En política, m'agraden els dits 'versos lliures', gent que a banda de militar en un o altre partit, van a la seva a l'hora d'opinar sense seguir la línia oficial del seu partit. Aquest seria el cas de Manuel Castells, de en comú podem i ministre d'Universitats, que amb aquest utòpic article, francament, m'ha espantat molt. El futur que ve, és més negre del que havia arribat a imaginar en el pitjor dels meus malsons. I no perquè Castells parli de guerra (quina mania els ha agafat a tots), sinó perque parla del panorama aterridor del que és pitjor que una guerra, la postguerra que ens espera.

DESPRÉS DE LA GUERRA

Totes les guerres s'acaben. Fins i tot quan són contra un enemic invisible que amenaça els humans com a espècie. La qüestió és com, quan, amb quins sofriment i quines seran les seves conseqüències.
És difícil pensar en el dia després quan estem sumits en l'angoixa, confinats, emmascarats, sentint malaltia i mort voltant. I no obstant això, sabem que en algun moment hi haurà un brot d'alegria, de tornar a sentir el plaer de la passejada, de el joc, de l'abraçada, de la vida als carrers, als parcs, a les platges, als boscos i en restaurants a vessar de festa. La vida, ara en suspens, retornarà. Amb l'afegit d'una nova filosofia espontània de el plaer infinit de les petites coses. Sentir la bellesa de la vida sense més, apreciar el simple fet de ser i d'estar, d'estimar i ser estimats, amb un sentiment nou de solidaritat com si sempre estiguéssim aplaudint a les vuit. Tornarà la llum. Amb els seus tons rosats de alba i rogencs de capvespre, amb un aire fresc renovat perquè deixem de contaminar per un temps.
Res tornarà a ser com abans. Nosaltres, tots, sortirem transformats d'aquesta experiència. Però haurem après alguna cosa sobre la nostra manera de viure, de produir, de consumir, de gestionar? Sabrem interpretar aquesta brutal advertència per prevenir altres pandèmies, clarament possibles per la nostra interconnexió global? I la catàstrofe ecològica predita pels científics i els signes es multipliquen mentre els congressos es diverteixen? Podem rectificar col·lectivament i institucionalment la dinàmica d'autodestrucció en què ens hem ficat? Mai hem tingut tant coneixement i mai hem estat tan irresponsables amb el seu ús. Potser la postguerra sigui el punt d'inflexió que estàvem esperant.
Però la postguerra serà dura, totes ho són. Passat el moment d'eufòria de gaudir de les rialles i jocs dels nostres nens en llibertat caldrà enfrontar la realitat d'una crisi econòmica i financera que podria ser tan greu com la de l'any 2008, amb un aparell productiu malmès, un sistema sanitari exhaust, un cooperació europea en entredit, una economia global desglobalizada de forma caòtica, un ressorgiment de el nacionalisme primitiu de el tancament de fronteres contra el mal que ve de fora, una proliferació de rumors nocius, difosos per poders fàctics o ments febroses, un ordre geopolític trastocat per la superioritat xinesa en la resposta a la crisi, mentre que l'erràtica política d'altres països hi haurà mostrat les destrosses de la ideologia neoliberal en la vida de la gent.
Aquesta postguerra cal preparar-la des d'ara, perquè la forma en que gestionem la crisi, amb prioritat absoluta a la salut de la població, farà més o menys difícil la reconstrucció. A una economia de guerra haurà de succeir una economia de postguerra, en què la despesa pública sigui el motor de la recuperació, com ho ha estat en totes les postguerres. Però que només es consolidarà si es genera ocupació i si la gent se sent segura i recupera la seva vida quotidiana.
El finançament d'aquesta política expansiva, més enllà de l'obligat endeutament, requerirà imaginació per crear una nova arquitectura financera i capacitat de gestió per operar una economia diferent, que no caigui en el parany secular d'una austeritat de serveis essencials. Perquè l'Estat de benestar és la font de productivitat que és la font de riquesa. Però també seria el moment d'assajar models no consumistes que condueixin a la transició ecològica i cultural que tant es proclama però que es practica encara tímidament. Pot reactivar l'economia disminuint el consum superflu? Només si hi ha un canvi en els patrons de despesa, que facilitin la inversió, mantinguin ocupació i incrementin productivitat.
Els serveis bàsics (el que es va retallar en les polítiques d'austeritat destructives) haurien de ser no només el motor de la inversió sinó també de la demanda. I no hi haurà una altra forma de finançar-lo a llarg termini que mitjançant un augment de la càrrega fiscal a grans bosses d'acumulació de capital que avui dia tributen poc o res. Reinventar la fiscalitat vol dir superar l'enfocament de gravar sobretot a les persones oa les empreses per centrar-se en una regulació impositiva de l'mercat global de capitals que avui dia ha perdut gran part de la seva funció productiva per incrementar els seus guanys mitjançant creació de valor virtual i creixentment inestable. Una fiscalitat intel·ligent adaptada al nostre temps podria alhora generar recursos per la despesa pública de manera no inflacionista i regular els fluxos globals de capital. Entre la desglobalització aventurada i la globalització descontrolada de capital hi ha marge per a iniciatives coordinades dels estats que assumeixin un control estratègic de l'economia en un marc a el menys europeu.
Aquesta economia hauria, a més de ser sostenible, incloure un Estat de benestar desburocratitzat i preparat per als xocs vinents. Xocs que seran tant menys nocius que fa que anem trobant un equilibri entre produir, viure i conviure. Conviure entre nosaltres i amb aquest meravellós planeta blau que seguim maltractant. Després de la guerra podem desembocar en una espantosa crisi economicosocial o en una nova cultura de l'ésser, sense la qual no sobreviurem molt de temps.