Enrique Gaspar Rimbau va escriure el 1881, primer com a sarsuela, la qual cosa ja és la repera, l’esborrany de 'El Anacronópete', les injustament oblidades aventures de Don Sindulfo i la seva màquina per viatjar a altres èpoques, publicades finalment com a novel·la el 1887. Poca conya. H.G.Wells encara no havia tret del tinter ‘La màquina del temps’ (no ho faria fins al 1895) i, en el seu cas, era per anar a l’any 802.701, un futur governat pels Morlocks, que, perquè et facis una idea, és com serà el món d’aquí a 20 anys si els talibans del liberalisme econòmic tornen a agafar les regnes de l’economia després de la pandèmia o, més ràpid encara, si Vox governa a Espanya un parell de legislatures.
L'Anacronópete, una nau que viatjava enrere en el calendari amb electricitat (la bombeta tenia només 10 anys de vida quan es va publicar la novel·la i Einstein, pare de les paradoxes temporals, era només una criatura) i que va permetre a Don Sindulfo visitar, entre altres destinacions, la batalla de Tetuan de 1860, la rendició de Granada el 1492, la Xina de l’any 300, Pompeia amb el Vesubi a punt d’entrar en erupció i, abans de posar rumb al mateix instant de la Creació, anar a la recerca de Noè, no pels seus evidents coneixements de nàutica, que va demostrar àmpliament tenir-los, sinó per saber com s’ho va fer per viure 950 anys, segons la Bíblia.
Meravellosament reeditada fa tres anys tal com era el 1887, amb les seves formidables il·lustracions de Francisco Gómez Soler, ‘L'Anacronópete' és una exhibició de la torrencial imaginació del seu autor, un home de mentalitat oberta, avançat a la seva època, segur que lector de Pérez Galdós. En cas de conèixer-se, haurien travat amistat. Don Sindulfo viatjava en la seva moderna nau ('Tardis', la del Doctor Who, seria un simple utilitari al seu costat) en companyia d’amics, criats i algun amor no correspost, ja que per alguna cosa era al principi una sarsuela. També pugen a bord en una de les aventures, per dir-ho finament, com antany, diverses dones d’aquestes que fumen, que descobriran la importància de no oblidar-se a l'equipatge l'imprescindible ‘fluido García’, que evita que els passatgers rejoveneixin o envelleixin en els trasllats temporals. Elles s’emporten un ensurt quan els seus jerseis de llana, mancats del fluid, es converteixen de nou en ovelles que ronden per l’interior de l’Anacronópete.
«Figurem-nos que el món és una llauna de pebrots de la qual no hem extret l’atmosfera», explica Don Sindulfo per il·lustrar la lògica del seu invent. I té la seva gràcia, perquè és cert que dins d’una conserva, sigui de pebrots o de sardines, si està ben segellada, el tic tac del rellotge és un altre. Que Olivares a propòsit de la serie 'el Ministerio del tiempo' hagi recordat Gaspar Rimbau l’honora.
Parece una portada de Tin Tin ¡¡
ResponEliminaLa edición y la ilustración del libro que muestras me parecen una absoluta preciosidad. Por lo que dices, la novela tiene toques de ciencia ficción y steampunk. Compruebo también que fue Enrique Gaspar y no H.G. Wells quien dominó las leyes de la física literaria en primer lugar y que la máquina del tiempo de Wells no fue más que un sucedáneo de la de Gaspar. Un ersatz. (A esto le llamo yo hacer justicia)
ResponEliminaCosas de la vida, Chiloé, sabes que un escritor residente en Australia y tío del periodista de TV3 Xavier Grasset, publicó en 1917 una mediocre novela de anticipación en la que pronosticaba lo que nadie hizo a posteriori en el campo de la ciencia ficción, el teléfono móvil.
ResponEliminaNo. No lo sabía. Qué va. Y me ha gustado conocer la anécdota. Gracias.
ResponEliminaNo te lo tomes a mal, pero yo me ido a buscar que es el "Steampunk"...
ResponEliminaUn saludo y salud
Servidor ha hecho lo mismo en leerlo, compartimos ignorancia sobre este tema.
ResponElimina