Hi ha diverses menes de botiflers, en un país tan singular cm el nostre, en Bernat de Déu en seria un, almenys un botifler barrut i displicent, o així el titlla una part dels procesistes per les critiques que els etziba, aquest article d'ell sembla prou il·lustratiu. I a continuació hi ha una altra mena de botifler, o botiflera com ella mateix és defineix, Helena Boadas, la filla de Maria Mercé Roca que ha publicat una carta al diari de Girona on es declara botiflera. Els dos escrits són molt honestos, però em quedo amb el de Bernat de Déu, tot l'article és un elogi a la lucidesa i aixó en temps convulsos, és d'agrair.

RECAPITULEM - Bernat de Déu
    

El més important i positiu d’una situació caòtica, dèiem ahir, és que ni una de les teories o sistemes d’anàlisi que han servit per racionalitzar el passat tenen cap mena de valor per veure-hi clar al nou present. Ho demostra el fet que Barcelona visqui nit rere nit envaïda per una generació de joves catalans que fins fa ben poc era absolutament aliena a l’univers de la política, nanos que tenien poc més de deu anys quan va iniciar el procés i que els últims dies han preferit enfrontar-se gallardament a la policia i jugar-se els ulls que no pas passar-se la nit a Razzmatazz fotent-se MDMA i ballant música infecta. Cada generació té el dret inalienable a explicar-se i jo no tinc cap mena de legitimitat de fer-los de portaveu, però diria que als catalans més joves això del 9-N, de la independència simbòlica i d’eixamplar la base els fot bastanta mandra. Doncs res em podria fer més content.
Agafem aire entre manis, i recapitulem. Barcelona i les capitals del país estan vivint un assaig imperfecte de tot allò que s’havia de fer després de l’1-O per tal de protegir la proclamació d’independència, les institucions catalanes i el Govern legítim. Tota regurgitació del que podria haver estat i no va ser acostuma a produir molta nostàlgia i certa frustració, però jo encara hi veig alguna escletxa d’esperança: han hagut de passar dos anys perquè quedi clar que Puigdemont i Junqueras van abandonar l’aplicació de la independència amb la sola intenció de traficar amb els anhels del poble, rendibilitzar la ferida de la repressió policial i negociar amb Espanya una sentència i posterior amnistia que tingués els presos captius tres o quatre anys, i tot a canvi d’una simple millora de l’autonomia. Els polítics espanyols i catalans ho tenien quasi al sac, però el carrer els ha dit que no.

Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara

L’interessant del reguitzell de manifestacions dels darrers dies no és només la defensa d’una idea com la independència, sinó sobretot que el poble comenci a deixar clar als polítics que no acceptarà una pax romana dissenyada entre els despatxos de Barcelona i Madrid. Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara. Si les flames que poblaven Barcelona aquesta mateixa nit són un simple reflex de l’absurd i de la manca de sentit i projecció de futur que el sistema autonòmic regala als nostres joves la cosa no passarà d’una mera bullanga que erdgoanitzarà Espanya i provocarà un altre 155; però si la lluita passa d’aquí i serveix per fer-nos veure a tots que els sistemes autonòmics de representació política han mort, tot aquest estrès ens regalarà satisfaccions.
Els aldarulls d’aquests dies només tindran sentit i força si la població abandona els partits quan li pidolin el vot pel 10-N i promogui un canvi radical en l’oligarquia política catalana. Seria molt fàcil que escudéssim la nostra responsabilitat en ser motor d’aquest canvi, car som nosaltres ―els que una o altra hora vàrem creure en les motos del processisme― qui en som primordialment responsables. Els joves podran perdonar-nos que ens empasséssim certes mentides, però que els utilitzem per purgar les nostres misèries ja passaria de mida. Alguna cosa està canviant al carrer, però sense una transformació a la zona de comandament tota aquesta energia acabarà malbaratada. Siguem-ne conscients i actuem, perquè el temps passa i el foc aclareix les coses i ens regala molta cendra. Però el cultiu necessitarà una nova política, amb molta més força i mots que encara no sé ni enunciar.

A SOTA D'UNA PEDRA - Helena Boadas -  21/10/2017

«Que no hi ha fractura social? No; si quan no ets independentista t'amagues a sota d'una pedra, no n'hi ha». Escric aquest article quan mig país està traient diners als caixers automàtics per aconseguir no sé ben bé què. Ahir, quan vaig llegir aquesta consigna que arribava per terra, mar i aire (en resum, traieu diners tots a la vegada) vaig plorar i tot. Avui ja se m'ha passat –no ploro i escric un article, que és més productiu.

No sé si cal que digui que la mesura és irresponsable perquè em sembla de jutjat de guàrdia; tenint en compte que l'han seguit milers de persones segurament sí. El sistema bancari és molt sensible, immensament. I jugar amb això és jugar amb foc. Per altra banda no sé qui es vol perjudicar amb aquesta acció. Perquè de moment, a dia d'avui, els únics perjudicats són les iaies que volien treure diners per anar al mercat i no han pogut perquè el caixer no tenia efectiu. Era aquesta la idea? Si algú s'espanta, quan hi torni a haver efectiu el traurà tot per no tornar-se a trobar en la mateixa situació. Suposo que tots veiem el perill –immens– d'això.

Si em quedava algun gen de la independència amagat en algun racó del cos, els últims mesos s'ha quedat fulminat. Que no hi ha fractura social? No; si quan no ets independentista t'amagues a sota d'una pedra, no n'hi ha.

Mireu, jo escric aquest article perquè estic cansada d'amagar-me. Com molts altres catalans, vinc d'un context molt independentista, molt. És el que he viscut tota la vida. Quan he aconseguit fer-me una mirada pròpia sobre les coses, una mirada crítica, la meva, he hagut de callar. Com tantes altres persones. Els grups de whatsap són un infern. TV3 és un pamflet independentista vergonyós. La distorsió de la realitat és important. Si en algun context m'atreveixo a parlar provoco com a mínim decepcions.

Estic cansada d'amagar-me. Aquí ho teniu, soc una botiflera, ja m'ho dic jo mateixa, no patiu. Però aprofiteu per reflexionar-hi una mica, perquè com jo hi ha molta, molta gent, moltíssima, que continua amagada a sota la pedra.



AFEGITO - Com visc en un món a part, no m'havia assabentat d'aixó de treure diners del caixers automàtics (no és nou), bé, suposant que suposesim que ho faci, hauré d'esperar al dia 25 que és quan cobrem els pensionistes.