Hi ha llibres que tenim al nostre costat vint anys sense llegir-los, llibres dels que no ens allunyem, que portem d'una ciutat a una altra, d'un país a un altre, acuradament empaquetats, encara que hi hagi molt poc lloc, i que potser fullegem al moment de treure'ls de la maleta; però, ens guardem molt bé de llegir encara que només sigui una frase completa. Després, a el cap de vint anys, arriba un moment en què, de cop i volta, com si estiguéssim sota la pressió d'un imperatiu superior, no podem fer altra cosa que agafar un llibre d'aquests i llegir-lo d'una tirada, de cap a peus : aquest llibre actua com una revelació. En aquell moment sabem per què li hem fet tant cas. Havia d'ocupar un lloc; havia de ser una càrrega, i ara ha arribat a la meta del seu viatge; ara aixeca el seu vol; ara il·lumina els vint anys transcorreguts en què ha viscut mut al nostre costat. No hauria pogut dir tantes coses si no hagués estat mut durant aquest temps, i quin imbècil s'atreviria a afirmar que en el llibre hi va haver sempre el mateix. "

Aquesta reflexió d'Elias Canetti sobre llegir, m'ha tocat de ple, ja que fa temps que he perdut les ganes de llegir, concretament novel·la, tot i que pel que he llegit d'altres és bastant normal a certa edat, potser perquè ja he llegit prou, o perquè no hi ha res que desperti el meu interès. No pretenc pontificar en el sentit que ja està tot escrit, que no hi ha res de nou i el que se m'ofereix em produeix una sensació de 'déjà vu'. No és cert, ni just manifestar-ho, però el que si queda clar és que he perdut l'interès per llegir...

 Miquel Cartisano em va regalar 'el dia del Wattusi', que tenia moltes ganes de llegir-la, i no he pogut, vaig llegir el pròleg i sis o set pàgines de la novel·la, i aqui ho vaig deixar, és que no puc seguir, així de senzill. De fet, vaig deixar de llegir novel·la en acabar de llegir 2.666 de Bolaño, i d'això ja fa temps. No se si és cosa de l'edat, però si sé que no sóc l'únic, a altres els he sentit dir el mateix que em passa a mi, i ves a saber, potser aquest estat és reversible i qualsevol dia torno a llegir de nou, de fet, al meu pare li va passar una cosa semblant i a partir dels 80 anys va tornar a llegir bastant fins que ja no hi veia bé, i tot i així, recordo que llegia amb una lupa fins que ja ho va deixar del tot per causes de força major.