ALLÒ QUE EL TEMPS S'ENDUGUÉ 5.6.20

DECLARACIÓ PER UN GOVERN CATALANISTA I DE PROGRÉS - Pasqual Maragall - 19 de novembre de 2003 - Escenari després de les eleccions.

He escoltat opinions, he contrastat valoracions, he mantingut contactes polítics a tots els nivells i he reflexionat. Vull ara manifestar públicament la meva posició i les meves conclusions. La realitat del canvi és inqüestionable.

No és possible repetir la majoria parlamentària de les dretes de l'anterior legislatura. És possible, per primera vegada des del 1980, una majoria catalanista de progrés. Una majoria sòlida. S'ha configurat una nova majoria catalana.

Una nova majoria clarament oposada a la majoria formada per Convergència i Unió i el Partit Popular a la passada legislatura. Una nova majoria catalana, a partir d'uns resultats electorals que no són els que esperàvem, però que responen positivament a les expectatives de canvi de la societat catalana.

Però és una majoria pel canvi rotunda, sòlida. Potser més complexa, potser més interessant, més rica en accents propis, més exigent, més representativa de la Catalunya d'avui.

Aquest resultat permet a la gent de progrés governar Catalunya, després de vint-i-tres anys. S'obre, no una finestra ni una escletxa, se'ns obre una porta ben gran.

La majoria d'esquerres és avui possible si sumem el milió de vots socialistes, el mig milió d'ERC i el quart de milió d'ICV.

El nostre objectiu

Avui segueix viva la gran disjuntiva de Catalunya: o canvi o continuïtat. L'opció de canvi es sustenta en la majoria d'esquerres al Parlament.
Tenim la responsabilitat de no frustrar aquesta oportunitat. Hem d'estar a l'alçada.
Catalunya té avui una oportunitat que no pot deixar passar, però és la nostra responsabilitat, la dels dirigents de les forces del catalanisme progressista, evitar que s'iniciï un nou cicle de predomini del nacionalisme conservador. El nostre objectiu és ben clar i no permet ni dubtes ni interpretacions:

HEM DE FER POSSIBLE UNA MAJORIA PARLAMENTÀRIA D’ESQUERRES QUE DONI LLUM A UN GOVERN CATALANISTA DE PROGRÉS.

Com arribar-hi. És hora de la política, de la intel·ligència política, per assolir el nostre objectiu. No podem estar dominats ni per estats d'ànims ni per climes
d'opinió, alguns d'ells interessadament induïts, alguns que venen també de fora.
Estic totalment determinat i plenament il·lusionat per tirar endavant el compromís d'assolir que Catalunya tingui el govern catalanista i de progrés que respongui al veredicte de la voluntat popular.
No estic sol en aquest compromís: és el compromís col lectiu del Partit dels Socialistes de Catalunya i de Ciutadans pel Canvi.
Estem preparats per negociar amb convenciment, respecte i realisme, amb la ferma voluntat de quallar un pacte lleial entre socis que ens reconeixem mútuament en la nostra representativitat política, electoral i social.
Proposem un acord que aglutini la primera força de les esquerres, el partit republicà i d'esquerres que ha sortit prou reforçat d'aquestes eleccions i el partit que els votants han reconegut com el que respon millor a una nova sensibilitat ecosocialista.

Tant sols aquest acord podrà aconseguir alhora la renovació de la política catalana, el gran acord nacional sobre l'autogovern i el finançament i governar amb decisió per impulsar el progrés econòmic de Catalunya i la política social com a base de la cohesió nacional.

Què posem sobre la taula - En primer lloc, volem fer possible l'alternança. Sense alternança es facilitaria la continuïtat que ha estat derrotada a les urnes.
L'alternança possibilitarà un canvi de les formes de governar i una política catalana transparent, honesta i pròxima.
La nova majoria i el nou govern alliberarà el país de les cotilles que han ofegat fins avui la societat catalana.
En segon lloc, adquirim el compromís d'entrar en una nova fase de l'autogovern de Catalunya, amb l'impuls del govern, però també amb un Acord Nacional per l'Autogovern i el Finançament que aplegui el màxim consens polític i social.
En aquest escenari, la nostra relació federal i d'amistat amb els socialistes espanyols ha de representar la millor esperança per Catalunya en el camí per assegurar i aprofundir el nostre Autogovern.
En tercer lloc, i no menys important, volem governar amb normalitat i estabilitat. Catalunya necessita un bon govern per superar el més ràpidament possible la paràlisi dels últims anys del govern de CiU. No hi haurà interinitat.
Per tant, les forces catalanistes de progrés hem de constituir un govern sòlid per garantir la prosperitat econòmica, la cohesió social i l'equilibri territorial.

