MENES DE BOTIFLERS


Hi ha diverses menes de botiflers, en un país tan singular cm el nostre, en Bernat de Déu en seria un, almenys un botifler barrut i displicent, o així el titlla una part dels procesistes per les critiques que els etziba, aquest article d'ell sembla prou il·lustratiu. I a continuació hi ha una altra mena de botifler, o botiflera com ella mateix és defineix, Helena Boadas, la filla de Maria Mercé Roca que ha publicat una carta al diari de Girona on es declara botiflera. Els dos escrits són molt honestos, però em quedo amb el de Bernat de Déu, tot l'article és un elogi a la lucidesa i aixó en temps convulsos, és d'agrair.

RECAPITULEM - Bernat de Déu
    

El més important i positiu d’una situació caòtica, dèiem ahir, és que ni una de les teories o sistemes d’anàlisi que han servit per racionalitzar el passat tenen cap mena de valor per veure-hi clar al nou present. Ho demostra el fet que Barcelona visqui nit rere nit envaïda per una generació de joves catalans que fins fa ben poc era absolutament aliena a l’univers de la política, nanos que tenien poc més de deu anys quan va iniciar el procés i que els últims dies han preferit enfrontar-se gallardament a la policia i jugar-se els ulls que no pas passar-se la nit a Razzmatazz fotent-se MDMA i ballant música infecta. Cada generació té el dret inalienable a explicar-se i jo no tinc cap mena de legitimitat de fer-los de portaveu, però diria que als catalans més joves això del 9-N, de la independència simbòlica i d’eixamplar la base els fot bastanta mandra. Doncs res em podria fer més content.
Agafem aire entre manis, i recapitulem. Barcelona i les capitals del país estan vivint un assaig imperfecte de tot allò que s’havia de fer després de l’1-O per tal de protegir la proclamació d’independència, les institucions catalanes i el Govern legítim. Tota regurgitació del que podria haver estat i no va ser acostuma a produir molta nostàlgia i certa frustració, però jo encara hi veig alguna escletxa d’esperança: han hagut de passar dos anys perquè quedi clar que Puigdemont i Junqueras van abandonar l’aplicació de la independència amb la sola intenció de traficar amb els anhels del poble, rendibilitzar la ferida de la repressió policial i negociar amb Espanya una sentència i posterior amnistia que tingués els presos captius tres o quatre anys, i tot a canvi d’una simple millora de l’autonomia. Els polítics espanyols i catalans ho tenien quasi al sac, però el carrer els ha dit que no.

Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara

L’interessant del reguitzell de manifestacions dels darrers dies no és només la defensa d’una idea com la independència, sinó sobretot que el poble comenci a deixar clar als polítics que no acceptarà una pax romana dissenyada entre els despatxos de Barcelona i Madrid. Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara. Si les flames que poblaven Barcelona aquesta mateixa nit són un simple reflex de l’absurd i de la manca de sentit i projecció de futur que el sistema autonòmic regala als nostres joves la cosa no passarà d’una mera bullanga que erdgoanitzarà Espanya i provocarà un altre 155; però si la lluita passa d’aquí i serveix per fer-nos veure a tots que els sistemes autonòmics de representació política han mort, tot aquest estrès ens regalarà satisfaccions.
Els aldarulls d’aquests dies només tindran sentit i força si la població abandona els partits quan li pidolin el vot pel 10-N i promogui un canvi radical en l’oligarquia política catalana. Seria molt fàcil que escudéssim la nostra responsabilitat en ser motor d’aquest canvi, car som nosaltres ―els que una o altra hora vàrem creure en les motos del processisme― qui en som primordialment responsables. Els joves podran perdonar-nos que ens empasséssim certes mentides, però que els utilitzem per purgar les nostres misèries ja passaria de mida. Alguna cosa està canviant al carrer, però sense una transformació a la zona de comandament tota aquesta energia acabarà malbaratada. Siguem-ne conscients i actuem, perquè el temps passa i el foc aclareix les coses i ens regala molta cendra. Però el cultiu necessitarà una nova política, amb molta més força i mots que encara no sé ni enunciar.

