novament en aquesta infinitud original d'oblit cristal·lí de la qual el dimoni Vida m'havia tret per una hora breu i desolada. 

H. P. Lovecraft
EX OBLIVIONE
ciudadseva.com