Una decisió catalana - Per últim, que tothom ho tingui clar: les decisions sobre el futur de Catalunya es prenen a Catalunya; i pel que fa al PSC, les pren el PSC. Amb mi al capdavant. Personalment posaré tot el meu afany al servei de l’objectiu d'aconseguir la majoria parlamentària –la nova majoria catalana,
coherent amb la voluntat ciutadana expressada a les eleccions després de tants anys.

Caldrà paciència i fermesa, claredat i reconeixement del nou punt de partida que ens ha de portar a la Catalunya lliure, justa i pròspera que desitgem.
Dependrà de tots nosaltres. Especialment dels que tenim més responsabilitat en el diàleg que ara obrim per la construcció de la nova majoria catalana. Haurem de fer-ho amb les necessàries complicitats personals i col lectives.

Amb la mà estesa. Per mi no quedarà.

                                Pasqual Maragall

Això és, era o pretenia ser el catalanisme, el seu esperit, ara desaparegut. Com em deia Júlia avui en un comentari, Carner era també catalanista,  i  va ser maltractat en vida, como ho ha estat Pasqual Maragall, i no des de Madrid ni pels de Madrid, sinó per el propi PSc, que ara s'esquincen les vestidures, clar que el PSc ja no existeix, és un ens amorf, inconsistent, subordinat al PsoE, dirigit per quatre xixtxarel·los de segona de vol gallinaci.

JOSEP CARNER, ARA CONFINAT 5.6.20

Poc es podia imaginar Josep Carner que, cinquanta anys després de morir a Brussel·les, on va viure una part del seu exili -els primers anys els va passar a Mèxic-, la celebració d'aquesta efemèride hauria de ser confinada i telemàtica. El 4 de juny de 1970, després de visitar breument Catalunya ja bastant malalt, el que és conegut com príncep dels poetes va morir, però la seva obra, com a màxim representant del noucentisme, perdura i perdurarà.

La jornada d'ahir, organitzada per la Institució dels Lletres Catalanes (ILC), va començar al migdia amb l'únic acte amb presència física dels participants: un passeig poètic per la Brussel·les de Carner, organitzat pel Casal Català de la capital belga.

La part institucional es va transmetre per Twitter. Amb actuacions musicals i recitats de poemes en tuits alternatius de el violoncel·lista Pau Codina i de la rapsoda Elena Tarrats, el compte de la ILC va ser penjant intervencions com la de el comissari de l'any Carner, Jaume Coll, i també paraules institucionals.

El president Quim Torra va comparar les dues versions del poema Bèlgica, la versió innocent i optimista de joventut -sense títol- i la versió endurida de la postguerra i l'exili; i va reivindicar "la seva cultura i excel·lència, el seu talent i la llibertat". La consellera de Cultura, Mariàngela Villallonga(*), va declarar: "Carner va dir que" amb una dotzena d'homes competents es salva un país'. Demostrem que tots som els homes i les dones que parlava el poeta". I el tinent d'alcalde de Cultura de Barcelona, ​​Joan Subirats, va referir que el poeta barceloní va ser "sempre fidel a la llengua, als valors i als el país on va néixer".

A la tarda, es va estrenar el videoclip Els domicilis de Carner, que, amb música de Robert Gerhard i amb la lletra de l'poema Bèlgica, recorre fotogràficament les cases on va viure el poeta a l'exili (YouTube de el Departament de Cultura). També, coincidint amb el dia de l'Associacionisme Cultural, l'Esbart Ciutat Comtal va presentar la coreografia de Teresa Agustí i Lluís Calduch inspirada en el poema Vida i miracles d'1 Ginestera.

