Fa deu anys els francesos van sortir al carrer perquè Nicolas Sarkozy va apujar l’edat mínima de jubilació de seixanta a seixanta-dos anys. Fa unes setmanes van tornar a sortir al carrer perquè Emmanuel Macron va anunciar la seva decisió d’apujar-la fins als seixanta-quatre. A idèntic motiu, idèntica reacció: la bronca, l’emprenyament, la indignació. Ha passat tota una dècada, però la indignació es manté com llavors.
Fa precisament deu anys Stéphane Hessel va publicar el seu famós Indigneu-vos! , que va vendre milions d’exemplars. Recordem-ho: Hessel, un nonagenari venerable, excombatent de la resistència francesa, antic reclús en camps de concentració nazis, membre de la comissió que el 1948 va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans... Si algú com ell ens deia que havíem d’indignar-nos, no ens hi podíem negar: era el camí més directe cap al costat bo de la història. El llibret, una mica més extens que un fullet, tenia quaranta o cinquanta pàgines de marges molt amplis i text inflat. La seva lectura no donava temps a la fatiga, i en realitat ni tan sols s’havia de llegir perquè, més que un llibre, era un suport per a un eslògan, com aquelles samarretes reivindicatives que ara proliferen. El més important era que fóssim conscients del nostre deure moral d’indignar-nos, i per a això n’hi havia prou amb l’imperatiu de la coberta: indigneu-vos!

A l’interior de tot indignat hi sol haver un petit Narcís a qui la superfície del rierol torna una versió afavoridora de si mateix: la mirada encesa, el gest tens, el rostre ferotge i altiu dels herois clàssics. En temps com aquests, tan orfes d’èpica, que bonic somiar-se com un semideu, sobretot si no costa res i ni tan sols comporta grans riscos! La indignació no només ens fa més guapos. També més llestos, perquè pressuposa vagament criteri, percepció, coneixement. I més ètics, perquè és una reacció contra una cosa que ofèn la dignitat humana (d’aquí el mot). La indignació, que es presenta sempre com una cosa noble i elevada, té un prestigi incontestable. I qui s’atreveix a dir-li a un indignat que aquesta indignació seva no és en definitiva sinó una de les moltes formes que adopta la superioritat moral?
El millor de la indignació és que gairebé sempre ens dona la raó. Indignar-se és carregar-se de raons per estar indignat. La indignació, a més, no necessita explicació perquè s’explica a si mateixa: si estic tan enfadat, deu ser per alguna cosa, no? Els altres, els temperats, és impossible que tinguin raó: s’entén que no s’emprenyin ni aixequin la veu, i per ­això els titllem d’indiferents i abúlics. A qui desitgi estar indignat mai li faltaran motius per estar-ho, i de passada podrà desdenyar els que no trobin el motiu adequat o no s’indignin prou: a aquests els anomenarà pellfinetes o una cosa pitjor. D’indignats n’hi ha de diferents categories. La categoria més alta, la indignació prèmium, és la que s’exerceix en nom d’altres: generalment, en nom de les generacions futures. Quina satisfacció, poder sumar a la indignació la magnanimitat i l’altruisme! Us molestava la meva su­perioritat moral? Doncs aquí teniu superioritat moral!

La indignació és també una de les moltes cares del victimisme, que s’ha convertit en el signe del nostre temps. Vet aquí una citació de Tzvetan Todorov que a mi em va descobrir Daniel Gascón: “Ningú no vol ser una víctima, però tothom vol haver-ho estat”. La citació procedeix d’ El hombre desplazado , l’auto­biografia intel·lectual de Todorov. No se m’ acut una frase que reflecteixi millor el zeitgeist de la nostra societat, l’esperit d’aquesta època que ens ha tocat viure. Es pot aspirar a alguna cosa millor que això: gaudir del prestigi i els avantatges de les víctimes sense haver d’aguantar cap dels seus inconvenients?
A El regreso liberal, Mark Lilla constata com moltes persones criades en entorns privilegiats tendeixen a adoptar identitats que els confereixen aquell estatus de víctimes. D’això es tracta, no?: de tenir més dret que ningú a queixar-se, a protestar, a indignar-se. El problema és que aquest ­camí condueix directament a la pseudopolítica, en la qual la contraposició d’idees està descartada. Com­ es pot sostenir el més consistent dels arguments davant la ira ­sacrosanta dels que, amb raó o sense, exhibeixen la seva condició de maltractats per la ­història?

Arribat a cert punt, tot debat acaba quedant reduït a una competició de victimismes. Bona culpa d’aquest bloqueig la té allò que Lilla mateix anomena el “model de Facebook de la identitat”, en el qual cadascú se sent únicament vinculat a aquella part de la societat que li agrada i li dona la raó. Dins d’aquesta bombolla no hi caben gaires discre­pàncies, i fora d’ella sempre tindrem el pa­rapet de la indignació, que ens protegeix (ehem!) dels que no pensen com nosaltres.










IGNACIO MARTÍNEZ DE PISÓN
lavanguardia/català