Estem al novembre de l'any 2019. Aquest és el mes en què s'ambienta Blade runner, i de moment estèticament, el món no s'assembla molt a la pel·lícula de Ridley Scott, i aixó que Blade runner ha envellit molt bé, al contrari de Farenheit 451 de Truffaut. Blade runner la vaig veure per primera vegada a Madrid i Farenheit 451 a Palma de Mallorca.

Els textos de Philip K.Dick i Ray Bradbury en què es basen aquestes pel·lícules, així com altres clàssics de la ciència ficció, encerten només en el fonamental: la pèrdua de confiança que deriva en societats de control únic i autoritari. L'excusa és la confusió. Però encara no cal diferenciar a humans de replicants, encara que si que es diferencia als immigrants; ni cal delatar el veí lector, perquè els llibres són perillosos, potser perquè el veí ja no llegeix com ja ens ho va anticipar Huxley.
François Truffaut va estrenar el 1966 Fahrenheit 451, en la pel·lícua els telèfons tenien cable, no hi havia mòbils, i mentre sempre havíem cregut que amb el nou mil·lenni els cotxes volarien (el més emblant seria el Cybertruck), mai se'ns va ocòrrer que els adults anirien en patinet elèctric pels nostres carrers.
Huxley va encertar molt més al visualitzar el futur, fins i tot Orwell. Malgrat el que molts creuen 1984 i el Món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser ja dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.
Orwell temia que acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els volgués llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s'ofegaria en un allau d'informació impossible de digerir per als ciutadans.
Orwell temia que ens destruís tot el que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament el que volíem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l'enemic exterior. I és precisament tot el que estimem el que ens acabarà destruint, sense necessitat de cap enemic exterior. Nosaltres som el nostre propi i més terrible enemic.

Vist el pas el temps, ja en l'any de 2019 sembla evident que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, Dick o Bradbury, i una cínica i encertada visió de futur que ja és el nostre present que ell afortunadament es va estalviar de viure. Ja no som ciutadans, sinó vassalls als quals l'Estat ni respecta ni té en compte per a res. Mentrestant, hem arribat a Novembre de 2019 sense Roy Batty, (mort el juliol passat) i el més semblant que tenim a ell, són els espies russos i Dembélé.