Galdós per entendre l'Espanya d'avui. Cent anys després de la seva mort l'obra de l'autor dels 'Episodios Nacionales' no només explica el que ens ha passat als espanyols sinó les claus del que està passant.

 El febrer de 1897, Benito Pérez Galdós va llegir el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En aquell text, titulat 'La societat espanyola com a matèria novelable', va exposar el que ara en diríem la seva poètica, la seva manera d'entendre la novel·la com a gènere, les ambicions i propòsits que van guiar la seva escriptura. Una de les frases d'aquell discurs es convertiria en un lema galdosià. Imatge de la vida és la novel·la, va dir llavors, i a l'explicar la dels espanyols, els seus llibres van ser traçant la imatge d'un país que es deia igual que el nostre, encara que ja no són el mateix. Però més enllà de l'emoció, de l'admiració, del plaer, el millor motiu per llegir avui a l'altre gran narrador espanyol de tots els temps és la seva sorprenent capacitat per explicar-nos el que ens ha passat, el que ens està passant encara.
Galdós mai va ser neutral, i des del principi encoratja una flamant il·lusió democràtica. 'La Fontana de Oro', la seva segona novel·la, es va publicar el 1871, un any abans que aparegués el primer dels Episodios Nacionales, que la prenen com a model. A La Fontana, Galdós retrocedeix fins al Madrid de 1821, on els liberals han recobrat l'esperança. L'odiós Ferran VII ha jurat la Constitució. La felicitat pública, el progrés, el naixement d'una Espanya més moderna i igualitària s'endevina a l'horitzó. Així disculpa el jove Bozmediano als exaltats que han atropellat al carrer a qui sembla un pobre ancià. No hi ha revolucions sense excessos, li diu mentre l'acompanya cap a casa, però el Govern posarà fi a aquests altercats. Mentrestant, l'ancià calla. Bozmediano no pot saber que és precisament ell qui, amb diners de Fernando, paga als agitadors, als incendiaris, als energúmens destinats a espantar al poble, per convèncer-lo que només el poder absolut d'un rei tirànic llaurarà la seva pau i la seva felicitat.
Al llarg dels Episodios Nacionales, Galdós desenvolupa aquest amarg principi en un tràgic rosari d'esperances frustrades, revoltes armades i guerres civils que comencen sempre de la mateixa manera. A les regions més riques d'Espanya, el País Basc, Navarra, Catalunya, la vella aristocràcia i la puixant burgesia que no tenen res a guanyar amb els plans modernitzadors dels governs liberals de Madrid, aixequen exèrcits sota la bandera de Déu, la Tradició i el Rei absolut que identifiquen amb don Carlos, el germà menor i encara més reaccionari de Ferran VII. A partir de 1833, els carlins sempre perden les guerres que comencen però són, també sempre, tan generosament perdonats pels vencedors que estan en condicions de tornar a conspirar en l'instant mateix de la seva derrota. Així, en 1840, en 1849, en 1876, quan en la superfície sembla que tot ha acabat, al subsòl tot torna a començar.
Els lectors de Galdós tenen una perspectiva més àmplia del que estem vivint que els espanyols que mai l'han llegit. Sabem per què l'independentisme català suprimeix el segle XIX en un relat que insisteix insistentment al XVIII, com si aquest estigués més a prop que aquell. Sabem que els partidaris de la mà dura es deien a si mateixos moderats, igual que la ultradreta es beneficia avui de termes com centredreta o constitucionalisme. Sabem que el republicanisme no va ser un virus estranger inoculat a traïció en l'ignorant poble espanyol de 1931, sinó una aspiració sòlidament instal·lada en el pensament progressista nacional des de les Corts de Cadis. Sabem per què el terme "liberal", que existeix en gairebé totes les llengües del món, és una paraula espanyola i que, precisament per això, Franco es va esforçar per extirpar la memòria de segle XIX de "la seva" Espanya, condemnant-lo a uns llimbs de què no ha estat completament rescatat encara. Sabem a més, potser sobretot, que l'única guerra civil que coneixem per aquest nom -com si les carlines no ho haguessin estat- va ser el desenllaç d'un conflicte que va durar més d'un segle. Des de 1812, dues Espanyes van lluitar entre si sota banderes antagòniques. La llibertat, el progrés, la igualtat, van combatre a la tradició, al clericalisme, a la reacció, i ni tan sols vencent en tres guerres seguides van aconseguir guanyar el futur. El país on jo vaig néixer encara era producte de la seva derrota.

Galdós mai va ser neutral, i cap al final la desolació és quasi absoluta. El 1897, Misericòrdia va certificar el naufragi de tots els somnis. La Restauració havia asfixiat les il·lusions de Bozmediano, els intents de modernització de país agonitzaven coberts de pols. La burgesia, que hauria d'haver estat el motor de la transformació social, imitava el proverbial egoisme de l'aristocràcia en lloc de liderar l'Estat democràtic. Les classes mitjanes només aspiraven a pujar en el mateix ascensor, desentenent-se dels més pobres, que es deixaven morir a la riera.
La dignitat de Benina - Un mil·límetre més ençà sobreviu Benigna, la señá Benina, Nina, tres noms diferents per a un personatge que encarna la dignitat de poble espanyol en el context de la crisi més ferotge. Benigna demana almoina a la porta d'una església per alimentar la seva senyora, la dama arruïnada que menja el que la seva criada li dóna. La señá Benina corre, va, ve, demana un dur prestat, s'obstina, rescata, s'esgota en una lluita implacable i encara socorre als que tenen menys que ella. El seu únic patrimoni és el seu amic Almudena, un captaire moro, cec, més marginal que miserable, que la vol bé. Galdós, creador de personatges femenins extraordinaris, a través dels quals va comptar el món amb tanta ambició com la que va desplegar en els seus personatges masculins, diposita en Benigna, si noblesa, en la seva generositat, si tendresa, l'última de les seves esperances. Ella representa la fràgil bri de vitalitat que conserva l'imperi moribund, abstret i florit, que potser encara mereixi l'oportunitat de renéixer. - elpais.es

 Llegir a Galdós és entendre Espanya, naufragar amb ella, trobar motius per seguir creient. També per això és un escriptor imprescindible. Per cert que no entenc que el Sr. Casado el citi, segurament deu ser perquè no l'ha llegit.

 Parla avui de Galdos Marius Carol a la vanguardia, us deixo un extracte que l'afectà directament fent que no assolis el premi Nobel de literatura: 

 "Una de las curiosidades de la sesión de investidura ha sido la utilización de Benito Pérez Galdós en los discursos, aprovechando el centenario de su muerte. Pablo Casado lo usó para recordar aquella cita de Fortunata y Jacinta que dice que la moral política es como una capa con tantos remiendos que no se sabe ya cuál es el paño primitivo: “Esa es su capa, señor Sánchez. Y es irreconocible”. Le contestó Pablo Iglesias recordándole que Galdós era un republicano que acabó siendo socialista. Le faltó añadir que el cainismo político de los conservadores impidió que le dieran a Galdós el Nobel de Literatura en 1912, pues llevaron a cabo un complot, porque había sido elegido diputado de la Unión Republicana. No sólo enviaron miles de cartas a la Academia Sueca pidiendo que no se lo concedieran, sino que incluso impulsaron una candidatura alternativa de Marcelino Menéndez Pelayo para crear imagen de disenso. Singular patriotismo, sin duda. Rancio patriotismo, añadiría."