DESPRÉS DE LA PLAGA 22.3.20

Pels qui no hagin llegit la novel·la 'el Planeta dels simis' que va donar origen a diverses versions cinematogràfiques, de l'escriptor francés Pierre Boulle, que potser us sonarà de seguida en dir-vos que és també l'autor de la novel·la "El Pont sobre el riu Kwai", portada també al cinema, voldria explicar un aspecte que no contemplava cap de les versions que se'n van dur al cinema, que quadra amb la meva manera de pensar. El confinament obligat pel coronavirus (covid-19 no acaba de cuallar) portarà una serie de consequencies en el nostre quefer diari, o com ja es comença a dir, res serà igual després del confinament. He recuperat el comentari sobre el planeta dels simis de Pierre Boulle i una reflexió sobre la sobrietat, que crec és com ens hauriem de començar a plantejar com a la nova manera de viure després de la plaga. 

La novel·la "El planeta dels simis" valdria la pena llegir-la o rellegir-la, car malgrat ser la idea bàsica la mateixa a la pel·lícula, el simis són la raça dominant i els homes els seus esclaus, l'enfocament que li dona Boulle és molt més interessant i preocupant alhora que el de la pel·lícula. Els humans aconsegueixen incorporar als simis a la seva vida perquè els hi facin totes les seves tasques, des de treballar, fins a netejar la casa, conduir, anar a comprar etc. Que succeeix?,  doncs que cauen en una indigent indolència que els fa anar abandonat la seva superioritat sobre els simis. Que és deixen anar, vaja, fins que aquests se n'adonen i és quan es revolten i s'apoderen d'aquest món decadent i dèbil en el que s'instal·len fent fora als seus antics amos.

Els simis no evolucionen però. A la novel·la, el nivell de civilització és més o menys el dels anys seixanta, o sia, els simis tenen avions, autobusos, cotxes, motos, diaris, radios, TV, viuen en pisos o cases, treballen, duen als seus fills a l'escola, fan esport etc. Vaja! que fan la mateixa vida que feien els humans abans de abandonar-se en la seva laxitud inconscient. No estem tant lluny d'aquest estat, nomès que substituïm simis per robots, però anem pel mateix camí que a la novel·la de Boulle.
Com passa amb totes les coses del comportament humà, hi ha un moment en que, com a societat hem de plantejar-nos canviar radicalment el nostre estil de vida, i potser ara amb la plaga del coronavirus sigui el moment. De fet el que no podem es continuar mantenint els esquemes actuals, el temps de les vaques grasses, petroli i menjar barat que teniem anys enrere, s'ha acabat i ja no tornarà, per tant una sèrie de comportaments que fins ara havíem adoptat alegrement ja no podran ser.
De fet ja no havien d'haver arribat fins aquí, hem volgut jugar als nous rics despreocupats, viatgers compulsius d'un quan més lluny millor, estiuejants d'allí on sigui, amb dos cotxes per família, o més i quan més grans millor. Ha estat un malbaratament de recursos inútil, i ara no tindrem més remei que retornar a l'origen, allí on érem abans de pensar-nos que érem rics i civilitzats. No vol dir que hàgim de anar a peu arreu, ni menjar només gra i verdures, però si que s'hauran de reconsiderar seriosament una sèrie de comportaments abandonats.

D'alguns d'ells en voldria parlar:

1.- No he entès mai una persona que té el cotxe tota la setmana tancat al garatge o al carrer per agafar-lo el cap de setmana o només el diumenge, li surt molt més a compte llogar-ne un cada setmana i s'estalvia, assegurança, manteniment, imposts, garatge, etc, etc.

2.- Segueixo veient a primera hora del matí molt cotxe i persona sola, quan ja seria hora de posar-se d'acord i més ara que hi ha tants polígons per anar en un sol cotxe quatre o cinc persones a treballar, al cap i a la fi en altres llocs d'Europa prou ho fan.

3.- Hi ha una activitat per a molts desconeguda que se’n diu caminar, vol dir que si ha d'anar d'una distància a altra de quinze o vint minuts a peu, no cal agafar el cotxe per aparcar-lo malament i destorbant, s'hi pot anar a peu o en bicicleta, que és com em moc per Sabadell, i de passada és fa una mica d'exercici que diuen és bo.