L'Institut Ramon Llull es va afegir a la celebració amb una mirada internacional de l'obra de Carner, que es pot llegir al seu web. En l'article "Josep Carner i la poesia europea del seu temps", l'editor Jordi Marrugat equipara l'obra de l'poeta a la d'altres escriptors en altres llengües i recorda la seva projecció internacional. Marrugat posa com a exemple que, quan es va treballar en la candidatura a premi Nobel de Carner en els anys seixanta, el poeta va tenir suports de T.S. Eliot, François Mauriac, Giuseppe Ungaretti i Roger Caillois, entre d'altres. - lavanguardia.com - traducció de servidor atès a la vanguardia digital en català, l'article no hi és.  


BÈLGICA - josep Carner

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.


Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

                   *      *      *


(*) aqui la Consellera Villalonga estava de conya marinera en proferir aquestes paraules, tot i estar carregada de bones intencions.

"Carner va dir que" amb una dotzena d'homes competents es salva un país'. Demostrem que tots som els homes i les dones que parlava el poeta".

UNA MENTIDA QUE DIU LA VERITAT 4.6.20

La meva sang s'ha transformat en tinta. Convindria evitar de totes totes aquesta repugnància. Estic enverinat fins a la medul·la. Vaig cantar en la foscor i ara és aquesta cançó la que em fa por. Més encara: sóc leprós. Coneixeu les taques de floridura que simulen un perfil? No sé quin encant de la meva lepra enganya el món i l'autoritza a abraçar-me. Pitjor per a ell! No em concerneixen les continuacions. Només he exposat nafres. Parlen de gracioses fantasies: és culpa meva. És de bojos exposar-se inútilment.
El meu desordre s'amuntega fins al cel. Els que estimava estan units al cel per un elàstic. Giro el cap... Ja no estan més aquí.
Al matí m'inclino, m'inclino i em deixo caure. Caic per la fatiga, el dolor, el son. Sóc incult, nul. No conec cap xifra, cap dada, ni noms de rius ni llengües vives o mortes. Cullo zeros en història i geografia. Si no fos per alguns miracles, em perseguirien. D'altra banda, he robat els papers a un tal J.C. nascut en m.l. el... Mort amb 18 anys després d'una brillant carrera poètica.
Aquesta cabellera, aquest sistema nerviós mal plantat, aquesta França, aquesta terra, no em pertanyen. Em repugnen. Els cancel·lo mentre somnio de nit.

La mare no veu més que foc. L'estimo. M'ho dóna tot. No diguin que l'enganyo. Com a contrapartida li dono la il·lusió de tenir un fill.

He deixat el paquet. Que em tanquin, que em linxin.

Que ho entengui qui vulgui: Sóc una mentida que sempre diu la veritat.  

“El paquete rojo”, de Jean Cocteau - descontexto.blogspot.com en La mentira que siempre dice la verdad (Antología), 2015

Què és per a vostè la literatura? preguntaven a Juan Rulfo:

- Una mentida. La literatura és una mentida que diu la veritat. Cal ser mentider per fer literatura, aquesta ha estat sempre la meva teoria. Ara que hi ha una diferència important entre mentida i falsedat. Quan es falsegen els fets es nota immediatament el artificiós de la situació. Però quan s'està recreant una realitat basant-se mentides, quan es reinventa un poble és molt diferent. Aquells que no saben de literatura creuen que un llibre reneja una història real, que ha de narrar fets que van ocórrer amb personatges que van existir. i s'equivoquen: un llibre és una realitat en si. encara que menteixi respecte a l'altra realitat.

MENTIR O MOSSEGAR-SE LA LLENGUA 4.6.20

El cessament del llavors director de la Guàrdia Civil, Félix Azón, el gener d'aquest any, es va justificar en el marc d'una remodelació de l'equip dirigent de la policia militaritzada, però la causa seria, segons avança 'El Confidencial', l'ocultació d'informació relativa a l'operatiu contra membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR), que va acabar amb la detenció de nou persones acusades d'estar fabricant explosius, alguna cosa que avui encara no ha estat demostrat.

