Smoke és una pel·lícula dirigida per Wayne Wang i Paul Auster amb guió d'aquest últim basat en un conte curt seu de 1990 per a The New York Times. L'acció transcorre durant l'estiu de 1987, l'estanc d'Auggie Wren (Harvey Keitel) a Brooklyn és el centre de les curioses històries creuades que viuen els personatges que freqüenten l'establiment. Auggie té afició per la Fotografia, i cada dia a la mateixa hora exacta fa una foto d'allò que passa davant del seu estanc. Paul Benjamin (William Hurt), un dels seus clients habituals, és un escriptor que està travessant una crisi personal i, de retruc, creativa; un dia Rashid (Harold Perrineau) li salva la vida i entre ells dos neix una amistat. 
Augie un dia li ensenya un álbum amb les fotos a Benjamin, i aquest li diu: però si són totes iguals. No! li contesta Auggie, cap de les fotografies és igual, totes són úniques, no surt el sol igual cada dia ni hi ha la mateixa intensitat de llum. Cap de les fotografies és igual, totes i cadascuna d'ella són diferents les unes de les altres.
Te raó Augie i diu poc a favor de l'escriptor que se n'hauria d'haver adonat, cap dia és igual, fins i tot dins el dia de la marmota en que se suposa que estem vivim. Avui no ha estat igual que ahir, ni ho serà que demà. passa aixó tambè amb els quadres, mai són iguals, cada vegada que els mires hi veus quelcom diferent de la mirada anterior i per tant de la posterior. Doncs bé, amb el confinament passa, o hauria de passar el mateix, cap dia, encara que ho sembli és igual, i tampoc cal posar-hi excessiva imaginació, ni fer pa, pastissos, gimnasia ni magnesia, que hi ha gent que ha perdut una mica el senderi per un excès d'activitats extra normals a casa seva. Tenint en compte que això del confinament va per llarg i encara ens queda un més com a mínim, cal agafar-s'ho amb calma, i no cal doncs preocupar-se ni angoixar-se massa, al cap i a la fi, com deia Adam Driver en una altra pel·lícula: 'los muertos no mueren', això acabarà malament, perquè com Driver, ens hem llegit tot el guió.