Diu Albert Boadella que "Lucio és un Quixot que no va lluitar contra molins de vent, sinó contra gegants de veritat". Paleta de professió, l'avui ancià Urtubia va ser definit per amics i enemics com un modern Robin Hood que robava als rics per donar als pobres: durant els anys 60 es va dedicar a buidar bancs però mai va vessar sang. Finalment, va deixar el "ofici" perquè volia evitar que algun empleat sortís ferit.
-Com va passar a l'altra banda de la llei?
-Vaig néixer pobre a l'Espanya dels anys 30. Ens mataven de fam! Ni espardenyes teníem. Amb 12 o 13 anys ja em portaven a la presó per fer simples entremaliadures.
-I va decidir tirar-se a la muntanya.
-La meva mare no podia pagar la multa de cinc pessetes, i allà em quedava. Però no guardo rancor a ningú. No sé odiar.
-Li va fer la guerra a la societat.
-No, més aviat em van empènyer a defensar-me. Des de nen, creuava la frontera hispanofrancesa amb els meus germans per fer contraban per supervivència. Després, a la mili, vaig buidar un magatzem de la companyia i vaig haver de fugir a França.
-A París va conèixer a Breton, Camus ...
-Però mai vaig oblidar els meus orígens: vaig començar a treballar com a paleta, que ha estat la professió de la meva vida. Em vaig jubilar a peu d'obra.
-No ho va deixar ni després de robar el seu primer banc?
-Aquest diners eren per causes justes, mai per a mi. Era un honor i un plaer buidar la caixa! Això sí, sense fer mal a ningú, en això vaig ser inflexible.
Qui li va ensenyar l'ofici?
-Durant algun temps, vaig tenir al maquis Quico Sabaté allotjat a casa meva. Jo era una esponja escoltant. Va ser un mestre per a mi.
-També va heretar la seva metralleta Thompson.
-Sí, la feia servir en els meus assalts. A les tres era un pobre obrer amb les mans brutes i a les cinc era milionari. Feia aquestes coses per pura ignorància: era un inocentót. Un nen com jo, tan idealista, anava cagat i pixat a atracar.
-¿Què feia amb els diners?
-Financiaba a gent sense recursos, organitzacions de lluita política, accions socials, sindicats, protestes... Mai em vaig quedar ni un duro.
-Mai va ferir a ningú?
-Per sort, mai vaig vessar sang. Quant vaig conèixer una altra forma de recuperar-mitjans al capitalisme, vaig deixar els bancs.
-Es refereix a falsificar moneda?
-Em refereixo a falsificar el que fes falta. Per mitjà de l'ambaixadora de Cuba, vaig conèixer al Che Guevara a 1962 i li vaig proposar un pla de falsificació de dòlars a gran escala.
-Caram! Què va dir el Ché?
-Em va desil·lusionar. No va creure en la meva idea. Però es veia venir: al final, el Ché va ser un pobre diable: un escolà al servei de Fidel Castro, que és un home pervers. Tots els governs del món són criminals!
«El Ché va ser un pobre diable: un escolà al servei de Fidel Castro, que és un home pervers«. -Si vostè ho diu ...
-No ho dic jo, sinó Maquiavel: no hi ha govern sense crim. I aquests senyors es van fer els amos de Cuba. ¿Per què? Per tenir el seu ranxo particular. ¿Això és la revolució? És clar que no!
-Encara se sent llibertari?
-Mai he fet un pas enrere en les meves idees. Crec en la possibilitat real acabar amb les injustícies socials. I els dic als joves que s'atreveixin a canviar el món.
-¡Pobres! Ja en tenen prou amb sobreviure.
-Molt conte és el que hi ha! Menys plors! Fa dues setmanes, va estar a casa meva Enric Duran, el Robin dels Bancs que es va dur gairebé mig milió d'euros. Admiro aquest noi.
-La policia el va elogiar quan el va detenir.
-A mi em passava el mateix: els agents em transmetien la seva admiració per la meva idealisme i per respectar la vida de la gent. A això ho dic fer les coses bé!
Aquesta entrevista de David Barba va haver d'aparèixer a la contra de La Razón però va ser censurada per Frank Marhuender per... bé, per motius evidents. Barba va ser acomiadat, o més aviat, oblidat pel diari després d'aquest episodi, el 2010, així que li he demanat l'entrevista perquè aparegui en Strambotic, on els anarquistes que roben bancs per repartir el botí sempre tenen cabuda. - publico.es
Fa un parell d'anys, ja vaig publicar una entrevista que li varen fer a RT-noticias.
-Com va passar a l'altra banda de la llei?
-Vaig néixer pobre a l'Espanya dels anys 30. Ens mataven de fam! Ni espardenyes teníem. Amb 12 o 13 anys ja em portaven a la presó per fer simples entremaliadures.
-I va decidir tirar-se a la muntanya.
-La meva mare no podia pagar la multa de cinc pessetes, i allà em quedava. Però no guardo rancor a ningú. No sé odiar.
-Li va fer la guerra a la societat.
-No, més aviat em van empènyer a defensar-me. Des de nen, creuava la frontera hispanofrancesa amb els meus germans per fer contraban per supervivència. Després, a la mili, vaig buidar un magatzem de la companyia i vaig haver de fugir a França.
-A París va conèixer a Breton, Camus ...
