El factor català tendeix a ser determinant en les grans crisis polítiques generals. Ho ha tornat a ser: el formidable rotavirus polític que des de fa 10 anys campa per Catalunya ha encomanat del tot la política espanyola: quatre eleccions en quatre anys, governs eternitzats en la provisionalitat, pressupostos prorrogats, dos presidents que han superat pels pèls la investidura, primera moció de censura guanyadora, hiperfragmentació política, empat d’impotències, majories molt inestables i, finalment, unes esquerres i unes dretes que tendeixen inevitablement al frontisme, cosa que està empenyent el front de les dretes a buscar el favor de l’àrbitre: la judicatura.
Ho hem escrit moltes vegades: les causes de la crisi catalana són diverses. Però una de les més decisives és la falta de cintura i de sentit de l’equilibri del Tribunal Constitucional. Sembla que la judicatura hauria d’haver après la lliçó de la cautela, després d’observar que una majoria de catalans responien a la sentència amb gran desafecció (pronosticada per un polític tan equilibrat i seriós com el president Montilla). Sembla que, veient la reacció ciutadana, la judicatura espanyola hauria d’haver-se mostrat reticent a convertir-se en protagonista d’un problema que correspon del tot a la política. Ha passat el contrari. En aquests últims anys, els alts òrgans judicials han acollit amb passió el seu paper punitiu. Per no semblar que, en aquesta anàlisi, em deixo portar per la meva opinió, cedim la valoració a una instància tècnica i neutral, els jutges europeus: no es pot negar que els magistrats d’Alemanya, Bèlgica, Gran Bretanya o la Unió Europea que han hagut d’avaluar el cas, s’han distanciat visiblement dels seus companys espanyols.

En si mateixa, aquesta dràstica supeditació de la política als jutges (que implica considerar la democràcia com un sistema tutelat) és un problema colossal. I pot esdevenir un problema gegantí: la tutela judicial que s’ha projectat de moment només sobre la política catalana podria estar contagiant també la política espanyola en general.
No cal ser un expert ni en dret ni en política per deduir que aquesta és una lògica diabòlica que caldria aturar com més aviat millor. Sobretot en una situació de frontisme com l’actual.
Si no s’atura, la preeminença absoluta dels dictats judicials només ens porta a dos destins, ambdós igualment funestos: o bé al retorn postmodern a la guerra civil (els jutges farien la funció que van fer els militars: apostar només per un bàndol o front de la ciutadania espanyola); o bé a la mutació autoritària de la nostra democràcia, forçada a acceptar la tutela d’una interpretació jurídica parcial. Això seria menys tràgic, per bé que igualment desolador. Seria una mena de funeral turc o polonès per a una democràcia que va ser fundada sobre un pacte ambigu, de cessió mútua, entre forces antagòniques. ¿Hem oblidat que les mútues cessions de la transició es van fer, sobretot, per evitar el retorn dels tràgics fantasmes del passat? - ANTONI PUIGVERD