Segons l'esmentat mitjà, Marlaska va cessar a Azón al gener a causa que se li van ocultar els detalls de l'operació que va tenir lloc el 23 de setembre de 2019, una cosa que va agafar amb el pas canviat a Pedro Sánchez, que va ser preguntat per les detencions quan era a la Cimera del Clima de Nova York i que desconeixia completament.

Segons fonts coneixedores de l'episodi citades per El Confidencial, Sánchez va telefonar a Marlaska per retreure-li que no se li hagués anticipat l'operació i, al seu torn el ministre, que estava al cas de l'operatiu, però no detalls com que suposadament la Guàrdia Civil considerava que els detinguts tenien capacitat per fabricar explosius, es va queixar a Azón del silenci informatiu.

El cessament d'Azon doncs, connecta amb el mateix comportament de Pérez de los Cobos, pel que sembla reticents a compartir informació amb l'actual govern espanyol. 

De fet, Marlaska el que està fent es, mica en mica anar desmuntant la policia patriòtica creada per Mossen Fernandez Díaz i Marcelo, si no vaig errat ja s'ha carregat a 13 alts càrrecs, per tant Pérez de los Cobos és un patriòtic més que Marlaska ha denestrat, que de fet ja ho havia d'haver fet molt abans, demostrat com va quedar en els judicis del procés i del Major Trapero que l'home mentia descaradament una vegada rere l'altra. Perquè López de los Cobos si que és un mentider, com ho és José Maria Aznar, Quan deia: CREANME LES ESTOY DICIENDO LA VERDAD, sobre les armes de destrucció massiva que no existien. De fet mentir, és l'estat natural de tots els polítics, o quasi tots, i si haguessin de dimitir per aquest fet, el Parlament fa temps que ja estaria vuit.

Malgrat tot aquest soroll d'un Pp i Vox plens d'ira i furia, Pedro Sánchez ha aprés la lliçó i no cessarà a Grande Marlaska, sap que si vol tenir una legislatura llarga no pot donar el cap del primer que li demani una oposició desencadenada en la seva impotència. 

¿Mentir o mossegar-se la llengua? escriu Javier Pérez Royo a eldiario.es. 

El ministre Fernando Grande-Marlaska es va mossegar la llengua en les seves respostes al Congrés dels Diputats i el Senat, que és una cosa molt diferent de mentir.

El debat que s'ha obert sobre si el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, va mentir en les seves respostes a les preguntes sobre el cessament del coronel de la Guàrdia Civil Pérez dels Cobos i, com a conseqüència d'això, hauria de dimitir, està viciat en el seu origen. El ministre no podia dir la veritat, perquè això hagués suposat deixar constància en el diari de sessions que l'origen de la cessació estava en l'execució desviada pel coronel Pérez dels Cobos d'una decisió presumptament prevaricadora de la jutge d'instrucció Rodríguez Medel. Fernando Grande-Marlaska sabia que era així, però no ho podia dir....

#JONOSOCGEORGEFLOYD 3.6.20

El racisme és inseparable del nord-americà blanc, sobretot si és anglosaxó i protestant. L'acompanya allà a on va, encara que no sigui racista. Així de clar ho va dir Betsy Hodges fa quatre anys, quan era alcaldessa de Minneapolis i va col·locar al racisme i la mala relació entre la policia i els negres com el principal problema que tenia la seva ciutat.

Diverses dècades abans, l'historiador Arthur Schlesinger reconeixia que "nosaltres, els americans blancs, hem estat racistes en les nostres lleis, en les nostres institucions, en les nostres costums, en els nostres reflexos condicionats, en les nostres ànimes. L'evolució del racisme ha estat el gran fracàs de l'experiment americà, la contradicció flagrant dels ideals americans i la permanent minusvalidesa de la vida americana". Minneapolis reflecteix millor que moltes ciutats nord-americanes la contradicció entre l'ideal democràtic i l'opressió silenciosa dels afroamericans.

El racisme és el pecat original dels EUA El negre i el blanc, per molt que passi el temps, romanen a la mateixa distància de l'esclau i de l'esclavista. Ningú, ni tan sols un president negre com Obama, ha reduït aquesta fractura. 

