Érem vulnerables i no ho sabíem. Tot d’una, la vida i el virus ens donen una lliçó d'humilitat. Quan ens pensàvem que, en l'època del 5G, controlàvem el món, una pandèmia imprevista ha abaixat els fums dels humans. És una malaltia transversal, que pot afectar qualsevol sense que la medicina tingui el remei per a ningú. Tots a la fresca. Per una vegada no depèn ni de passaports ni de comptes corrents ni de règims polítics. I, automàticament, ens varia la forma d’actuar. Passen coses que semblaven impossibles. Ajornem els funerals, condemnem les abraçades de tanatori, mesurem la distància social, decidim que el futbol és prescindible, dediquem miradetes als qui tenen els ulls així o aixà, fustiguem el qui estossega pel carrer i resem, a bona hora, perquè els nostres metges no es posin malalts. No fos cas que ens haguessin de curar. Hem menystingut la ciència i la investigació, els hem dotat de pressupostos ridículs i ara els implorem paraules tranquil·litzadores, quan ja no els en queden. 
Alexander Fleming, quan va venir a Barcelona el 1948, va ser aclamat pel carrer. Ara fem l'onada a Raúl de Tomàs. La investigació no era un luxe, és una necessitat. A la tele confinàvem els científics a espais de matinada i ara, amb el llepet al cul, correm-hi tots a donar-los el prime time, àvids de llum sobre les incerteses. Buscàvem esperances i ens trobem rentant-nos les mans vint cops al dia. D’aquesta crisi asseguren que en moriran més empreses que persones. Quina grotesca competició. Semblava que suspendre el Mobile era la fi del món. Només era la punta de l'iceberg. Tot el que ha vingut al darrere és més profund i més devastador, també en termes econòmics. Cada sector sap les seves penes, tothom fa números al llindar del penya-segat. Escric a l'entitat financera per veure com quedarà el pla de pensions i em responen amb Warren Buffett. “Sigues cobdiciós quan els altres tinguin por i tingues por quan els altres siguin cobdiciosos”. Em queda claríssim.

A més por, menys llibertat - Als Estats Units, en els dies posteriors a l'assassinat del president Kennedy va passar un fenomen. La gent s'agrupava en cases, amb familiars o amb amics, per estar junts. I parlar. Era la manera que van trobar, de forma espontània, de fer-se passar l'angoixa, l'estrès posttraumàtic que havia significat veure les imatges del magnicidi. Va ser una forma útil de socialitzar la pena. Un "qui canta els seus mals espanta" a l'americana. Ara i aquí, el pànic de la pandèmia, aquest veure com la corba catalana del coronavirus es va assemblant indefectiblement a la d'Itàlia, ens l'hem de passar aïllats. La sobtada malaltia ens obliga a isolar-nos i aquest confinament, recomanat o voluntari, ens obliga a aprendre a estar sols. No som en una distopia de Netflix de gent que s’ha de quedar a casa a menjar tota la carn vermella que ha buidat dels hipermercats i sort en té de les xarxes socials per continuar lligada a l'espiral de l'obsessió per Twitter, mar i aire. Ara cadascú de nosaltres és protagonista del seu moment i potser és una ocasió, malgré-nous, d'aprofitar-ho. No només per adonar-nos que podem canviar de paradigmes en l'oci i en el negoci, per acceptar que el teletreball vindrà per quedar-se, sinó també per despullar-nos del llast de les temences. Gaspar Hernàndez, expert divulgador de la mirada endins, ens deia a la presentació del seu nou llibre ( La llibertat interior) que quan tenim por no som lliures. En aquests dies de sentit comú i de gestos responsables, pot ser l'excusa per retrobar-nos. Escoltar el cos per mirar l'ànima. Un guaret per fer balanç emocional, ordenar prioritats, gaudir dels silencis, escoltar músiques pendents o fer la trucada a l'amic o al parent que fa temps que saps que havies d'haver fet. I llegir. Llegir és un esport que sempre hem fet a porta tancada. Després, la consellera Vergés ja ens dirà a partir de quin moment els nens s'han de quedar a casa i tot això es complicarà. Pel nostre bé, esclar. - Xavier Bosch - ara.cat