El moviment Dadà va néixer el 1916 de la mà de l'alemany Hugo Ball, al petit Cabaret Voltaire de Zuric, Suïssa. Mentre Europa s'immolava en una absurda guerra, Ball i els seus amics es dedicaven, mitjançant unes estrafolàries actuacions, a buidar el llenguatge de qualsevol significat racional, tal com feien els polítics i militars amb la vida dels milions de joves que morien com mosques en les trinxeres. Abillats en estrambòtics vestits, cridaven, bramaven, udolaven... Però la seva protesta va resultar ser alguna cosa més que un simple argot, ja que aviat es sentia -i s'imitaba- per tot Europa. S'explica que Lenin va acudir un nit al Cabaret Voltaire poc abans de viatjar a Sant Petersburg en un tren blindat.
Després de la guerra, la seu del dadaisme es va traslladar a París, on seria engolida pel surrealisme. I aquí es podria dir: fi de la història, si no fos perquè inesperadament va ressorgir el seu esperit en el funeral de Nelson Mandela, que va morir als 95 anys el dia 5 de desembre de 2013.

El funeral dadaista de Nelson Mandela

Entre els caps d'Estat i mandataris en l'escenari de l'estadi Soccer City de Johannesburg, a més del president de Sud-àfrica Jacob Zuma, destacaven Barack Obama i Raúl Castro, que van aprofitar la solmene ocasió per donar-se una encaixada de mans que hauria agradat al finat. Al costat d'ells hi havia un traductor de signes anomenat Thamsanqa Jantjie, un sud-africà de 34 anys que, com el plorat Madiba, era de l'ètnia xhosa. Que Obama sigui un dels més grans oradors que ha donat el segle XXI, no hi ha discussió, el discurs que va dedicar a Mandela va ser segurament un dels més commovedors dels molts que ha pronunciat. Mentre Obama es dirigia a un estadi ple a vessar, i a tot el món via satèl·lit, a un metre de distància d'ell l'intèrpret de llengua de signes Thamsanqa Jantjie executava amb les mans una sèrie de escarafalls fora de tot control. Fins i tot va arribar a portar una mà a coll diverses vegades, indicant que s'ofegava o s'asfixiava.
No calia tenir coneixements de la llengua de signes per a adonar-se que la traducció de Jantjie no tenia ni solta ni volta. No obstant això, va romandre allà durant tota la llarga cerimònia agegantant els braços, fent ganyotes i suant la cansalada. Com era d'esperar, la seva actuació va deslligar un escàndol monumental. La Deaf Federation of South Africa (associació nacional de sords) va posar el crit al cel; la premsa afirmava que els seus signes no van tenir cap sentit. Però els més indignats van ser els sordmuts i intèrprets sud-africans, que se sentien profundament humiliats. Amb tot, també hi havia qui li divertia la seva estranya sobreactuació enmig d'una ocasió tan solmene.
Jantjie, per la seva banda, els va assegurar que aquell dia va patir un episodi d'esquizofrènia, i que sentia veus i veia àngels. A més, va adduir en la seva defensa que en el multilingüe Sud-àfrica no hi ha una llengua de signes homologada, només per afegir que estava degudament acreditat i que anteriorment havia treballat com a intèrpret en grans esdeveniments sense suscitar la menor queixa. Això sí, no va poder presentar cap titulació, ja que s'havia esfumat amb les seves credencials l'empresa que el va contractar.

En vista que no hi havia res a fer amb l'inefable Jantjie, el dit acusador dels mitjans assenyalar a Congrés Nació d'Àfrica (ANC per les seves sigles en anglès), que va negar tenir cap responsabilitat, ja que l'esdeveniment va ser organitzat pel Govern sud-africà.

Què va ser de Jantijie

Va passar un any i la gent va començar a preguntar-se què hauria estat de Jantjie, que ara es guanyava la vida amb prou feines com a actor o fent anuncis. Diversos reporters van sortir a buscar-lo. Es va deixar entrevistar. Insistia que no havia fet res que no hagués de fer, però si la Deaf Federation creia que ho havia fet malament, demanava disculpes. Ara bé, va voler saber perquè, si era el frau que deien que era, no l'havien denunciat abans. Era un minusvàlid; patia esquizofrènia. El dia de la cerimònia li tocava una revisió mèdica que calibrarà l'estat de la seva salut mental, a més de revisar la idoneïtat de la medicació que prenia. I va confessar que havia cobrat 85 dòlars pel seu treball a la banda de tots aquests mandataris davant la mirada de milions de persones.
Si bé Jantjie comptava amb una legió de detractors, tampoc li faltaven defensors. Aquests creien que la seva al·lucinant actuació va servir per denunciar la retòrica sense sentit dels polítics. De manera que es podria afegir que aquell dia a Johannesburg, al funeral de Mandela, envoltat de líders mundials, Thamsanqa Jantjie va ressuscitar l'esperit de Dadà.

Ates el crispat clima polític que pateix aquesta Espanya que s'ofega sota la verborrea de tants ministres, alts càrrecs, assessors, gurus, portaveus, detractors, il·luminats i tertulians mil, potser caldria considerar la possibilitat de contractar els serveis de Jantjie, a veure si ell aconsegueix explicar-nos, a la manera dadaista, el que volen dir els que tant parlen sense dir absolutament res. - JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia.com