I nosaltres, els bonistes de sofà, pengem un fons negre a Instagram i nomès ens faltaria el hastag #JotambésocGeorgeFloyd, i ja hem complert. Ai, que bons que som i que solidaris, expliqueu-els-hi als temporers de Lleida, o als de El Ejido, els hi farà molta gracia la nostra solidaritat de cap de setmana. Suposo que no cal recordar que el problema dels temporers de Lleida i el seu maltractament físic i econòmic no és d'aquest any, ve de vell.

No! tots no som George Floyd, més aviat tots som Derek Chauvin, el policia que el va assasinar, un policía que alhora és víctima i botxí.

GANES DE VIURE, DE VEURE 2.6.20

I de sobte, d'un dia per l'altre, un 14 de març la nostra vida quotidiana va canviar. Estàvem confinats a casa per ordre de l'autoritat competent. No hi havia a penes gent pels carrers, les botigues romanien tancades, nomès els supermercats, forners i estancs restaven oberts. Em va sorprendre la primera cua a l'Estanc el dia 13, en anar-hi a comprar en previsió tabac per la Nuri, ja hi havia la distancia física però encara no mascaretes -encara no sabiem que s'havia de dir tapaboques - i em va sorprendre, potser va ser en aquell moment quan encara a penes teniem morts que comptar, que vaig començar a tenir consciència dels efectes de la pandèmia.

Els primers dies els informatius intentaven mantenir un aire d'optimisme amb el "Tot anirà bé", després va venir el "Ens en sortirem" les imatges gracioses que s'empesquen les famílies per sobreviure al confinament i els inevitables 'memes' de les xarxes, actuacions musicals, forners de vell, pastissers. Però aviat comencen els dubtes, les pors, descobrim les bretxes tecnològiques educatives, la manca de recursos. Les cues per trobar menjar, un menjar solidari que apareix per tot arreu, els ERTE, i els que ni a aixó tenen dret. 

Set setmanes tancats a casa mentre intuïm passar uns morts que no ens deixen veure, les cancel·lacions, les morts a les residències, la tristor, la ràbia, el cansament, el desconcert, la por. Atacs de riure, plors, passa Setmana Santa i Sant Jordi... mai no ens haviem sentit tan lluny i alhora tan prop dels llibreters com en la diada ajornada de Sant Jordi. Passen ingràvids el dies i mica en mica ens diuen que la corba s'està aplanant i comencem a sortir al carrer, per torns, amb tapaboques, amb el que sigui, assumint una part de risc, amb responsabilitat, amb ganes, mirant de cua d'ull als altres, o a qui estossega pel carrer, apareixen els policies de balcó i de carrer.

"Carrers mullats, calaixos buits", diu la dita, però la pluja tenia un altre so, ahir al matí, perquè ahir al matí la pluja fou possible i em va enganxar amb la bicicleta lluny de casa, però no vaig còrrer, no volia tornar i perdre part del tempos del que disposava, i vaig recordar de quan una vegada em va atrapar la pluja quan venia de portar el dinar a l'oncle al tros, un  llunyà estiu a l'Estany. Llàstima que a la ciutat no es pot sentir l'olor a terra mullada.

Vaig pensar que era un bon senyal, senyal de vida, i és que després de tants dies de confinament total o parcial, tenim ganes de viure, de veure i de beure tambè, i ja no tenim por. 

COOPER CONTRA COOPER 1.6.20

Cooper contra Cooper. Així s'ha denominat aquest assumpte, tot i que una i altre no guarden parentiu i la seva trobada es va limitar a uns minuts a Central Park. Casualment els dos tenen el mateix cognom i diferent color de pell, detall clau en un país que transpira el racisme. Amy Cooper es va negar a lligar el seu gos a Central Park, com li havia demanat un observador d'ocells.

Aixó s'evidencia un cop més aquests dies amb les explosions de ràbia als Estats Units per la mort de George Floyd a Minneapolis, després de ser detingut i que un policia blanc li pressionés la gola amb el seu genoll gairebé nou minuts, sense atendre el crit de "no puc respirar".

