Les següents reflexions no versen sobre l'epidèmia, sinó sobre la relació que els homes mantenen amb ella. Es tracta de reflexionar sobre la facilitat amb que tota una societat ha acceptat sentir-se empestada, aïllar-se a casa i suspendre les seves condicions normals de vida, les relacions de treball, d'amistat, d'amor i fins a les seves conviccions religioses i polítiques. Per què no hi ha hagut, com era possible imaginar i com normalment passa en aquests casos, protestes i oposicions?
La hipòtesi que m'agradaria suggerir és que, d'alguna manera, potser inconscientment, la pesta ja era aquí, las condicions de vida de la gent eren tals que n'hi ha hagut prou amb un signe imprevist perquè es revelessin tal com eren, és a dir, intolerables, precisament com una pesta. I aquesta, en cert sentit, és l'única dada positiva que podem obtenir de la situació actual: és possible que, més tard, la gent comenci a preguntar-se si la manera en què vivia era justa.
I allò sobre la qual cosa també cal reflexionar és la necessitat de religió que d'aquesta situació s'ha revelat. L'indici és, en l'insistent discurs dels mitjans, la terminologia presa en préstec del vocabulari escatològic, que per a descriure el fenomen recorre obsessivament, sobretot en la premsa nord-americana, a la paraula "apocalipsi" i evoca, moltes vegades de forma explícita, la fi del món.
És com si la necessitat religiosa, que l'església ja no hi és en grau de satisfer, busqués a les palpentes un altre lloc on agafar forma i el trobés en aquell lloc que, de fet, s'ha convertit en la religió del nostre temps: la ciència. Aquesta, com tota religió, pot produir supersticions i por, o ser utilitzada per a difondre-les.
Mai com avui s'ha assistit a l'espectacle típic de les religions en moments de crisi, d'opinions i prescripcions tan diverses i contradictòries, que van des de la posició herètica minoritària (representada per científics prestigiosos) que nega la gravetat del fenomen, fins al discurs ortodox dominant, que l'afirma i, però, divergeix moltes vegades radicalment sobre les formes de afrontar-ho.
I, com sempre en aquests casos, alguns experts o que es diuen tals, aconsegueixen assegurar-se el favor del monarca que, com en els temps de les disputes religioses que van dividir a la cristiandat, pren partit segons els seus interessos per un corrent o per una altra, i imposen les seves mesures.
Una altra cosa que hem de pensar és l'evident ensorrament de tota convicció i fe comunes. Es diria que els homes ja no creuen en res: excepte en la nua existència biològica que s'ha de salvar a tota costa. Però sobre la por a perdre la vida només es pot fundar una tirania, només el monstruós Leviatan amb la seva espasa desembeinada.
Per això -una vegada que l'emergència, la pesta, sigui declarada abolida, si és que ho fan- no crec que, al menys per a qui ha conservat un mínim de lucidesa, sigui possible tornar a viure com abans. I això que potser és avui allò més desesperant -tot i si, com ha estat dit, «només a qui ja no té esperança li ha estat donada l'esperança» -.
La hipòtesi que m'agradaria suggerir és que, d'alguna manera, potser inconscientment, la pesta ja era aquí, las condicions de vida de la gent eren tals que n'hi ha hagut prou amb un signe imprevist perquè es revelessin tal com eren, és a dir, intolerables, precisament com una pesta. I aquesta, en cert sentit, és l'única dada positiva que podem obtenir de la situació actual: és possible que, més tard, la gent comenci a preguntar-se si la manera en què vivia era justa.
I allò sobre la qual cosa també cal reflexionar és la necessitat de religió que d'aquesta situació s'ha revelat. L'indici és, en l'insistent discurs dels mitjans, la terminologia presa en préstec del vocabulari escatològic, que per a descriure el fenomen recorre obsessivament, sobretot en la premsa nord-americana, a la paraula "apocalipsi" i evoca, moltes vegades de forma explícita, la fi del món.
És com si la necessitat religiosa, que l'església ja no hi és en grau de satisfer, busqués a les palpentes un altre lloc on agafar forma i el trobés en aquell lloc que, de fet, s'ha convertit en la religió del nostre temps: la ciència. Aquesta, com tota religió, pot produir supersticions i por, o ser utilitzada per a difondre-les.
Mai com avui s'ha assistit a l'espectacle típic de les religions en moments de crisi, d'opinions i prescripcions tan diverses i contradictòries, que van des de la posició herètica minoritària (representada per científics prestigiosos) que nega la gravetat del fenomen, fins al discurs ortodox dominant, que l'afirma i, però, divergeix moltes vegades radicalment sobre les formes de afrontar-ho.
I, com sempre en aquests casos, alguns experts o que es diuen tals, aconsegueixen assegurar-se el favor del monarca que, com en els temps de les disputes religioses que van dividir a la cristiandat, pren partit segons els seus interessos per un corrent o per una altra, i imposen les seves mesures.
Una altra cosa que hem de pensar és l'evident ensorrament de tota convicció i fe comunes. Es diria que els homes ja no creuen en res: excepte en la nua existència biològica que s'ha de salvar a tota costa. Però sobre la por a perdre la vida només es pot fundar una tirania, només el monstruós Leviatan amb la seva espasa desembeinada.
Per això -una vegada que l'emergència, la pesta, sigui declarada abolida, si és que ho fan- no crec que, al menys per a qui ha conservat un mínim de lucidesa, sigui possible tornar a viure com abans. I això que potser és avui allò més desesperant -tot i si, com ha estat dit, «només a qui ja no té esperança li ha estat donada l'esperança» -.
Reflexiones sobre la peste
x Giorgio Agamben
27 de marzo de 2020
sextopiso.mx
.png "English"){kind=small}
2 Comentaris
La voluntad se nulifica en el confinamiento y por eso no ha habido protestas ni oposiciones (le respondería yo al autor). Habla también de la ciencia, forma de conocimiento, esta, donde reinan los matices y las sutilezas. Así lo atestiguan sus palabras y sus dudas, que también son las mías...
ResponEliminaEn eso andamos todos, en un mar de dudas, aunque suene a tópico, el hecho de que no haya protestas ni oposición és que la causa del confinamiento és ajena al Gobierno que en este sentido ha actuado aunque tarde con sentido común.
ResponElimina