Mario Santiago Papasquiaro, el veritable nom del qual era José Alfredo Zendejas Pineda (Mèxic, DF, 25 de desembre de 1953- 10 gener 1998), va ser un poeta mexicà, fundador del moviment infrarrealista o realvisceralista. Va néixer en una clínica que ja no existeix en la tancada de Rafael Guillén a la delegació Mixcoac (Districte Federal, Mèxic, en realitat es diu Guillain).
Segons ell mateix, escrivia des de nen, va canviar el seu nom a Mario Santiago (argumentant que José Alfredo només hi havia un, José Alfredo Jiménez) i posteriorment a Santiago Papasquiaro en homenatge al lloc natal de José Revueltas).
El seu primer recital va ser en 1973 i de forma personal el 3 de maig de 1974 al Museu Nacional de San Carlos. "Vaig tenir oportunitat de conèixer als meus 19 anys a José Revueltas i a Efraín Huerta a les seves respectives cases. Jo sóc fill d'ells. Per això el meu pseudònim de Santiago Papasquiaro, el poble de Durango on van néixer els germans Revueltas. Hi ha dues ventrades fonamentals per a mi, la dels Revueltas i la dels Flores Magón. Jo també tinc una formació anarquista", deia.

«Si he de viure que sigui
sense timó i en el deliri.»

-epígraf De Mario Santiago a la novel·la 'La pista de gel' del seu amic Roberto Bolaño.
els realvisceralistes al 1976 a Mèxic DF
El 1976 juntament amb Roberto Bolaño, Cuauhtémoc Méndez Estrada, Ramón Méndez Estrada, Bruno Montané, Rubén Medina, Juan Esteban Harrington, Oscar Altamirano, José Peguero, Guadalupe Ochoa, José Vicente Anaya, Edgar Altamirano, José Roses Ribeyro, Elmer Santana i Mara Larrosa va fundar el infrarrealisme o realvisceralisme, corrent literari d'avantguarda i de veritable ruptura amb l'establishment literari mexicà, el que va aconseguir estilísticament en alguns dels seus integrants, si bé Mario Santiago va ser el màxim exponent i amb més puresa estilística. Els seus poemes són creacions complexes i altament metafòriques, erudites i amb referències constants a la percepció, els viatges i les caminades. Mario Santiago va redactar els seus poemes buscant també l'estètica dels signes com els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire.
Mario Santiago Papasquiaro, o el seu alter ego Ulises Lima inventat pel seu amic Bolaño a Los detectives Salvajes, habia viatjat a Barcelona i s'hi va estar una temporada; al blog Descontexto vaig trobar aquest poema seu, que també el podia haber escrit un argentí espècial com ell, per dir-ho d'alguna manera, Oswaldo Lamborghini, que també va viure a Barcelona i fins i tot hi va morir.

“Alesbiánate Esopo”, de Mario Santiago Papasquiaro

La contracción de la coneja en el hocico del zorro
Ese meneíto que desquicia al mismo fuego
¿Quién vomita la miel/la luz
los dientes del túnel cuando el cielo es el rey & el coito
            es primero?
No confundamos la arcangélica historia
con los sudores terrenos
Coger maremoto es eyaculación & no sueño
No hay mayor incienso que el del clítoris bonzo
¿La música de las esferas?
/ OK /
pero abierta: chorreada
El cuello de la tortuga
dibujado en la explosión de la flecha
La fábula sobra
& no faltan las reinas
Lengua & pellejo cosidos al viento
Es noche de lluvia de estrellas
Arde la arcilla del mundo
El Edén vuelve a fugarse con los kilos a cuestas.


en Jeta de santo, 2008