A SOTA D'UNA PEDRA - Helena Boadas -  21/10/2017

«Que no hi ha fractura social? No; si quan no ets independentista t'amagues a sota d'una pedra, no n'hi ha». Escric aquest article quan mig país està traient diners als caixers automàtics per aconseguir no sé ben bé què. Ahir, quan vaig llegir aquesta consigna que arribava per terra, mar i aire (en resum, traieu diners tots a la vegada) vaig plorar i tot. Avui ja se m'ha passat –no ploro i escric un article, que és més productiu.

No sé si cal que digui que la mesura és irresponsable perquè em sembla de jutjat de guàrdia; tenint en compte que l'han seguit milers de persones segurament sí. El sistema bancari és molt sensible, immensament. I jugar amb això és jugar amb foc. Per altra banda no sé qui es vol perjudicar amb aquesta acció. Perquè de moment, a dia d'avui, els únics perjudicats són les iaies que volien treure diners per anar al mercat i no han pogut perquè el caixer no tenia efectiu. Era aquesta la idea? Si algú s'espanta, quan hi torni a haver efectiu el traurà tot per no tornar-se a trobar en la mateixa situació. Suposo que tots veiem el perill –immens– d'això.

Si em quedava algun gen de la independència amagat en algun racó del cos, els últims mesos s'ha quedat fulminat. Que no hi ha fractura social? No; si quan no ets independentista t'amagues a sota d'una pedra, no n'hi ha.

Mireu, jo escric aquest article perquè estic cansada d'amagar-me. Com molts altres catalans, vinc d'un context molt independentista, molt. És el que he viscut tota la vida. Quan he aconseguit fer-me una mirada pròpia sobre les coses, una mirada crítica, la meva, he hagut de callar. Com tantes altres persones. Els grups de whatsap són un infern. TV3 és un pamflet independentista vergonyós. La distorsió de la realitat és important. Si en algun context m'atreveixo a parlar provoco com a mínim decepcions.

Estic cansada d'amagar-me. Aquí ho teniu, soc una botiflera, ja m'ho dic jo mateixa, no patiu. Però aprofiteu per reflexionar-hi una mica, perquè com jo hi ha molta, molta gent, moltíssima, que continua amagada a sota la pedra.



AFEGITO - Com visc en un món a part, no m'havia assabentat d'aixó de treure diners del caixers automàtics (no és nou), bé, suposant que suposesim que ho faci, hauré d'esperar al dia 25 que és quan cobrem els pensionistes.




7 comentaris:

  1. Si pusieramos un saco de piedras en la calle, y en un lado los de CiU, y enfrente los de ER y como público los de la Cup...tendríamos que llamar a los de la G. Civil...porque la cosa acabaría mal.

    ResponElimina
  2. És que acabarà malament, sobretot pels del Pdcat (CIU)(juntsxcat), encara que els principals responsable del desastre siguin els d'ERC, i els cupaires, que ara es presenten a les generals dl 10N encara sucaran el melindro.

    ResponElimina
  3. CARTA A (ALGUNS) AMICS NO INDEPENDENTISTES


    Estimades/estimats:

    Fa dies que us noto susceptibles, nerviosos, esverats. Una mica massa, trobo. Tinc amics des de fa més de 50 anys que, sincerament, no sé si són independentistes, federalistes, unionistes, espanyolistes, nacionalistes, vegetarians, religiosos, alienígenes o res de tot això. Tinc amics de fa poc temps i d'altres de fa molt anys i d'alguns en conec les seves simpaties polítiques o ideologia i d'altres no tant o gens. I hem estat i som amics independentment de tot això.

