Estem al novembre de l'any 2019. Aquest és el mes en què s'ambienta Blade runner, i de moment estèticament, el món no s'assembla molt a la pel·lícula de Ridley Scott, i aixó que Blade runner ha envellit molt bé, al contrari de Farenheit 451 de Truffaut. Blade runner la vaig veure per primera vegada a Madrid i Farenheit 451 a Palma de Mallorca.
Els textos de Philip K.Dick i Ray Bradbury en què es basen aquestes pel·lícules, així com altres clàssics de la ciència ficció, encerten només en el fonamental: la pèrdua de confiança que deriva en societats de control únic i autoritari. L'excusa és la confusió. Però encara no cal diferenciar a humans de replicants, encara que si que es diferencia als immigrants; ni cal delatar el veí lector, perquè els llibres són perillosos, potser perquè el veí ja no llegeix com ja ens ho va anticipar Huxley.
François Truffaut va estrenar el 1966 Fahrenheit 451, en la pel·lícua els telèfons tenien cable, no hi havia mòbils, i mentre sempre havíem cregut que amb el nou mil·lenni els cotxes volarien (el més emblant seria el Cybertruck), mai se'ns va ocòrrer que els adults anirien en patinet elèctric pels nostres carrers.
Huxley va encertar molt més al visualitzar el futur, fins i tot Orwell. Malgrat el que molts creuen 1984 i el Món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser ja dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.
Orwell temia que acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els volgués llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s'ofegaria en un allau d'informació impossible de digerir per als ciutadans.
Orwell temia que ens destruís tot el que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament el que volíem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l'enemic exterior. I és precisament tot el que estimem el que ens acabarà destruint, sense necessitat de cap enemic exterior. Nosaltres som el nostre propi i més terrible enemic.
Vist el pas el temps, ja en l'any de 2019 sembla evident que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, Dick o Bradbury, i una cínica i encertada visió de futur que ja és el nostre present que ell afortunadament es va estalviar de viure. Ja no som ciutadans, sinó vassalls als quals l'Estat ni respecta ni té en compte per a res. Mentrestant, hem arribat a Novembre de 2019 sense Roy Batty, (mort el juliol passat) i el més semblant que tenim a ell, són els espies russos i Dembélé.
A mi entender está más acertado Huxley que no Orwell, aunque este jugaba con la ventaja de ver el sistema comunista "in situ", lo digo por lo de la "rebelión en la granja".
ResponEliminaHas dado en el clavo con Huxley. Nos desinforma el exceso de "información" que nos llevan a confusión; la banalización de las palabras, que de tanto utilizarlas pierden su sentido original; el lenguaje erróneo de las preguntas cerradas que nos vienen desde "arriba"; el bombardeo constante de propaganda donde te hacen creer que tu futuro es inacabable, y que por lo tanto necesitas de lo que te venden; la pérdida de la personalidad por la del "grupo", que nos lleva a aceptar un gregarismo al que jamás nos hubieramos acercado de otra forma, haciendo que adoptemos las mismas consignas, con los mismos símbolos y las mismas normas.
En definitiva, hemos dejado (en lineas generales) de ser ciudadanos para pasar a ser consumidores (aquí entra todo : desde la televisión, pasando por objetos, viajes, juegos...y acabando por las ideas -que siempre son de otros y nosotros las seguimos-)
Salut
y la perdua de la capacitat de discrepar de l'altre, alló de ser políticament correcte.
EliminaYo también coincido en este caso con ambos, me he leído varias veces ambos libros y aunque en el fondo, para mi, hablan de lo mismo, es decir, la desaparición del individuo como unidad autonoma, libre y que decide; la vision de Huxley es mucho más acertada.
ResponEliminaOrwell en su Rebelión en la granja, que he recomendado y se ha leído mi hijo mayor, define muy bien ciertos tipos de sociedad y el cambio de una dictadura por otra, el otro día hable de ello con mi hijo despues de que este leyera ese libro. Le comente el caso de Rusia, donde la misma policía política del Zar, pasaron a ser los mismos policías políticos de la Revolución, con los mismos fines, los mismos instrumentos y las mismas formas.
Creo que ninguno de estos libros esta en los programas de estudio, donde si esta "El si de la niñas", pero quizás es para plantearlo... o a lo mejor no, porque no es bueno que la gente discrepe, no se.. Siempre se esta más cómodo en el dulce balanceo de un bando.
Un saludo
Como tu, no entiendo porqué no estan estas novelas en los planes de estudios, quizás no interesa que estén.
EliminaRutger Hauer muere el mismo año que Roy Batty ¿Coincidencia o casualidad? La vida está plagada de ellas. Escucho a Vangelis y pienso ¡Qué más da!
ResponEliminaVangelis suena igual de bien ahora que en 1982.
ResponEliminaEn cuanto a la Muerte de Rutger Hauer, es una coincidencia casual; como bien dices, la vida está plagada de ellas, pero hay algunas que son más inquietantes que otras.