4.- No podem menjar de tot, tot l'any, aixó ens ho hem de treure del cap, no en fa pas gaire d'aquesta historia, fins fa poc la fruita es menjava del temps (així feia l'olor que feia), però aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. En conjunt vol dir que no hem entès res, que no hem sabut adaptar-nos a les avantatges que teníem i en molts aspectes estem ancorats en els esquemes de finals del segle passat.

5.- És un disbarat els tràilers i tràilers que circulen cada dia per carreteres i autopistes quan tenim un mitjà de transport ràpid, no contaminant i més econòmic que es diu tren, i aquest tren tan blasmat gràcies a la ineficiencia del Ministeri de Foment, és el futur, no els tràilers, l'avió o l'automòbil, és el tren, aixó és el futur i encara hi som a temps, però no s'hi val a badar.

6.- Aquesta disbauxa de viatjar quan més lluny millor amb un cel curull d'avions que contaminen una barbaritat, també s'hauria de replantejar, potser s'hauria de substituir al turista pel viatger, un viatger que no necessités avió. No se si heu vist les aigues de Venecia netes, cristal·lines amb dofins i tot.

Consti que estic parlant de sobrietat, no d'austeritat que és paraula massa severa. Sobrietat vol dir viure amb mesura sense estar-se de res important, però d'una manera senzilla, sòbria com diu el significat de la pròpia paraula. Tenim el problema que hem viscut com nens malcriats per sobre de les nostres possibilitats massa temps i potser ja és arribada l'hora de créixer i ser una mica responsables, i és en moments de crisi com ara, quan s'ha de començar a actuar, o aixó o baixarem del núvols de cop i la patacada serà forta. De fet, si els qui llegiu aquest comentari fessiu una llista de les coses de les que us podeu estar al cap del més, coses que no són realment necessàries per viure, us endurieu una sorpresa.

Aquesta és la lliçó que hauriem de treure de la plaga del coronavirus que ens té a tots tancats a casa des de fa una setmana, i ja cal que ens mentalitzem que en tenim per un parell de mesos més... Patirem.

NO ESTÀVEM PREPARATS 21.3.20

I de sobte, tot va canviar. La nostra salut, els nostres hàbits, la nostra economia, la nostra política, la nostra psicologia, el nostre horitzó temporal i existencial. Encara no hem absorbit enterament el xoc brutal que això representa per a les nostres vides, en particular la por de la malaltia o la pèrdua dels nostres éssers estimats.

No estàvem preparats per a una pandèmia d’aquestes proporcions i amb aquesta velocitat de propagació. La vam subestimar quan va aparèixer, inclòs jo mateix. Hi ha esperança que puguem superar-ho, almenys en la dimensió sanitària, com demostra el fet que la Xina i Corea ja sembla que han aconseguit doblegar el contagi. Encara que la Xina va trigar més d’un mes a prendre seriosament l’epidèmia per ignorància burocràtica dels avisos que van donar els metges de Wuhan, amb el sacrifici de la vida d’un d’ells.

Hi ha la temptació de ressuscitar fronteres i controls, desmentint la utopia liberal de “ciutadans del món”

Ara sabem que l’únic que funciona per aturar la propagació és l’aïllament social. Així ho van fer la Xina i Corea amb mètodes diferents. A més de fer proves a tothom al més mínim símptoma, que va ser essencial a Corea. Invertint massivament des del principi en material sanitari. A Espanya no vam poder fer proves a tothom simplement perquè no hi havia prou instrumental. Això ha canviat, en part mitjançant donació i compra de material, obtingut sobretot de la Xina, que està mostrant una solidaritat internacional que contras­­­­ta amb altres països.

Esclar que només ens veurem lliures d’aquesta plaga quan tinguem fàrmacs d’alentiment del contagi i, després, una vacuna eficaç. Una vacuna que probablement s’haurà d’aplicar a la majoria de la població del planeta per poder consolidar les defenses que es vagin generant en el nostre sistema immune. Si bé la capacitat de mutació del virus encara es desconeix.

