CURS ACCELERAT DE CONVERGENT

Ara que Esquerra malda per suplantar l’espai convergent a Madrit amb l’objectiu d’ajudar a allò que en temps de Pujol se’n deia “la governabilitat de l’estat”, i ara que el partit de l’esperit sant de Lledoners divisa el tron de la Generalitat amb l’avidesa d’un napbuf quan entra a una confiteria acompanyat d’avis consentidors, valdria la pena ajudar els republicans en aquesta bella però difícil transformació de política i costums. Perquè heu de saber, pacientíssims lectors, que això d’esdevenir convergent no és solament una condició existencial relativa a tocar poder i impostar gravitas de mandatari; en aquest sentit, Esquerra ha avançat moltíssim, i els republicans s’han doctorat en afers importants de la vida convergent com ara saber on cal convidar a dinar el futur director de La Vanguardia per acaronar-li l’orella o en com convertir l’administració catalana en una agència de col·locació laboral per militants (en això darrer, el diputat al Congreso Joan Capdevila, que ve d’Unió i aprengué l’ofici d’en Josep Antoni, ha fet una tasca d’autèntic mestre).

Pel que fa a l’aparença, insisteixo, Esquerra mereix un notable amb aspiracions d’excel·lència. Fixeu-vos, per exemple, en com ha virat el caminar de Pere Aragonès durant els darrers mesos; de la passa dubitativa i l’existència acomplexada del Maresme, el nostre vicepresident ha mutat a una forma de trescar pràcticament ingràvida, com si la realitat del món fos una mera contingència sobre la qual no hi ha més remei que trepitjar. Però això no ho és tot, amics. Perquè ERC encara manté aquell tic de la progressia segons el qual a la política s’hi ha vingut a fer el bé i per tal d’ajudar els ciutadans. El bon convergent, en canvi, sap que en això de la cosa pública manen els interessos i que, bàsicament, l’art del bon govern consisteix a saber quin preu té cada persona. En aquest sentit, Esquerra encara ha de millorar l’art saltimbanqui més essencial de la política catalana (“Va, Josep Maria, quant necessites per anar tirant: amb tres mil n’hi ha prou?”) que subsumeix tota quanta petita corruptela a un bé major d’interès general que s’anomena Catalunya.

Esquerra ha de tornar a normalitzar la sensació que el catalanet, en el fons, és un paio que vol viure bé, no tenir problemes, i fer el possible perquè els espanyols no li fotin un calbot.

Rufián assajava fa ben poc un dels grans gestos culturals del bon convergent quan, a Salvados, afirmava no voler renunciar al sentiment d’espanyolitat de Machado o de Rosalía. En efecte, un dels clàssics del pujolisme tractava de muscular un cert folklore nacional amb un esperit d’obertura simpàtica envers els amics espanyols. Això l’avi ho feia de conya, però Esquerra encara ho fa amb la boca petita: cal donar més pasta a la Feria de Sevilla, per molt que quan hi vagis et xiulen, cal reclamar sempre (i orgullosament!) com a literatura catalana la prosa dels autors barcelonins que escriuen en la parla de l’enemic i, finalment i si la caixa ho permet, s’ha de fer com el patriarca i pagar-los una universitat pública a tots els filòsofs i plomaires del Foro Babel. Esquerra, en aquest aspecte, encara hi posa només la punteta, fent sortir els amics castellanoparlants de l’Oriol de tant en tant a TV3, però la cosa ha d’anar a més: es tracta, en definitiva, d’ampliar la base la cultura catalana fins a fer-la una cosa tan oberta i xupiguai que manqui d’essència.

Finalment, i com a punt essencial, Esquerra ha d’abandonar aquest espantós hàbit de fer-se la pobra. Cal canviar urgentment aquests insofribles restaurants de cullera en què s’afarta Joan Tardà per passar a coses més sofisticades i joliues. Penseu que els catalans, si es veuen abocats de nou a l’autonomisme, tornaran a aquella filosofia de vida segons la qual hom ha d’acontentar-se amb poder cascar-se una bona manduca de tant en tant i amb pujar a l’Empordà els divendres. Això de fer bitllet, per tant, ja no serà una cosa mal vista. A banda d’assistir a noces de banquers, Esquerra ha de tornar a normalitzar la sensació que el catalanet, en el fons, és un paio que vol viure bé, no tenir problemes, i fer el possible perquè els espanyols no li fotin un calbot. Tot això, amics meus, requereix anys de pràctica, però estic segur que l’Oriol i en Pere s’hi avesaran amb promptitud. Aquesta és la seva lluita, aquesta és la seva vocació. Al capdavall, ells mai no han volgut un nou estat: simplement, volien matar el pare i poder anar als seus restaurants.

A poc a poc, nanos, que això sí que ho teniu a tocar. Però ull amb els excessos de confiança, perquè una de les característiques del convergent és la de ser capaç de matar-te quan el creies moribund. Vigileu, que els gats els envegen la quantitat de vides. 

Curs accelerat de convergent

Bernat Dedéu - vilaweb.cat