Vaig parlar fa un temps de 'hijos de los hombres' del director de cinema mexicà Alfonso Cuarón. La pel·lícula és brutal, Cuaron aconsegueix crear un quadre desolador de nosaltres mateixos amb un impressionant traç hiperrealista, aconsegueix atrapar i posar-te els pèls de punta amb un desoladora i impecable ambientació de tall realista d'un futur no massa llunyà que esglaia per la seva cruesa. Cuarón es mou a la perfecció pel fang que som com a espècie i que retrata de manera magistral. I compte, perquè la pel·lícula del 2006 toca un tema real i actual com és dels refugiats, tancats en gàbies al que en queda de la City, i ho fa en una dimensió que encara no s'ha donat, però que tot apunta a que arribarem a aquest punt d'obscenitat que reflexa el directgor mexicà, y diria que no tardarem massa. En certa manera a la Gran Bretanya els seus fills al poder ja ha començat a donar els primers passos. A Hungria també i més que s'hi aniran apuntant.
Aquest escrit és de 2016, fa doncs quatre anys, pero el que en ell s'intuïa, malauradament s'ha anat confirmant. Nomès cal veure els últims esdeveniments a les costes de Grecia d'aquests dies. Quedeu-vos amb la foto dels migrants tancats en gàbies de la pel·lícula. Tota una premonició del que ja ha passat...

Entenc que la situació és complexa i quelcom s'ha de fer, 11.000 immigrants rescatats en poc més de 48 hores posen al límit de les forces i de la seguretat les oenagés que treballen al Mediterrani. Bots de goma amb muntanyes de cadàvers, supervivents amb desnutrició severa, entranyes de vaixells disposades com les dels navilis esclavistes… Els sense-res segueixen arribant, en unes onades tan grans com les que volen empassar-se’ls. La primera ministra britànica, Theresa May, fixa el control de la immigració com a prioritat en les negociacions del brexit. 
En el congrés del partit conservador, aixeca la bandera de l’orgull patri per apuntalar la idea més vella del món: per als d’aquí, tot; per als de fora, res. Des de propostes per restringir els visats als estudiants, fins a exigir a les empreses una llista d’estrangers contractats per avaluar si estan prenent llocs de treball als britànics. 
Entre una imatge i l’altra, hi ha l’Europa que ve o, potser, el món que ja és aquí. L’extrema dreta udola i un tipus sense decència com Donald Trump pot ser el pròxim president dels Estats Units. Som nosaltres els que els estem posant allà. Una majoria ciutadana desposseïda dels matisos de la reflexió i encerclada per les pors (a la pèrdua i al diferent, que vénen a ser el mateix temor). Un present que desafia la història i menysprea la memòria del dolor. Al mateix ritme que els polítics es declaraven incapaços de defensar els nostres drets davant els poders que no votem, els ciutadans s’inhibien de la política, alimentant d’aquesta manera encara més la seva inutilitat. 
I ara arriben els messies de les solucions fàcils i ràpides. No mirem al mar, ens diuen. No allarguem les nostres mans ni obrim les nostres portes. No són com nosaltres… Traiem els de fora, ens diran. Aquells que ens roben el treball i el futur. Aquells que tampoc són com nosaltres… Al final, un dia anunciaran que sobren tots els que no són rendibles. Que no mereixen els hospitals, les escoles o els asils. I aquests serem nosaltres, escriu Emma Riverola a el periódico. Nosaltres, els europeus en general que sabem de que va això d'emigrar, ho vàrem fer amb escreix el segle passat, però ja ho hem oblidat, i no hi ha res pitjor per a un inmigrant que l'inmigrant anterior.