Ara ens adonem de la importància de la ciència i la tecnologia per protegir-nos com a espècie dels desastres que nosaltres mateixos hem generat. Perquè la difusió massiva d’un virus originat en un mercat d’una ciutat xinesa no es pot entendre sense la globalització incontrolada en què es basa el nostre sistema econòmic i la nostra forma de vida. La globalització, que ha dinamitzat l’economia mundial i ha contribuït a la millora de les condicions de vida d’una quarta part de la població, també ha creat una interconnexió per a qualsevol procés, sigui el terrorisme, el canvi climàtic o epidèmies abans localitzades.

Vivim en una xarxa global de xarxes globals que estructuren cada àmbit de l’activitat humana. De manera que tot el que passa funciona d’acord amb una lògica de xarxa, que cada node es comunica en múltiples nodes que al seu torn amplifiquen les connexions a uns altres tants nodes, la qual cosa es diu small world phenomenon , en què un sol node pot generar una gegantina estructura depenent de la velocitat de connexió. Així funcionen les telecomunicacions i així funcionen els nous virus que s’expandeixen sense control fins que trobem l’ antídot. La qual cosa no prevé els futurs virus que pugui haver-hi, en particular per transmissió d’altres espècies als humans (per això no hauríem de menjar animals). I com que la globalització implica continus moviments de persones viatjant d’un continent a un altre en poques hores, en un tràfec constant d’activitats comercials, burocràtiques i turístiques, l’obertura de fronteres i la relaxació de controls que implica la globalització fan inoperants els sistemes de protecció del passat. D’aquí la temptació de ressuscitar les fronteres i els controls de tota mena, desmentint la utopia liberal de “ciutadans del món”. Potser l’ordre liberal serà la primera víctima d’aquesta pandèmia.

Encara és més profund el canvi en l’àmbit personal. Ens anem adonant, sense acabar de creure’ns-ho, com en un malson, de la fragilitat de les nostres vivències. Rutines instal·lades en la nostra quotidianitat i que ara enyorem amb la desesperació de no haver-les valorat en la seva simplicitat. La meravella de viure i de relacionar-se lliurement que en aquests moments es converteix en una amenaça constant, que buida de sentit el que fem, encara que aconseguim mantenir la nostra sociabilitat per internet, la utilitat de la qual ara apreciem en el seu just valor.

Els problemes que ens semblaven insuportables ara cobren la seva veritable dimensió de petiteses davant l’amenaça de perdre la feina, l’ensenyament, la cultura, respirar en un parc o gronxar-se en les onades. Sota pena de perdre la salut o ser san-cionats per incívics. Perquè només acceptant aquestes limitacions podrem sortir d’aquesta crisi multidimensional, en la qual el virus corroeix els nostres cossos, la nostra economia, les nostres aficions i les nostres fantasies.

En sortirem, sí, però no en sortirem igual que vam entrar en aquest temps de virus. Pot ser haurem de passar un llarg període de canvi de model de consum. Però també pot ser que en sortim regenerats, recuperant el simple plaer de viure, ancorats en les nostres famílies, les nostres amistats i els nostres amors. Perquè més enllà de la irritació normal d’un llarg període de tancament, són aquests sentiments i el nostre suport mutu el que ens haurà sostingut. Potser reaprendrem el valor de la vida i això ens permetria prevenir les altres catàstrofes que ens esperen si continuem en la nostra cursa destructiva i pretensiosa cap a no se sap on ni per què. - Manuel Castells - lavanguardia.cat

UNA ESPERANÇA INCONFESSADA 21.3.20

Malgrat aquest brusc i inesperat retrocés de la malaltia, els nostres conciutadans no es van afanyar a estar contents. Els mesos que acabaven de passar, encara que augmentaven el seu desig d'alliberament, els havien ensenyat a ser prudents i els havien acostumat a comptar cada vegada menys amb un cap de l'epidèmia. No obstant això, el nou fet estava en totes les boques i en el fons de tots els cors s'agitava una esperança inconfessada.
Tota la resta passava a segon pla. Les noves víctimes de la pesta tenien poc pes a la banda d'aquest fet exorbitant: les estadístiques baixaven. Una de les noves mostres que l'era de la salut, sense ser obertament esperada, s'esperava en secret, però, va ser que els nostres ciutadans van començar a parlar amb gust, encara que amb aire d'indiferència, de la forma en què reorganitzarien la seva vida després de la pesta.

