Tina va preparar a Danny per sortir del laboratori subterrani. Va començar per treure-li tots els elèctrodes fixats a peus i cos en vuit llocs diferents. Quan li va treure l'embenat, el nen es va queixar i Tina no va poder menys de fer una ganyota al veure l'irritada que tenia la pell per sota. No havien fet el menor esforç per evitar-li irritacions.
Mentre Tina atenia Danny, Elliot es va dedicar a fer preguntes a Carl Dombey.
-A què es dedica aquest lloc? A investigació militar?
-Sí -va contestar Dombey.
-¿Estrictamente a les armes biològiques?
-Biològiques i químiques. A experiments de noves combinacions de l'ADN. En qualsevol moment, hi ha trenta projectes en marxa.
-Em pensava que Estats Units havia abandonat molt temps enrere la carrera de les armes químiques i biològiques.
-En el que fa al coneixement públic, així ha estat -va dir Dombey-. Nixon va ser el primer president que va declarar que els Estats Units no es dedicaria mai a encoratjar aquesta guerra bruta, i cada cap de l'executiu, des dels temps de Nixon, ha continuat amb aquests al·legats. Però, en realitat, han continuat. I ha de ser així. Aquesta és l'única instal·lació d'aquesta classe que posseïm. Els xinesos disposen de tres com aquesta. Els russos... ara creuen ser els nostres amics, però segueixen desenvolupant armes bacteriològiques, soques de virus noves i més virulentes, perquè estan trencats, i això és molt més barat que altres sistemes d'armes. Iraq té un gran projecte de guerra bioquímica, i Líbia, i Déu sàpiga qui més. Molta gent a la resta del món creu en la guerra química i biològica. No veuen res immoral al respecte. Si opinen que posseeixen alguna arma terrible de la que nosaltres res sapiguem, una cosa contra el que no podríem contraatacar, el més probable seria que la empressin contra nosaltres.
Elliot va replicar: Però l'intentar mantenir aquesta carrera contra els xinesos -o contra els russos o els iraquians- ens pot portar a situacions com la que tenim aquí, situacions en què es manté a un nen innocent sota terra i lligat a una màquina. I en aquest cas, no estem convertint-nos en monstres també? No ens porta la por als nostres enemics a que ens convertim en iguals a ells? ¿I no és aquesta una altra manera de perdre la guerra?
Dombey va assentir. Mentre parlava, no va parar de allisar les puntes del seu mostatxo.
-Aquesta és la mateixa pregunta que m'he estat fent des que Danny va caure a les urpes de tot aquest assumpte. El problema és que algunes persones recaragolades es veuen atretes a aquest tipus de treball a causa que és secret i perquè els infon una mena de poder al dissenyar armes que maten centenars de milers de persones. Així és com queden implicades persones megalomaníaques com Tamaguchi, o homes com Aaron Zachariah. Abusen del seu poder, perverteixen els seus deures. No és possible desenmascarar-los abans d'hora. Però si tanquem aquestes instal·lacions, si deixem de fer aquest tipus d'investigacions, només perquè tinguem por que homes com Tamaguchi es facin càrrec de les mateixes, estem també concedint molt avantatge als nostres enemics i, potser, tampoc puguem sobreviure durant massa temps. Suposo que haurem d'acceptar l'haver de viure amb el menor dels mals possibles.
Tina va treure l'elèctrode de el coll de Danny, arrencant amb cura l'esparadrap de la pell. El nen seguia encara abraçat a ella, però els seus enfonsats ulls estaven fixos en Dombey.
-No estic interessada en la filosofia o la moralitat de la guerra biològica -va intervenir Tina-. No en aquest moment. Ara mateix, el que desitjo saber és com dimonis va arribar Danny a aquest lloc.
-Per comprendre això -va contestar Dombey- hauré retrocedir vint mesos en el temps. En aquells dies, un científic xinès anomenat Li Chen va desertar als Estats Units, i va comportar un expedient en microfilm de la més important i perillosa nova arma biològica xinesa de l'última dècada. Els xinesos l'anomenaven «Wuhan-400», perquè l'havien desenvolupat en els seus laboratoris d'investigació de l'ADN, situats als afores de la ciutat de Wuhan, i es tractava, a més, del cep viable número quatre-cents dels organismes artificials creats en dit centre d'investigacions...
Mentre Tina atenia Danny, Elliot es va dedicar a fer preguntes a Carl Dombey.
-A què es dedica aquest lloc? A investigació militar?
