“És encomiable que mig món estigui disposat a perdre els ingressos,
perquè morin menys persones de més de 80 anys” 

Gàbies daurades -  John Carlin.

Aquesta setmana he rebut una carta d’un capellà irlandès que es diu J. Swift. Proposa un pla per mitigar el patiment humà i econòmic del coronavirus. Fa un temps aquest mateix senyor va compondre el que va anomenar “Una modesta proposta” per posar fi a la pobresa. El pla consistia que els desafortunats de la Terra deixessin de veure els fills com a objectes d’afecte sinó com a béns materials. Concretament, menjar per als rics. “M’han assegurat –va escriure el reverend–, que, un cop fet l’any, una criatura saludable ofereix un aliment ric, nutritiu i substanciós, tant si és guisat, rostit, fet al forn o al vapor”.
La lògica és aclaparadora. Estem parlant d’un miracle tant econòmic com social. Els ingressos dels pares augmentarien de manera important i alhora s’incrementaria l’harmonia familiar, perquè incentivaria la intimitat matrimonial i la tendre cura de la criatura durant el seu primer i últim any de vida. 
El doctor Swift té credibilitat. Per això avui m’estalviaré la feina d’escriure la meva columna i em limitaré a reproduir de manera completa la seva proposta per resoldre la crisi que avui afligeix tot el món. Aquí va.

“La comparació que molts fan entre la pan­dèmia actual i la guerra delata una falta lamentable de proporció i huma­nitat. Però l’encerta en un sentit. Els joves s’estan sacrificant per al bé dels vells. I no només els joves, en aquest cas, sinó les ­futures generacions. La catàstrofe econòmica que s’acosta és de tal magnitud que en poc temps podríem passar d’una prosperitat sense precedents a l’atur massiu, a l’economia de la barata, a l’edat de pedra.

”I tot plegat per a què? Per protegir el sector menys productiu de la població. La ciència mèdica va tirant mig a cegues. Ningú no té ni idea del nombre real de gent que s’ha infectat. Deu vegades més del que veiem en les xifres oficials? Podria ser. El que sí que sap la ciència, en canvi, és que les víctimes mortals del virus són, en una majoria aclaparadora, els vells. Encara que és veritat que hi ha hagut casos de gent de menys de 60 anys que ha mort, són tan excepcionals que han estat notícia als diaris. M’atreveixo a dir que, en condicions normals, el risc de morir en un accident de trànsit és més gran que el risc de morir del coronavirus per a una persona de 20, 30 o 40 anys.

”Ara és encomiable, ho reconec, que mig món o més estigui disposat a perdre tots els seus ingressos perquè menys individus de més de 80 anys no perdin la vida o, més ben dit, que puguin viure tres o quatre anys més. Però si continuem ­així, paralitzant tota activitat econòmica, ens arrisquem a viure a perpetuïtat en un món en què imperi la fam, la desesperació i la criminalitat salvatge.

”La meva solució és la següent. L’aïllament dels vells. Ficar totes les persones de 80 anys, o potser de 75, cap a munt en una cosa semblant a allò que en temps medievals se’n deia colònies de leprosos. Abans d’acusar-me de crueltat, com alguns d’insensats van fer quan vaig oferir la meva proposta per posar fi a la pobresa, tinguin en compte que jo mateix soc molt, molt vell. Seria el primer que seria apartat del brogit del món. Entengui també que estic parlant de colònies no del segle XIV, sinó del segle XXI. Amb totes les amenitats tecnològiques, domèstiques i higièniques de què encara disposem.

”Ben aviat, proposo que s’engegui una iniciativa faraònica per construir ins­tal·lacions hoteleres de luxe a les platges, les muntanyes i les valls més boniques del món. Allà és on ficaríem els ­ancians. S’establiria així un precedent his­tòric. Els vells se sacrificarien pel bé dels joves. Però seria un sa­crifici vie en rose , infini­tament pre­ferible a la misèria sense fi que les auto­ritats pro­posen avui per a la totalitat de l’espècie.

”Ho veig. Tindria la meva habitació cinc estrelles amb room service les vint-i-quatre hores. Hi hauria restaurants nivell estrella Michelin, bars a l’aire lliure, bons vins, piscines, salons amb pantalles gegants per veure pel·lícules porno­gràfiques i futbol (El futbol! Se’n re­corda?). I envoltat sempre de gent de la meva generació, d’amics de tota la vida, ­perquè per descomptat que se’ns permetria escollir els companys de presó. Dic presó de broma, ja m’entén, perquè del que parlo és d’una xarxa mundial de ­gàbies daurades. Viuríem més bé que els nostres fills i que el gruix de la població, que continuaria anant a la feina cada dia per guanyar-se el pa.

”Com es finançaria el que per a alguns podria semblar un somni impossible? No seria complicat. El dia que són ingressats els vells deixarien la totalitat de les seves herèn­cies, cases incloses, als seus fills o nets. Si són rics, en deixarien una part a l’ Estat. A més, el valor ­econòmic de la construcció d’aquests llocs seria colossal. Es crearia una quantitat de llocs de treball mai vista.

”Sí, li sento dir, però qui treballaria en aquests Shangri-La per a avis? Qui prepararia el menjar, serviria les copes, netejaria les habitacions, oferiria assistència mèdica, exerciria de socorristes a les piscines? Senzill. A banda que, una vegada més, veuríem una creació èpica de noves feines, s’ocuparia en primer lloc gent que ja ha tingut el virus i n’és im­mune. En el cas, encara no aclarit pels científics, que no existeixi la immunitat, simplement es buscaria gent de menys de 30 anys, un sector de la població amb un risc de sucumbir al contagi que comporta unes conseqüències mèdiques mínimes.

”No descarto que arribi el dia que haurem vençut el virus; en aquest cas s’iniciaria un debat sobre la ­viabilitat de continuar oferint als vells el paradís abans de la mort. La meva resposta seria que no podem descartar que aparegui una variant del virus igual de letal per a la gent gran, amb la qual cosa val més fer una cosa que trobem molt a faltar avui: estar previnguts en el cas que la natura es prengui una altra ­venjança semblant contra l’animal més depredador de la Terra. Per mi no hi hauria discussió. Que continuïn allà fins que es ­morin.

“Ens arrisquem a viure a perpetuïtat en un món en què imperi la fam, la desesperació i la criminalitat salvatge”

”A més, després que els vells haguessin passat uns mesos en el seu babilònic exili no voldrien sortir-ne mai més. Caldria imposar un nou estat d’emergència i treure’ls amb la policia, per força. Sisplau, no. La crueltat és el que més odio. Cregui’m: tot el que servidor ha escrit aquí es basa en el profund amor pel ­proïsme i el sincer desig d’utilitzar els meus coneixements i la meva llargament acumulada capacitat de serena anàlisi per tornar a la humanitat una petita porció del benestar del qual he tingut la fortuna de gaudir durant tants i tants anys. 

                                                                   ”Humilment, J. Swift”.

"El capella J.Swift, deu haver llegir Huxley, car l'escriptor britànic a 'el Món feliç' ja enviaba a la gent gran a una especie de Balnearis o resorts de luxe on desapareixien mica en mica a partir del 70 anys, ben peixats de soma, o sia un a eutanasia sofisticada i ben organitzata, que de fet ja passa als hotels actuals, on els turistes tambè desapareixen d'un dia per l'altre."