-Però mai vaig oblidar els meus orígens: vaig començar a treballar com a paleta, que ha estat la professió de la meva vida. Em vaig jubilar a peu d'obra.
-No ho va deixar ni després de robar el seu primer banc?
-Aquest diners eren per causes justes, mai per a mi. Era un honor i un plaer buidar la caixa! Això sí, sense fer mal a ningú, en això vaig ser inflexible.
Qui li va ensenyar l'ofici?
-Durant algun temps, vaig tenir al maquis Quico Sabaté allotjat a casa meva. Jo era una esponja escoltant. Va ser un mestre per a mi.
-També va heretar la seva metralleta Thompson.
-Sí, la feia servir en els meus assalts. A les tres era un pobre obrer amb les mans brutes i a les cinc era milionari. Feia aquestes coses per pura ignorància: era un inocentót. Un nen com jo, tan idealista, anava cagat i pixat a atracar.
-¿Què feia amb els diners?
-Financiaba a gent sense recursos, organitzacions de lluita política, accions socials, sindicats, protestes... Mai em vaig quedar ni un duro.
-Mai va ferir a ningú?
-Per sort, mai vaig vessar sang. Quant vaig conèixer una altra forma de recuperar-mitjans al capitalisme, vaig deixar els bancs.
-Es refereix a falsificar moneda?
-Em refereixo a falsificar el que fes falta. Per mitjà de l'ambaixadora de Cuba, vaig conèixer al Che Guevara a 1962 i li vaig proposar un pla de falsificació de dòlars a gran escala.
-Caram! Què va dir el Ché?
-Em va desil·lusionar. No va creure en la meva idea. Però es veia venir: al final, el Ché va ser un pobre diable: un escolà al servei de Fidel Castro, que és un home pervers. Tots els governs del món són criminals!
«El Ché va ser un pobre diable: un escolà al servei de Fidel Castro, que és un home pervers«. -Si vostè ho diu ...
-No ho dic jo, sinó Maquiavel: no hi ha govern sense crim. I aquests senyors es van fer els amos de Cuba. ¿Per què? Per tenir el seu ranxo particular. ¿Això és la revolució? És clar que no!
-Encara se sent llibertari?
-Mai he fet un pas enrere en les meves idees. Crec en la possibilitat real acabar amb les injustícies socials. I els dic als joves que s'atreveixin a canviar el món.
-¡Pobres! Ja en tenen prou amb sobreviure.
-Molt conte és el que hi ha! Menys plors! Fa dues setmanes, va estar a casa meva Enric Duran, el Robin dels Bancs que es va dur gairebé mig milió d'euros. Admiro aquest noi.
-La policia el va elogiar quan el va detenir.
-A mi em passava el mateix: els agents em transmetien la seva admiració per la meva idealisme i per respectar la vida de la gent. A això ho dic fer les coses bé!
Aquesta entrevista de David Barba va haver d'aparèixer a la contra de La Razón però va ser censurada per Frank Marhuender per... bé, per motius evidents. Barba va ser acomiadat, o més aviat, oblidat pel diari després d'aquest episodi, el 2010, així que li he demanat l'entrevista perquè aparegui en Strambotic, on els anarquistes que roben bancs per repartir el botí sempre tenen cabuda. - publico.es
Fa un parell d'anys, ja vaig publicar una entrevista que li varen fer a RT-noticias.
Yo lo clasificaría de el último idealista. Te explico; los anarquistas, man que nos pese, también quieren mandar, también desean el poder. Este señor no quería ni el poder, ni mandar , ni el dinero.
ResponEliminaEl otro día se hablaba por pagos no muy alejados de la Federica Montseny, Juan Monteseny (Federico Urales). Ella fue ministra de la República, siendo como era anarquista, ideas que se contraponen. Él, su padre, un anarquista de pro y culto hasta la médula (su biblioteca de la calle Escornalbou 20 en el Guinardó era la más grande de las grandes en la época), no le impedía tener una empresa de artes gráficas y ser editor, en Nou de les Rambles a la altura de Sant Oleguer (aún queda una fuente adosada a la pared), con casi un centenar de empleados. Pero nos guste o no, también es a contracorriente de las ideas innatas del anarquismo puro, el de la autogestión de la comuna de Cabet.
Es por eso que pienso que a el sr Uturbia debería considerársele el último idealista, y no el último anarquista.
Salut
Ben raonat, acceptem idealista com animal de companyia en comptes d'anarquista.
ResponEliminaMuchos ácratas no han pasado en su actitud vital del idealismo y no han querido mojarse en montar zonas de poder o participar de ellas. Conozco casos locales. Como mucho se han quedado en ideólogos de una cierta clase de idealismo. En ese plano es más fácil no ser un corrupto, también les aleja de responsabilidades. Son una especie siempre discutible, pero hay algo de entrañable en ellos.
ResponEliminaUrtubia seria un caso como este Fackel, entrañable, además el anarquismo per se es variado, aunque como le decía a Júlia, Urtubia és lo que llaman un verso libre político.
EliminaLos anarquistas a menudo no tienen que ver com el anarquismo, en teoría no quieren el poder, o no deberían quererlo. Todas las ideas se corrompen en la práctica.
ResponEliminaTotes les idées es corrompen, és el factor humà, i l'anarquisme també, diria que Urtubia és alló que en diuen 'un verso libre'
Elimina