Tothom estava d'acord en creure que les comoditats de la vida passada no es recobrarien en un moment i en què era més fàcil destruir que reconstruir. S'imaginaven, en general, que l'aprovisionament podria millorar una mica i que d'aquesta manera desapareixeria la preocupació més urgent. Però, en realitat, sota aquestes observacions anodines una esperança insensata es desfermava, de tal manera que els nostres conciutadans no es donaven de vegades compte d'això i afirmaven amb precipitació que, en tot cas, l'alliberament no seria per al dia següent.
I així va ser; la pesta no es va aturar a l'altre dia, però a les clares es va començar a afeblir més de pressa del que raonablement s'hagués pogut esperar. Durant els primers dies de gener, el fred es va estabilitzar amb una persistència inusitada i va semblar cristal·litzar sobre la ciutat. No obstant això, mai havia estat tan blau el cel. Durant dies sencers el seu esplendor immutable i gelat va inundar tota la ciutat amb una llum ininterrompuda. En aquest aire purificat, la pesta, en tres setmanes, i mitjançant successius descensos, va semblar esgotar-se, alineant cadàvers cada dia menys nombrosos. Va perdre en un curt espai de temps la quasi totalitat de les forces que havia trigat mesos a acumular. Veient com se li escapaven preses enterament sentenciades com Grand i la noia de Rieux, com s'exacerbava en certs barris durant dos o tres dies, mentre desapareixia totalment en d'altres, com multiplicava les víctimes dilluns, i dimecres les deixava escapar gairebé totes; veient-la defallir o precipitar s'hagués dit que s'estava desorganitzant per enervament o cansament i que perdia, al mateix temps que el domini de si mateixa, l'eficàcia matemàtica i sobirana que havia estat la seva força. El sèrum de Castel va començar a tenir, de sobte, èxits que fins llavors li havien estat negats. Cadascuna de les mesures preses pels metges, que abans no donaven cap resultat, van semblar inesperadament donar en el clau. Era com si a la pesta li hagués arribat l'hora de ser acorralada i la seva debilitat sobtada donés força a les armes esmussades que se li havien oposat. Només de tant en tant la malaltia s'intensificava i d'un sol cop se'n duia a tres o quatre malalts la curació dels quals s'esperava.

Eren els desafortunats de la pesta; els que matava en plena esperança. Aquest va ser el cas del jutge Othon a qui van haver d'evacuar del camp de quarantena i de qui Tarrou va dir que no havia tingut sort, sense que es pugui saber si pensava en la mort o en la vida del jutge. Però, en conjunt, la infecció retrocedia en tota la línia, i els comunicats de la prefectura, que primer havien fet néixer tan tímida i secreta esperança, van acabar per confirmar-se en la ment de tots, la convicció que la victòria estava aconseguida i que la malaltia abandonava les seves posicions. 
En veritat, era difícil saber si es tractava d'una victòria, únicament era un obligat a comprovar que la malaltia semblava anar-se'n per on havia vingut. L'estratègia que se li havia oposat no havia canviat: ahir ineficaç, avui aparentment afortunada. Es tenia la impressió que la malaltia s'havia esgotat per si mateixa o que potser havia assolit tots els seus objectius. Fos el que fos, el seu paper havia acabat. No obstant això, s'hagués pogut creure que no havia canviat res a la ciutat. Els carrers, sempre silencioses de dia, estaven envaïts de nit per una multitud en la qual ara predominaven els abrics i les bufandes. Els cinemes i els cafès feien els mateixos negocis.
Però mirant-ho detingudament es podia veure que les cares estaven menys crispades i que de vegades fins i tot somreien. Llavors es donava un explicació que, fins aquell moment, ningú somreia pel carrer. En realitat, s'havia fet un estrip en el vel opac que envoltava a la ciutat des de feia mesos i tots els dilluns es comprovava per les notícies de la ràdio que l'esquinç s'anava engrandint i que a la fi seria possible respirar. No era més que un alleujament negatiu que encara no tenia una expressió franca. Mentre que abans no s'hagués pogut sentir sense certa incredulitat la notícia que havia sortit un tren o arribat un vapor, o bé que s'anava a autoritzar la circulació dels automòbils, l'anunci d'aquells esdeveniments a mitjans de febrer no va provocar la menor sorpresa. Era poc, sens dubte. Però aquest lleuger matís delatava els enormes progressos aconseguits pels nostres conciutadans en el camí de l'esperança. Es pot dir, d'altra banda, que a partir d'el moment en que la més ínfima esperança es va fer possible en l'ànim dels nostres conciutadans, el regnat efectiu de la pesta havia acabat.

