Teleofobia no és fòbia a la tele, escriu Monzó a la Vanguardia. Em sap greu no recordar qui ho va dir perquè ho va encertar: la medicina avança tan ràpidament que aviat no quedarà en el món ningú a qui no se li hagi diagnosticat alguna malaltia. Fora qui fora, ho va dir al segle XX, de manera que és fàcil comprendre que ara aquest avanç s'ha incrementat exponencialment. La cosa es complica quan els hipocondríacs, a més d'una, dues o deu malalties o síndromes que ja saps que tens, no passem setmana sense descobrir una de la qual no havíem sentit parlar però amb la qual ens identifiquem de seguida. L'última que he tingut notícia és la teleofobia.
No sabia res d'ella fins que he llegit, a la revista S Moda, d'El País, un reportatge de Rita Abundància que parla d'ella. Un reportatge perfectament escrit, no amb la retòrica banal tan habitual avui dia. La teleofobia és la por a fer plans i quedar amb amics o coneguts. Preveure les incerteses dels compromisos com amenaces reals fa que t'aïllis i et perdis coses bones de la vida, diu. Però com pots no preveure totes les ombres dels compromisos si precisament tens teleofobia? Si no la tinguessis no et trobaries en aquesta situació angoixant. Cites, festes, reunions, sopars... Tot angoixa. Rita Abundància posa l'exemple de dos amics. Un diu a l'altre i li diu que dos mesos més tard passarà per la seva ciutat i que potser es poden veure i, potser, quedar-se a dormir a casa. Explica què pot passar a partir d'aquesta crida: "Partint de la idea que tots dos es porten molt bé, el normal és que el segon es alegre amb aquesta notícia; però la reacció és molt diferent si la persona pateix de teleofobia (...) La seva ment començarà a sentir-se molesta davant aquesta obligació que apareix en un desert de cites i compromisos i pensarà en tot el que podria fer (realment, res concret) si aquest inconvenient no hagués sorgit en el seu horitzó (...) La persona presa de teleofobia comença a fer un món d'aquest petit esdeveniment i si la seva ansietat va en augment pot arribar a inventar una excusa per anul·lar el compromís i evitar així tot tipus de desastres; ja que els que tenen aquesta personalitat fugen dels plans com del mateix diable, ja que la sola perspectiva d'haver de quedar amb algú o acudir a un esdeveniment els provoca un enorme desassossec".

 Doncs ja he descobert el nom d'una neura més que tinc i fins ara no sabia anomenar - diu Monzó -. L'hi vaig comentar al psicòleg i em va dir que he de obligar-me a quedar amb gent. A veure quina serà la propera en la qual em reconeixeré.