-Sí -va contestar Dombey.
-¿Estrictamente a les armes biològiques?
-Biològiques i químiques. A experiments de noves combinacions de l'ADN. En qualsevol moment, hi ha trenta projectes en marxa.
-Em pensava que Estats Units havia abandonat molt temps enrere la carrera de les armes químiques i biològiques.
-En el que fa al coneixement públic, així ha estat -va dir Dombey-. Nixon va ser el primer president que va declarar que els Estats Units no es dedicaria mai a encoratjar aquesta guerra bruta, i cada cap de l'executiu, des dels temps de Nixon, ha continuat amb aquests al·legats. Però, en realitat, han continuat. I ha de ser així. Aquesta és l'única instal·lació d'aquesta classe que posseïm. Els xinesos disposen de tres com aquesta. Els russos... ara creuen ser els nostres amics, però segueixen desenvolupant armes bacteriològiques, soques de virus noves i més virulentes, perquè estan trencats, i això és molt més barat que altres sistemes d'armes. Iraq té un gran projecte de guerra bioquímica, i Líbia, i Déu sàpiga qui més. Molta gent a la resta del món creu en la guerra química i biològica. No veuen res immoral al respecte. Si opinen que posseeixen alguna arma terrible de la que nosaltres res sapiguem, una cosa contra el que no podríem contraatacar, el més probable seria que la empressin contra nosaltres.
Elliot va replicar: Però l'intentar mantenir aquesta carrera contra els xinesos -o contra els russos o els iraquians- ens pot portar a situacions com la que tenim aquí, situacions en què es manté a un nen innocent sota terra i lligat a una màquina. I en aquest cas, no estem convertint-nos en monstres també? No ens porta la por als nostres enemics a que ens convertim en iguals a ells? ¿I no és aquesta una altra manera de perdre la guerra?
Dombey va assentir. Mentre parlava, no va parar de allisar les puntes del seu mostatxo.
-Aquesta és la mateixa pregunta que m'he estat fent des que Danny va caure a les urpes de tot aquest assumpte. El problema és que algunes persones recaragolades es veuen atretes a aquest tipus de treball a causa que és secret i perquè els infon una mena de poder al dissenyar armes que maten centenars de milers de persones. Així és com queden implicades persones megalomaníaques com Tamaguchi, o homes com Aaron Zachariah. Abusen del seu poder, perverteixen els seus deures. No és possible desenmascarar-los abans d'hora. Però si tanquem aquestes instal·lacions, si deixem de fer aquest tipus d'investigacions, només perquè tinguem por que homes com Tamaguchi es facin càrrec de les mateixes, estem també concedint molt avantatge als nostres enemics i, potser, tampoc puguem sobreviure durant massa temps. Suposo que haurem d'acceptar l'haver de viure amb el menor dels mals possibles.
Tina va treure l'elèctrode de el coll de Danny, arrencant amb cura l'esparadrap de la pell. El nen seguia encara abraçat a ella, però els seus enfonsats ulls estaven fixos en Dombey.
-No estic interessada en la filosofia o la moralitat de la guerra biològica -va intervenir Tina-. No en aquest moment. Ara mateix, el que desitjo saber és com dimonis va arribar Danny a aquest lloc.
-Per comprendre això -va contestar Dombey- hauré retrocedir vint mesos en el temps. En aquells dies, un científic xinès anomenat Li Chen va desertar als Estats Units, i va comportar un expedient en microfilm de la més important i perillosa nova arma biològica xinesa de l'última dècada. Els xinesos l'anomenaven «Wuhan-400», perquè l'havien desenvolupat en els seus laboratoris d'investigació de l'ADN, situats als afores de la ciutat de Wuhan, i es tractava, a més, del cep viable número quatre-cents dels organismes artificials creats en dit centre d'investigacions...
«Los ojos de la oscuridad», de Dean Koontz
Fragmento - 1981 - descontexto.blogspot.com
Una novela premonitoria del coronavirus
Tags:
@- MÉSÚLTIMS
L'autor ha eliminat aquest comentari.
una autopista hacia el infierno...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
No, veras, hay una película de Keira Knightley y Steve Carell, ?Buscando un amigo para el fin del mundo', al final de la película sale una canción 'el sol no brillará nunca más' de los Walker Brothers, pues mira, no me puedo quitar de la cabeza la canción y el final de la película. Mucho mejor que AC/DC.
https://www.youtube.com/watch?v=pNo9kvbRjEY