Si us dic que Carles Puigdemont és un agent doble al servei de l'estat espanyol estic segur que em titllareu, com a mínim, de boig. ¿Com serà espanyolista l'home que va declarar la independència de Catalunya, encara que només fos una estoneta, i que fa set anys que posa en perill la justícia espanyola? Sembla un argument difícil de defensar si ens basem exclusivament en el raonament polític, però si apliquem el mètode científic, comprovareu que les proves són irrebatibles. - Jose Antonio Pareja a elplural.com.
Quan Carles Puigdemont va arribar al poder, nomenat a dit pel president català sortint, Artur Mas, el moviment independentista a Catalunya estava al màxim apogeu. Manifestacions als carrers que es comptaven per centenars de milers d'assistents, unió entre els partits independentistes (més aparent que real, però unió) i el grau més alt de sentiment independentista entre els ciutadans catalans que hi havia hagut a la història del país.
El juliol del 2016, al cap de pocs mesos d'estar al capdavant del Govern català, va promoure, juntament amb altres dirigents convergents, la dissolució de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que fins aleshores havia estat l'eix central del nacionalisme català. Va col·laborar en la fundació del partit successor, el PDeCat. Però la joguina li va durar poc temps i va acabar formant un partit a mida, Junts per Catalunya, que a les últimes eleccions autonòmiques es va presentar, en un acte d'humilitat poc freqüent al món de la política, com Junts+Carles Puigdemont per Catalunya. Primer objectiu complert: eliminació del partit nacionalista català per excel·lència. El 10 d'octubre, nou dies després de la celebració del referèndum, Carles Puigdemont va fer una declaració parcial d'independència que va quedar suspesa immediatament en espera d'obrir negociacions amb el Govern Central. Com ja sabeu, la resposta del Govern de M. Rajoy va ser l'anunci de l'aplicació de l'article 155 i el dia 27 d'octubre, davant la negativa de Madrid a negociar, Puigdemont va procedir a la declaració unilateral d'independència, però no la va registrar al Parlament i, per tant, mai no va tenir validesa jurídica. Segon objectiu complert: invalidació dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre.
Com molts recordaran, poques hores després de la declaració d'independència va fer el que hauria fet qualsevol estadista d'alçada: anar-se'n de cap de setmana a casa seva a Girona. Allí va convocar part dels seus col·laboradors més propers i el diumenge els va comminar que l'endemà, dilluns 30, anessin als seus despatxos, com faria ell mateix, a complir amb la seva tasca com a màxims responsables de la nova Catalunya independent. En el moment en què van sortir per la porta del camp de golf on els havia convocat, va pujar a un cotxe que tenia preparat amb les maletes i va emprendre camí a Bèlgica. Per assegurar-se que la resta dels membres del Govern anirien a la tancada que els tenien preparada als seus despatxos oficials, el mateix matí del dilluns va penjar a les xarxes una fotografia del Palau de la Generalitat, fent-los creure que ell ja hi era al lloc que li corresponia. La seva fugida va impossibilitar obtenir la llibertat provisional en espera de judici a la resta dels acusats. Tercer objectiu complert: entrega a la justícia espanyola dels responsables principals de la declaració d'independència.
Va intentar justificar la marxa a l'estranger amb l'argument que des de l'exterior faria una campanya de comunicació que portaria al reconeixement internacional de la independència de Catalunya. Lluny d'això, durant aquests set anys només ha estat un personatge incòmode allà on ha anat, i no ha aconseguit el mínim suport, llevat del d'alguns partits d'extrema dreta nacionalista, com ara el xenòfob partit nacionalista flamenc. Quart objectiu complert: desprestigi internacional de la causa independentista.
Durant aquests set anys, no només per culpa seva, però sí especialment gràcies a ell, el moviment independentista a Catalunya s'ha anat desmobilitzant de manera evident, assolint el rebuig a la independència el seu punt àlgid aquest mes de juliol passat. Segons l'enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió, dependent de la Generalitat) de celebrar-se un referèndum d'independència el 52% dels catalans hi votarien en contra, davant d'un 40% que ho farien a favor. Cinquè objectiu complert: desmobilització de l'independentisme català. La prova més evident de l'èxit del seu treball com a desactivador del moviment independentista és que dijous passat, el dia del debat d'investidura de Salvador Illa, després de setmanes anunciant a so de bombo i platerets el retorn a Catalunya després de set anys d'exili, va aconseguir que hi hagués més periodistes que seguidors a l'Arc de Triomf. No va poder aturar la investidura de Salvador Illa, al contrari, va reafirmar la seva figura política i, de passada, es va carregar de cop el prestigi de la seva policia autonòmica. Un cos policial que és element fonamental de la sobirania catalana i que va costar suor i llàgrimes formar i donar-hi presència. Sisè objectiu complert. Per sabotejar ha sabotejat fins i tot l'advocacia catalana, podria haver escollit qualsevol dels grans penalistes que hi ha a Catalunya, però ha preferit com a defensor Gonzalo Boye, que després de vuit anys amb ell segueix sense parlar ni una sola paraula de català. Traieu vosaltres les seves pròpies conclusions, però jo crec que només hi ha dues opcions possibles: o Carles Puigdemont és un agent infiltrat i això explicaria per què no ha estat detingut ni pel PP ni pel PSOE o és un complet i absolut inútil. 
Com deia Sergi 'Montilla' Más: VISC A CATALUNYA.