L'experiència de deixar sortir a partir d'ahir als nens acompanyats dels seus pares, es va saldar de manera desigual, en general la gent es va comportar, peró hi va haver també zones, sobretot a les grans urbs en què la gent va mostrar la seva pitjor cara i convertir la sortida dels nens en un campi qui pugui.
En aquests temps estranys, tancats a casa, allunyats d'amics i familiars, sobretot sense poder veure els néts els grans, els més perjudicats per activa i per passiva per la pandèmia. Separats del carrer i de la natura, hem hagut de canviar els hàbits, reconsiderar comportaments, actes quotidians que abans semblaven una pura rutina o una fotesa, cobren ara una enorme importància. com el fet de sortir una estona a passejar, a deixar que el sol ens acaroni mentre ens asseiem indolents en un banc d'algun parc. I amb la sensació que encara que puguem tornar a sortir ja res serà igual, vulguem o no molts dels hàbits que teníem desapareixeran i caldrà adaptar-se a una nova manera de viure.
El creixement, el consum generalitzat, les vacances i els viatges, la llibertat d'opinió i d'informació, la democràcia i un llarg etcètera configuraven una societat que no era perfecta, però que, de lluny, era la millor que havia conegut la història de la humanitat en termes socials i econòmics des que el món és món. Creixíem constantment, viatjàvem a qualsevol lloc, quan més lluny millor, amb uns cotxes cada vegada més grans i sofisticats, tecnologia 5G a tocar. Tot en excés, excés en el consum, en la constant incitació al rècord i a l'impacte viral, en l'obsessió per acumular likes o amistats a les xarxes, en l'obligació de reinventar-se constantment com si amb una vida no n'hi hagués prou. Tot era excés: la mania gastronòmica, l'obligació de viatjar, l'obsessió per la imatge física, la lluita contra el pes, les arrugues, els anys. De pressa, de pressa, tan de pressa que havíem oblidat badar, que haviem perdut el gust per la pausa, la calma. Corríem sense parar col·leccionant excessos, corríem cap a enlloc, i de cop, un virus microscòpic s'ha creuat en el nostre camí canviant-ho tot. No tindrem més remei remei que replantejar la nostra vida com a societat, i fer-ho tota una societat, no serà una tasca fàcil.

El senyor de les medalles que deia que cada dia era dilluns i que es veu que ja no sortirà més a les insofribles rodes de premsa en les que ens fan empassar rodes de  molí, crec que anava errat, cada dia d'aquests 43 de confinament més aviat ha estat diumenge i diumenge a la tarda, amb les seves insuportables vetllades dominicals, però ahir..., ay ahir, va ser diferent, ahir, el meu carrer i els carrers de tots i cadascun de nosaltres i vosaltres, es varen omplir d'adults acompanyats de nens, la majoria agafats de la ma i mantenint la distancia, amb poques excepcions negatives, i sincerament feia patxoca, era tan bonic, amb aquella joie de vivre dels infants, que nomès ells poden transmetre, amb patins, patinets, bicicletes, skates, joiosos i esvalotats ahir varen recuperar la llibertat, la llibertat que els hi havia estat estúpidament arrabassada per una colla de sapastres amb la síndrome de Peter Pan, ignorants de la realitat que els envolta.

 Si tot va bé, dissabte podrem recuperar la llibertat els nens grans, la nostra llibertat, dissabte, que no divendres que és festiu. S'admeten apostes, però molt em temo que el divendres serà ja can garlanda, campi qui pugui, el acabose i el desideratum.