Vaig dedicar el Dia dels Morts a repassar les pàgines de publicitat d’unes quantes funeràries. És un esport que practico amb una certa periodicitat, concretament una periodicitat anual, sempre en un dia com aquest. Hi vaig buscar alguna perla, com altres anys: un llançament de cendres a l’espai, la conversió de les cendres en una joia, un model nou de taüt.
Ara, però, la tendència de les funeràries és humanitzar el producte, presentar-lo com si es tractés d’un creuer a unes illes paradisíaques. Espais de silenci, cerimònies personalitzades, audiovisuals, retransmissió en directe del funeral, dol compartit. De fet, no és humanitzar el producte sinó vendre’l amb una asèpsia fenomenal, com una promoció immobiliària. Això sí: el to general de la propaganda és vaporós, difuminat, amb un flou que converteix el moment terrible amb un terròs de sucre.
Ahir, a l’ascensor d’una Facultat de Medicina, vaig coincidir amb els empleats d’una funerària que duien un cos cedit a la ciència. Una bossa blanca, tancada amb una cremallera, sobre una llitera. Xerraven distesos, aliens a la solitud extrema. Els vaig deixar passar. Era el no-res. La realitat sense matisos, sense filtres.  - Fonalleras a elperiódico.cat

HABITAS HABITATIS

Reconec que ens agrada molt
amb la Nuri, anar de visita
al vell cementiri de la Salud.
Vaguejar emmig d'aquell ambient
tranquil, relaxat i evocador,
d'altres éssers que resten allí,
amb noms i cognoms,
fins i tot amb retrat incorporat.
Veure les flors dipositades
de plàstic o naturals, llegir
alguna mala dedicatòria,
o un poema desafortunat.
Potser ens agrada anar-hi,
a part de la pau i assossec
que en aquest lloc hi ha,
com qui va a veure l'última vivenda
que tard o d'hora, ha d'ocupar.

Francesc Puigcarbó

*