Cal no deixar d'assenyalar que durant tot el mes de gener els nostres conciutadans van tenir reaccions contradictòries, van passar per alternatives d'excitació i depressió. Va ser per això pel que va caldre registrar noves temptatives d'evasió en el moment mateix en què les estadístiques eren més favorables. Això va sorprendre molt a les autoritats i als llocs de guàrdia perquè la major part d'aquests intents van tenir èxit. Però en realitat la gent s'evadien obeint a sentiments naturals. En uns, la pesta havia fet arrelar un escepticisme profund de què ja no podien desfer-se. L'esperança no podia calar en ells. I encara que el temps de la pesta havia passat, ells continuaven vivint segons les seves normes. Estaven endarrerits pel que fa als esdeveniments. En d'altres, i aquests es comptaven principalment entre els que havien viscut separats dels éssers que volien, després de tant de temps de reclusió i abatiment, el vent de l'esperança que s'aixecava havia encès una febre i una impaciència que els privaven del domini de si mateixos. Les entrava una mena de pànic al pensar que podien morir, ja tan a prop de al final, sense veure a l'ésser que volien i sense que el seu llarg patiment fos recompensat. Així, encara que durant mesos amb una fosca tenacitat, tot i la presó i l'exili, havien perseverat en l'espera, la primera esperança va ser suficient per destruir el que la por i la desesperació no havien pogut atacar. Es van precipitar com bojos pretenent avançar-se a la pesta, incapaços d'anar al seu pas fins a l'últim moment.

Al mateix temps hi va haver també senyals d'optimisme, es va registrar una sensible baixa en els preus. Des del punt de vista de l'economia pura, aquest moviment no es podia explicar. Les dificultats seguien sent les mateixes, les formalitats de quarantena havien estat mantingudes en les portes i l'aprovisionament estava lluny de millorar. Es assistia, doncs, a un fenomen purament moral, com si el retrocés de la pesta repercutís per tot arreu. L'optimisme guanyava als que abans vivien en grups i que a causa de la malaltia havien estat obligats a la separació. Els dos convents de la ciutat van començar a refer-se i la vida en comú va recomençar. El mateix va ser per als militars, que van tornar a reunir-se en les casernes ja lliures, reprenent la seva vida normal de guarnició.

Aquests petits fets eren grans símptomes.

LA PESTE (fragmento)

ALBERT CAMUS

DE LA POESIA 21.3.20

"Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que" - Jean Cocteau.

Avui és el dia Mundial de la poesia. M'agrada la poesia i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi..., la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no arribaven (deia i me'n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa i em va enganxar, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Plath, Garcia Lorca i ja estava enganxat del tot. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l'apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. 
Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" ens diu Jabès. "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena. 

No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències. 

He recuperat aquest comentari del 2018 amb motiu del dia mundial de la poesia. Segueixo igual, intentant escriure poemes i llegint molta poesia d'altres, però el meu poeta preferit de sempre, Joan Salvat Papasseit: aquí podeu trobar un recull dels seus poemes.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,

ni es fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.

I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

-Avui demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

*

Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima es a un recull de poemes de Maria Mercé Marçal,  que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un cáncer de pit. Marçal, no va ser nomès poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauriem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record. Aquí podeu trobar uns quants poemes seus.

Podria recomanar a molts més poetes, en un país en que n'hi ha més que no pas lectors de poesia, però aquests dos són molt especials per a mi, juntament amb Margarit, Formosa, en Miquel, Rimbaud o Pessoa. 

I enguany que no podré veure florir les roselles ni la ginesta, tampoc podria escriure un poema com aquest:

Mica en mica, tot esdevé clar,

el sol s'obre pas enmig del brancatge

il·luminant el camí que tinc davant.

El bosc s'aixeca adormit encara,

i s'espolsa la són i les llavors;

mandrós deixa que els ocells

despertin tothom amb els seus trins

cridant a l'ordre:

                 ... a esmorzar!, a esmorzar! 

