"Dos grans de sorra, no formen un munt. De la mateixa manera si a aquests dos grans n'afegim dos més, tampoc tindrem un munt. I si a un munt de grans li traiem 2 grans, seguirà sent un munt.
Paradoxa: Encara ens sembla que pocs grans de sorra no són un munt, hi ha un moment en què la suma de pocs grans els converteix en molts, i per tant en munt de sorra."

 LA PARADOXA SORITES - Quan deixa de ser un riu per ser un rierol? ¿Quan deixes de ser nen? I quan un turó deixa de ser-ho per convertir-se en muntanya?
Aquestes preguntes semblen absurdes i producte d'un divertiment per a curiosos. Però la veritat és que aquest tipus de qüestions tenen un llarg abast filosòfic ja que assenyala la dificultat d'establir límits que, en grans ocasions, són difusos. Tant és així que aquest tipus de pregunta té el seu nom i cognoms en la disciplina filosòfica. Es tracta de la paradoxa sorites. Sorites significa munt, pila, conjunt en grec, d'aquí el seu nom) atribuïda generalment a Eubulides de Milet, filòsof grec de l'escola megárica. Algunes fonts l'atribueixen també a Zenón d'Elea, conegut pels jocs lògics d'aquest tipus. I en l'època hel·lenística va ser un recurs comú dels escèptics per mostrar les debilitats del que consideraven sistemes dogmàtics, com l'estoïcisme. Però, quin sentit té plantejar-se aquestes qüestions?
Aquesta paradoxa posa de relleu els problemes als què ens enfrontem quan la gent utilitza el "sentit comú" sobre conceptes vagues. De tal manera posa en joc tot el que normalment diem basant-nos en el referit sentit comú, així com en la presumpció de la universalitat d'un coneixement determinat.
En concret la seva formulació original seria: ¿En quin moment un munt de sorra deixa de ser-ho? Intentar respondre a aquesta qüestió ens porta sempre a realitzar deduccions sobre què constitueix exactament un munt de sorra, és així que es diu que

 1- dos o tres grans de sorra no formen un munt;
2- que un milió sí que ho constitueixen;
3- que si «n» grans de sorra no formen un munt si els afegim un gra de sorra més tampoc el formaran;
4- que si «n» grans de sorra són un munt, llevant-li un gra seguirà sent-ho

 Sent així llavors, ¿Quina és la mesura adequada? Quin és el nombre concret que va a inaugurar l'existència o no d'un munt de sorra? Les respostes més encertades podrien ser les següents

 - no hi ha tal cosa com un munt
- o bé un gra de sorra és molt.

 Però tots sabem que això no soluciona la qüestió. De fet, tractem l'assumpte una mica més a fons. Imagineu vos mateix que llegiu això prenent a la mà un solitari gra de sorra... ¿és un munt de sorra?... òbviament no. Després un altre gra i el col·loqueu al costat de el primer... ¿teniu ara un munt de sorra?... tampoc. Després un tercer... ¿tampoc el té? ¿Quants grans de sorra necessitaria per afirmar que a la fi té un munt de sorra? ¿No pot dir-ho?
Què passa si ho fem a l'inrevés? Imagineu que poseu a terra un munt de sorra ... és un munt, sens dubte. Ara imagineu que li traieu un gra..., però sabeu que segueix sent molt. Novament imagineu que li treu dos... tres... deu..., i segueix sent un munt el que teniu davant vostre. Quants grans has de treure perquè deixi de ser un munt?

 UN DIVERTIMENTO LÒGIC? - La resposta de nou és insatisfactòria. Però encara cal preguntar, és aquesta paradoxa un simple divertiment lògic o hi ha alguna cosa més que aprendre de la mateixa? Cal aprendre i molt...
La paradoxa sorites posa en dubte tot el que normalment considerem "sentit comú" per definir coses, fins que ens veiem obligats a definir amb exactitud un terme que fem servir laxament. En definitiva, ens ensenya a ser cauts a l'hora de definir coses amb l'habitual supèrbia i excessiva confiança humana, i amb això comprendre que tot límit que posem per dividir coses serà arbitrari. En aquest sentit serà aplicable a altres casos com: Quan deixa de ser un riu per ser un rierol?; Quan una persona deixa de ser alta?; Quan deixes de ser nen?; Quan deixa de ser turó per esdevenir muntanya?
Qualsevol "definició" tan laxa com aquestes ens portarà irremeiablement a conclusions falses o, com a mínim, arbitraries. Això és així en tant que en realitat, la naturalesa no es preocupa de límits, som els éssers humans els que ens entestem a posar-los, en definir-los, en fer-los dogmes. Ets blanc o negre. Ets gros o prim. Ets baix o alt. Ets bo o dolent. Però en realitat...

 - Quan comences a ser persona?
- Quan deixes d'estar viu?
- Quan deixes de ser "una pila de cèl·lules" per ser un "ésser humà"?

EL PROBLEMA DARRERE DE LA PARADOXA - Un límit, una barrera, una definició, té sentit quan és la mateixa naturalesa la que ho imposa. Però quan som els humans els que "hem inventat" aquests límits, que són convencionals i estan orientats al nostre benefici, estem sempre a la vora d'una paradoxa, com en el cas referit.
En aquest sentit, alguns autors han assenyalat que, d'igual manera, tota la nostra legislació, els nostres principis ètics, les nostres "veritats" morals, estan plenes de "munts de sorra", ja que els límits els posem nosaltres, són producte d'una convenció social. Això no implicaria que no tinguin valor, però si que són permeables i han d'estar subjectes a canvis. Per això, no han de ser presos com a dogmes en tant que depenen de nosaltres mateixos, amb la qual cosa han de ser objecte de reflexió i millora.
Sigui com sigui, el més curiós d'aquesta història és que caminem per la vida sense adonar-nos de com d'arbitraris poden ser els nostres contundents preconceptes i els acceptem amb naturalitat com si el seu sentit fos últim i no pogués ser qüestionat. No obstant això, amb una simple pregunta sobre un munt de sorra intuïm com, en realitat, la natura és difusa... Acceptar aquest fet ens farà menys totpoderosos però, també, mes humils a l'hora de posar límits i prendre'ls com una cosa definitiva, el que és igual a ser més humans.

Límites difusos: 
La paradoja Sorites -