    Durant aquests darrers 50 anys (és la xifra que em va bé manejar, donat que aviat en faré 62) he viscut una dictadura, una transició democràtica i una democràcia, la de l'Estat Espanyol. I sempre he sigut espanyol, per bé que a la força. Catalunya és (millor dit: està) a Espanya, encara i des de fa molts anys. I pregunto: aquests darrers 50, 25 o 5 anys us he fotut la tabarra sobre aquest aspecte? Us he manifestat constantment que no m'agrada ser espanyol, que només em sento català i bla, bla? He apallissat els vostres timpans explicant les desgracies de pertànyer a un Estat tirant més aviat a pseudodemocrata, una mica tercermundista, bastant colonialista i poc sensible envers les diferencies -llengua, cultura, tradicions, costums- de les diverses nacions (nacionalitats diu la Constitución Española, metafòricament) que composen aquest Estat? Oi que no?

    Davant la possibilitat, una mica remota fins no fa gaire però darrerament menys, de que Catalunya esdevingui un país independent, alguns de vosaltres us heu alterat de tal manera que quasi no us reconec. Què us passa? Ja estàveu bé com estàveu? Doncs jo no i no em queixava dia sí i dia també. Por de perdre alguns privilegis? Quins? Jo no us els coneixia, no m'ho havíeu dit que en teníeu. Us penseu que anirem a pitjor? Podria ser, però costarà perquè actualment ser espanyol és un molt mal negoci, sobre tot econòmic, encara que a mi em fot més el tracte de metròpoli a colònia que em dispensen. Quina pega greu hi veieu? Teniu por de què? Ara no en teníeu mai de por? Jo sí. Però no ho he anat dient constantment. La vida segueix. I quan dic això (vida) ho dic en coneixement de causa.

    Deixeu de fer-vos els màrtirs, els incompresos, els assenyalats, els marginats, els estigmatitzats, els bandejats. Ho hem estat els independentistes fins ara? Sí o no? No, oi? Doncs el mateix. No patiu ni feu tanta apologia de les desgràcies que vindran. Que en vindran, clar. Com ens els últims 50 anys n'hi han hagut i els propers 50 n'hi hauran, siguem independents o dependents. Procureu ser feliços encara que el vostre passaport acabi sent una mica diferent de l'actual. Que  per veure, vista la qualitat democràtica del govern central.

    Però, sobre tot, no sigueu tan pesats. És per l'única cosa que deixaria de ser amic vostre. Per pesats. O per antidemòcrates, clar.


    DEL BLOG ANIMUS PROVOCANDI
    PERE-MÀRTIR BRASÓ. EN SU RECUERDO.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boadella sube a un teatro en Cataluña junto a Bernard-Henri Lévy tras 15 años de ausencia
      Subirá con motivo de la representación de 'Looking for Europe', un proyecto que centra su trama en una crítica al nacionalismo.
      "Interpreto a un pesado", zanja Boadella. "Eso es lo que son los independentistas catalanes. No habría que juzgarlos por rebelión o sedición, sino por pesados. Llevamos tantos años con este karma sobre las espaldas de los españoles que es realmente insufrible".

      Elimina
    2. Ahi tienes toda la razón, aunque Boadella también es un pesado, que además sufre la síndrome de Xenius.

      https://blocfpr.blogspot.com/2016/03/la-sindrome-de-xenius.html

      Elimina
    3. Boadella hace tiempo que solo hace teatro cuando sale por la tele o le entrevistan. El personaje interesante de Joglars no es Boadella sinó Ramón Fontseré, este señor, vive o vivia en una masia lejos de todo en Pruit más allà de la carpa abandonada de Joglars, estuve allí un par de veces por un tema de una novela mia que pensaba les podia interesar llevarla al teatro, y que como siempre acabó en nada, pero insisto, el interesante e íntegro es Fontseré. Boadella actualmente no es más que un bufón trasnochado.

      Saludos

      Elimina
  4. No dejaba de tener razón, aunque se ahorró la última parte del drama. Confieso que no conocía a este pintor de Mataró. No dejas de sorprenderme con tus hallazgos, el bloc está inactivo desde 2015.

    Saludos

    ResponElimina