París era un malalt voluptuós, indolent i brut, ajagut tan llarg com era a banda i banda del Sena. Sobre els seus carrers passejaven els veïns, cadascun amb el seu afany, ignorants de les enormes riqueses que hi havia sota els seus peus. No estarien en realitat a l'espera del cirurgià que enfonsés el seu bisturí en aquell enorme tòrax, dibuixant amb els seus talls llargs i profunds el traçat carnós dels grans bulevards de el futur?. Esquerdada, la gran ciutat anava a alliberar tot l'or que oprimia la seva sang i que ningú semblava voler recollir per omplir-se les butxaques.
Saccard era aquest carnisser. Ell sí que anhelava l'or sepultat a terra de París, el que brollaria aviat de la seva borsa. I ho volia tot. Quan el brètol arriba a la capital de Napoleó III, gairebé amb el posat i una dona a la qual no estima, embogeix immediatament d'avarícia: passeja amunt i avall per la ciutat, traçant en la seva imaginació disparada el mapa d'una metròpoli nova: és el seu primer dia una jornada febril, un anar i venir sense terme, fins que cau rendit ja a la nit, suat i amb els peus destrossats.
Ningú el detindrà, serà ric, immensament ric, es juramenta: una energia sobtada l'ha endimoniat, una ànsia de depredació sense escrúpols li al·lucina amb la visió del brollar de dolls de riqueses que tan sols estan esperant que ell les reculli sota mateix del paviment. L'especulació borsària i la immobiliària, els instruments de l'engany i el crim d'Estat, li faran aviat nedar en l'abundància amb la complicitat ministerial del seu recte germà Eugène.
Emile Zola ens va explicar a La Gossada la història del carismàtic Saccard, un ésser meridional, petit i bru (també en la seva continuació, els diners), un retrat ferotge dels estralls que ocasiona l'ambició sense mesura. Tota una crítica a la França corrupta posterior al cop de l'emperador Napoleó III: un país que es va inflamar davant la visió d'una prosperitat basada en la corrupció política (exacerbada amb el poder omnímode de l'dictador), en una atroç especulació (sempre a costa de l'erari públic), a les grans exposicions universals... i en la invasió de Mèxic!
Aquella França de cascs lleugers, hipnotitzada amb l'esquer del guany estratosfèric i ràpid, era el terreny fèrtil perquè prosperés una espècie oportunista com la de Saccard. Era el país que no parava de festejar el seu propi engany, i que ja era observat de reüll i amb un somriure sardònic pels que aviat l' anaven a aixafar: la pròspera Alemanya de Bismarck.
La França de Zola, sobre la qual va caure amb les seves urpes el despietat Saccard, és un transsumpte literari inspirador de l'Espanya de 1996, la qual José María Aznar va convertir en un fangar de cops de pilota, robatoris, canallades i extorsions, una llista de crims aquesta molt ben documentada. El país sencer, com aquella França boja de Zola, es va posar a jugar a la Borsa (capitalisme popular), a comprar-se un segon habitatge, a estrenar cotxe alemany. Fins envair l'Iraq i reconquerim l'illot de Perejil: ¿no teníem al front de Govern al nostre petit Napoleó?
La caterva de miserables als quals es dóna vida a la gossada, podrien haver estat inspirats en el ramat de lladres de bestiar, policies i especuladors (de vegades indistints) que van envoltar en tot moment i des del primer minut a aquest ésser meridional, bru i petit anomenat José María Aznar: Rato, Blesa, Zaplana, Trillo, Francisco González, Vilallonga: caic ja rendit davant l'expectativa dels moltíssims noms que cal afegir.
Ai, si un es posés a recordar els estralls que a Espanya han comportat aquesta corda de venals i que encara avui seguim pagant: Zola no hagués donat crèdit. Sí que penso que a Francisco González, expresident del BBVA, avui notícia, li hagués ofert un destacat paper en 'Els diners': el crit i esvaniment final que a Saccard li provoca la sobtada fulminació a la Borsa de les accions de Banc Universal, el seu somni de dominació financera del món, amaga una lliçó que a ningú pot deixar indiferent. El gran periodista i escriptor francès segur que ens preguntaria per quant de temps es pot enganyar a l'accionista amb una riquesa que ha estat construïda amb venalitat, corrupció i una esbojarrada aposta especulativa.
I també ens cridaria l'atenció sobre una altra cosa important: a l'igual que al vil Napoleó III el perseguirà sempre la seva derrota i captura final a la batalla de Sedán (metàfora de la fi d'una època de depravació), a José María Aznar, el nostre petit ésser abusiu, bru i meridional, mai el deixarà ja de martiritzar la seva caiguda fulminant després de les bombes de l'11 M: tal com una rata enverinada amb el formatge de les seves pròpies mentides.
A cada Napoleó li arriba el seu Sant Martí, que conclouria el nostre gran naturalista, Émile Zola. No és prudent deixar de llegir-lo.

 La jauría de José María Aznar
JOSÉ ÁNGEL HIDALGO
Funcionario de prisiones, escritor y periodista
Foto: La imagen sombreada del entonces presidente de BBVA, Francisco Gonzalez, en la última junta de accionistas del banco en la que estuvo presente, en marzo de 2018. AFP/Ander Gillenea