Una de les conseqüències més inhumanes del pànic que es busca per tots els mitjans propagar a Itàlia durant l'anomenada epidèmia del corona virus, és la idea mateixa de el contagi, que està a la base de les mesures excepcionals d'emergència adoptades pel govern. La idea, que era aliena a la medicina hipocràtica, va tenir el seu primer precursor inconscient durant les plagues que van assolar algunes ciutats italianes entre 1500 i 1600. Es tracta de la figura de l'untore, l'untador, immortalitzada per Manzoni tant en la seva novel·la com en el assaig sobre la Història de la columna infame. Una «Grida» milanesa per la pesta de 1576 els descriu així, convidant als ciutadans a denunciar-los:

Habiendo llegado a la noticia del gobernador que algunas personas con débil celo de caridad y para sembrar el terror y el espanto en el pueblo y los habitantes de esta ciudad de Milán, y para excitarlos a algún tumulto, van ungiendo con untos, que dicen pestíferos y contagiosos, las puertas y las cerraduras de las casas y los cantones de los distritos de dicha ciudad y otros lugares del Estado, con el pretexto de llevar la peste a lo privado y a lo público, de lo que resultan muchos inconvenientes, y no poca alteración entre la gente, más aún para aquellos que fácilmente se persuaden a creer tales cosas, se entiende por su parte a cada persona de cualquier calidad, estado, grado y condición, que en el plazo de cuarenta días dejará claro a la persona o personas que han favorecido, ayudado o sabido de tal insolencia, si le darán quinientos escudos...

Donades les degudes diferències, les recents disposicions (adoptades pel govern amb decrets que voldríem esperar -però és una il·lusió- que no van ser ratificats pel parlament en lleis en els termes previstos) transformen de fet a cada individu en un potencial untador, de la mateixa manera que les que s'ocupen del terrorisme consideren de fet i de dret a cada ciutadà com un terrorista en potència. L'analogia és tan clara que l'untador potencial que no s'até a les prescripcions és castigat amb la presó. Particularment invisible és la figura del portador sa o precoç, que encomana a una multiplicitat d'individus sense que un es pugui defensar d'ell, com un es podia defensar de l'untador.
Encara més tristos que les limitacions de les llibertats implícites en les disposicions és, al meu entendre, la degeneració de les relacions entre els homes que elles poden produir. L'altre home, qualsevol que sigui, fins i tot un ésser estimat, no ha de apropar-se o tocar-se i hem de posar entre nosaltres i ell una distància que segons alguns és d'un metre, però segons els últims suggeriments dels anomenats experts hauria de ser de 4.5 metres ('aquests cinquanta centímetres són molt interessants!). El nostre proïsme ha estat abolit. És possible, donada la inconsistència ètica dels nostres governants, que aquestes disposicions es dictin en els que les han pres pel mateix temor que pretenen provocar, però és difícil no pensar que la situació que creen és exactament la que els que ens governen han tractat de realitzar repetidament: que les universitats i les escoles es tanquin d'una vegada per totes i que les lliçons només es donin en línia, que deixem de reunir-nos i parlar per raons polítiques o culturals i només intercanviem missatges digitals, que en la mesura del possible les màquines substitueixin tot contacte -tot contagi- entre els éssers humans.

"Contagi", de Giorgio Agamben
en Quodlibet.it 11 de març, 2020