Mentre anem a la conquesta de taula i cadira a la terrassa de bar de la cantonada, alguna cosa passa a la rebotiga de l'Estat. Estic assegut al sol, prenent una cervesa, i amb prou feines m'arriben els ressons de la batalla a Madrid. ¿Soroll de sabres o descomposició en els intestins institucionals? Aparquem les metàfores de tint escatològic, no se'ns vagi a espatllar el paisatge. No és diarrea. És pus, la substància que segrega un teixit inflamat i infectat. La inflamació i la infecció en el deep State és aparatosa. És pus i, per tant, fa pudor.
El nostre horitzó de llibertat, després dels llargs dies de confinament, són les terrasses dels establiments que ens subministren un temps de contemplació, xerrada o silenci, la postal d'aquesta vida mediterrània de la qual som alegres figurants. Que res contorbi el nostre esbarjo. El plaer màxim a les terrasses seria viure en la ignorància, com si les aventures del coronel Diego Pérez dels Cobos fossin un producte més de Netflix o HBO. Al cap i a la fi, es tracta d'un guinyol a mida natural: mentre ens tenien entretinguts amb les aventures del policia Villarejo, el que va ser cap del dispositiu contra el referèndum d'l'1 d'octubre actuava amb total impunitat i rebent honors, inspirant amb la seva imaginativa literatura policial les acusacions dels fiscals del judici als líders independentistes, narrant una violència que no va existir.

L'aliança de salvapàtries no en té prou amb posar fi a l'Executiu de Sánchez, busca portar-lo als tribunals.

 El PSOE i el Govern de Sánchez són avui víctimes d'aquesta mateixa prosa creativa, a propòsit dels informes enviats a la jutge sobre la manifestació feminista de el 8-M i l'expansió del coronavirus. La diferència és que, aquesta vegada, la benemèrita ploma apunta al doctor Simón i José Manuel Franco, delegat governamental a Madrid i home de confiança de Sánchez. Ara per ara, l'Espanya progressista acaba de descobrir el truc que es va assajar al laboratori català amb l'aplaudiment, el suport o el silenci còmplice de no pocs socialistes. Aneu esborrant aquesta frase que s'atribueix a José Calvo Sotelo: "Antes roja que rota". De vermella, res, encara que es tracti d'un rojerío suau i reformista. Tot el que no sigui preservar fèrriament les seves palanques de control serà percebut, entre alguns poders fàctics, com una amenaça als seus interessos i serà presentat com "una traïció" a Espanya. I s'intentarà judicialitzar qualsevol assumpte per buscar el desgast d'un Executiu que la dreta considera "il·legítim" des del primer dia.
A la cúpula de jutges i fiscals no va tenir lloc res semblant a la cirurgia que Narcís Serra i Lluís Reverter van aplicar a les forces armades durant els vuitanta, per eliminar crosta franquista a partir de jubilacions i altres incentius, una política de transcendència històrica. Tampoc es va impulsar res similar en els cossos de seguretat de l'Estat. El PSOE va transformar moltes coses durant la seva llarga etapa de govern, però no va arribar a tots els racons i, en algunes zones d'ombra, va conviure, va usar i es va deixar portar per elements que res tenien a veure amb la regeneració. Només cal recordar la guerra bruta contra ETA. La gestió que el govern Rajoy va fer del procés sobiranista català i de la crisi d'octubre de 2017 -externalitzant "la solució" als jutges- ha engreixat als quals es veien i es veuen a si mateixos com a guardians perennes de l'Estat, al marge de les regles i els límits que, en canvi, obliguen els polítics que vam triar en les urnes.

 La irrupció de Vox, la radicalització del PP de Casado i la trajectòria de Cs lluny de centre han regalat empenta, desvergonyiment i visibilitat als oficiants inflamats del 'deep State', acompanyats fidelment dels mitjans de la dreta a Madrid, en ofensiva des del dia que Rajoy va perdre la moció de censura. Aquesta aliança de salvapàtries no en té prou amb posar fi a l'Executiu de Sánchez, busca portar-lo davant els tribunals, com van fer amb els membres de Govern de Puigdemont; aquest guió els va sortir força bé i l'opinió pública espanyola es va empassar sense dir ni piu. Seria la culminació de l'estratègia de "tot és ETA", que ahir al Congrés van continuar exhibint els diputats de PP.

Apuro la cervesa, alguna cosa no em quadra: això no és només un combat dels pantans de l'Estat contra el Govern de Sánchez-Iglesias. És també -m'asseguren alguns amics de la capital espanyola- una pugna entre un PSOE que enyora les comoditats d'abans i un PSOE que ha decidit arriscar-se pel jardí prohibit d'unes aliances inèdites. La nostàlgia incurable d'un pacte PSOE-Cs és el motor d'alguns desairats. Segur que Alfredo Pérez Rubalcaba es va dur a la tomba misteris que, de ser avui coneguts, ens il·luminarien sobre el que no sabem i, principalment, sobre el que no sabem que no sabem. Per aquest motiu resulta un acudit gairebé familiar escoltar els atacs al ministre Grande-Marlaska del partit que va tenir en aquest càrrec a qui assegurava que "això la Fiscalia t'ho afina".

 Diumenge passat, un anunci governamental proclamava que "vamos a salir más fuertes". No era un desig optimista, era un conjur contra l'onada de pus. 

 El pus i les terrasses 
Francesc-Marc Álvaro 
lavanguardia.com