Unes boires matineres intenten

esguerrar el quadre, però el sol

tossut, les traspassa i acoloreix,

el paisatge on suara estava jo.

Camí amunt, un soroll de frescor

m'indica s'apropa el riu,

lleugera calitja es desprèn

de l'aigua que mandrosa avança,

per anar sense pressa cap la mar.

I mica en mica tot ha esdevingut clar

i ha començat un nou dia,

diferent del d'ahir i del de demà.

La bellesa fràgil de la natura

ha renovat de bell nou,

el ritual de cada dia al matí.

Hom ho contempla astorat,

com qui ho veu per primer cop.

Viure és contemplar, i contemplar

és admirar la bellesa, robada

impunement a la natura.

Jo en sóc el lladre,

acabo de confessar,

més no em denuncieu,

no us farien cas, la llei

no te previst acusar ningú,

                             - encara -

pel fet d'estar,

             cobejós de cel i terra.

                                  *

Que la poesia us acompanyi.

WUHAN-400, ELS ULLS DE LA FOSCOR 20.3.20

Tina va preparar a Danny per sortir del laboratori subterrani. Va començar per treure-li tots els elèctrodes fixats a peus i cos en vuit llocs diferents. Quan li va treure l'embenat, el nen es va queixar i Tina no va poder menys de fer una ganyota al veure l'irritada que tenia la pell per sota. No havien fet el menor esforç per evitar-li irritacions.

Mentre Tina atenia Danny, Elliot es va dedicar a fer preguntes a Carl Dombey.
-A què es dedica aquest lloc? A investigació militar?
-Sí -va contestar Dombey.
-¿Estrictamente a les armes biològiques?
-Biològiques i químiques. A experiments de noves combinacions de l'ADN. En qualsevol moment, hi ha trenta projectes en marxa.
-Em pensava que Estats Units havia abandonat molt temps enrere la carrera de les armes químiques i biològiques.
-En el que fa al coneixement públic, així ha estat -va dir Dombey-. Nixon va ser el primer president que va declarar que els Estats Units no es dedicaria mai a encoratjar aquesta guerra bruta, i cada cap de l'executiu, des dels temps de Nixon, ha continuat amb aquests al·legats. Però, en realitat, han continuat. I ha de ser així. Aquesta és l'única instal·lació d'aquesta classe que posseïm. Els xinesos disposen de tres com aquesta. Els russos... ara creuen ser els nostres amics, però segueixen desenvolupant armes bacteriològiques, soques de virus noves i més virulentes, perquè estan trencats, i això és molt més barat que altres sistemes d'armes. Iraq té un gran projecte de guerra bioquímica, i Líbia, i Déu sàpiga qui més. Molta gent a la resta del món creu en la guerra química i biològica. No veuen res immoral al respecte. Si opinen que posseeixen alguna arma terrible de la que nosaltres res sapiguem, una cosa contra el que no podríem contraatacar, el més probable seria que la empressin contra nosaltres.
Elliot va replicar: Però l'intentar mantenir aquesta carrera contra els xinesos -o contra els russos o els iraquians- ens pot portar a situacions com la que tenim aquí, situacions en què es manté a un nen innocent sota terra i lligat a una màquina. I en aquest cas, no estem convertint-nos en monstres també? No ens porta la por als nostres enemics a que ens convertim en iguals a ells? ¿I no és aquesta una altra manera de perdre la guerra?

Dombey va assentir. Mentre parlava, no va parar de allisar les puntes del seu  mostatxo.
-Aquesta és la mateixa pregunta que m'he estat fent des que Danny va caure a les urpes de tot aquest assumpte. El problema és que algunes persones recaragolades es veuen atretes a aquest tipus de treball a causa que és secret i perquè els infon una mena de poder al dissenyar armes que maten centenars de milers de persones. Així és com queden implicades persones megalomaníaques com Tamaguchi, o homes com Aaron Zachariah. Abusen del seu poder, perverteixen els seus deures. No és possible desenmascarar-los abans d'hora. Però si tanquem aquestes instal·lacions, si deixem de fer aquest tipus d'investigacions, només perquè tinguem por que homes com Tamaguchi es facin càrrec de les mateixes, estem també concedint molt avantatge als nostres enemics i, potser, tampoc puguem sobreviure durant massa temps. Suposo que haurem d'acceptar l'haver de viure amb el menor dels mals possibles.

Tina va treure l'elèctrode de el coll de Danny, arrencant amb cura l'esparadrap de la pell. El nen seguia encara abraçat a ella, però els seus enfonsats ulls estaven fixos en Dombey.
-No estic interessada en la filosofia o la moralitat de la guerra biològica -va intervenir Tina-. No en aquest moment. Ara mateix, el que desitjo saber és com dimonis va arribar Danny a aquest lloc.

-Per comprendre això -va contestar Dombey- hauré retrocedir vint mesos en el temps. En aquells dies, un científic xinès anomenat Li Chen va desertar als Estats Units, i va comportar un expedient en microfilm de la més important i perillosa nova arma biològica xinesa de l'última dècada. Els xinesos l'anomenaven «Wuhan-400», perquè l'havien desenvolupat en els seus laboratoris d'investigació de l'ADN, situats als afores de la ciutat de Wuhan, i es tractava, a més, del cep viable número quatre-cents dels organismes artificials creats en dit centre d'investigacions...

«Los ojos de la oscuridad», de Dean Koontz
Fragmento - 1981 - descontexto.blogspot.com
Una novela premonitoria del coronavirus

INTERNET PENJA D'UN CABLE 20.3.20

Un dia a dia normal, encara més en situacions com l'actual pandèmia global de coronavirus:

"Has vist el meu WhatsApp
- "Millor enviem un correu electrònic"
- "Tota la informació ja està a la nostra web"
-Mira les fotos del seu Instagram, quina enveja! "

I de sobte, un dia, el silenci. Ni música ni vídeos en streaming. Ni app de banc. Ni mapa en línia. Ni notícies ni alertes a el mòbil. Res. Perquè es parla del núvol, però perquè el teu smartphone, ordinador portàtil, SmartWatch, tauleta o qualsevol altre dispositiu rebi i emeti dades depèn de milers i milers de quilòmetres de cable de fibra òptica que estan sota els teus peus i recorren el món en un obrir i tancar d'ulls. I és que enviem i rebem milions d'arxius. Fotos, textos o àudios. Però la major distància a la qual internet viatja per l'aire és fins a l'antena de telecomunicacions més propera. I per això som vulnerables.
Els punts més crítics per al núvol - Com relatés Marcus Hurst al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, ​​Armènia, amb gairebé tres milions de persones, va passar 12 hores sense connexió a 2011 perquè una dona de 75 anys va tallar sense voler el cable que li proveïa d'aquest servei en una zona rural de la veïna Geòrgia. I a l'igual que li va passar a Armènia li pot passar a altres tants països. Perquè l'equació és ben clara: com més cables, més possibilitats d'esquivar el problema -com bé se sap en la majoria dels països occidentals. Tot i que el problema mai desapareix de el tot i només cal minimitzar-lo. Els cables de fibra òptica van tenir, tenen i tindran punts vulnerables en els quals se sustenta tota la xarxa global.

Com els oleoductes que transporten el cru que engreixa l'economia industrial o les autopistes terrestres i marítimes que connecten el comerç mundial, els cables són aquests grans desconeguts que fan de la xarxa alguna cosa real i global. Una infraestructura que és vital per a la connexió entre individus, empreses o països i que, com passés amb les gairebé oblidades xarxes de telègrafs, permeten que la idea de la globalització sigui una realitat fins a fer de al segle XXI un món digital -i a l'algoritme i el 01 la nostra nova i voluble religió. Un món en el qual tallar un simple cable pot deixar sense servei a milions de persones. I així, sigui per un descuit o sigui per una indissimulada jugada al tauler de la geopolítica i la geoeconomia internacional, la crisi és inevitable i està a la volta de la cantonada. O al menys això assegura Pere banys, coronel a la reserva de l'Exèrcit espanyol, excap de contraintel·ligència i seguretat de l'Eurocos i expert en defensa i en terrorisme: "Espanya, depèn del dia, està entre el 5è i 15è lloc més atacat de el món. El risc és real. Avui dia la guerra ja s'està lliurant. Entre molts. També en el ciberespai, amb atacs de hackers o quan s'utilitza la xarxa per difondre propaganda, desinformació, etc. Ja som víctimes." - més informació ..... lavanguardia.com