Amy Cooper -a partir d'aquí se la cita pel nom, per evitar confusions- es va sentir ofesa després que l'afroamericà Christian Cooper, de 57 anys, llicenciat per Harvard en Ciències Polítiques i observador de ocells, li demanés que lligués a el seu gos (és obligatori sempre en aquesta zona anomenada The Ramble). Com ella es va negar, va començar a gravar-la amb el seu telèfon.
Això encara va disgustar més a Amy, de 41 anys i titulada en negocis per la Universitat de Chicago. Va trucar a¡ 911 per denunciar que "un afroamericà m'està amenaçant". Quan la policia li va respondre en aquest número d'emergència, va adoptar un to de veu melodramàtic, de risc imminent.

"Ella va expressar el seu gran enuig com només una persona blanca pot fer, desafiant el dret a que li facin aquesta petició", va escriure Joan Walsh a The Nation.

En el seu article, Walsh va afirmar que Amy va recórrer "a l'última arma en l'arsenal d'una senyoreta blanca donat l'historial de respostes violentes de la policia sobre reclamacions davant perillosos homes negres".

En una de les senyes d'identitat d'aquests temps d'ubiqüitat de càmeres, el seu cara a cara de dilluns passat va quedar registrat, va aparèixer a les xarxes socials -el va penjar la germana de Christian- i va entrar en aquest procés en que alguna cosa es fa viral, que en aquest cas vol dir que desenes de milions de persones han vist aquestes imatges. Fins al punt que Amy va exclamar a la CNN: La meva vida ha estat destruïda.

Cal acceptar que ella se senti desgraciada. Aquesta breu trobada ha tingut la conseqüència que l'han acomiadat de la seva feina com a vicepresidenta de l'empresa Franklin Templeton, on, segons el seu perfil a Linkedin, gestionava la cartera d'assegurances. Ha perdut el seu gos -en Henry, un cocker spaniel, reclamat per l'organització que l'hi va donar en adopció- i la seva reputació ha quedat més que malmesa. No només això. Fins i tot hi ha hagut peticions que se li prohibeixi l'entrada a perpetuïtat en el majestuós bosc de Manhattan -el seu jardí particular-, com a resident a l'Upper West sideral, la Comissió de Drets Humans de l'Ajuntament li ha obert una causa i s'ha reclamat que es la investigui criminalment per fer una denúncia falsa.

"Si es pot actuar per fer sonar l'alarma de bombers, podem actuar contra algú que intenta destruir l'existència d'una persona innocent", va remarcar l'afroamericà Eric Adams, president de districte de Brooklyn. El mateix alcalde Bill de Blasio va donar suport aquesta investigació. "Penso que és una qüestió més que vàlida si algú truca a la policia per la falsa reclamació d'un delicte", ha sostingut.

Aquesta història es podria reduir a una disputa entre els Cooper, Amy i Christian, una dona que passeja un gos i un home a què l'apasionen els ocells des de nen. Però s'ha convertit en molt més, en una radiografia social en diversos aspectes, inclòs el poder de control que ofereix la càmera d'un telèfon.

"Hi ha racisme i odi en aquest incident", ha insistit De Blasio. "Aquesta situació ens diu el molt més que tots hem de fer", ha afegit.

La dona va emetre un comunicat en què va demanar perdó a Christian. "Espero que uns pocs segons mortificadores als 40 anys no em defineixin davant els seus ulls i espero que accepti la meva sincera disculpa", ha recalcat.

"Qualsevol pot cometre un error, no necessàriament un error racista, però un error", va replicar Christian, exeditor de Marvel Comics que ara treballa en comunicació.

"S'ha posat molt el focus en ella -va subratllar- quan es tracta del problema subjacent del racisme que ha infestat aquesta ciutat i aquest país per segles. Tristament ha estat a costa d'ella". lavanguardia.com

TOT VA COMENÇAR AMB UN SALER 31.5.20

Ja sabem el recorregut exacte que va seguir la covid-19 a Alemanya. Una animació audiovisual de Euroactiv mostra amb precisió el seu desenvolupament com si fossin seqüències acoblades en una fàbrica de muntatge. Segons la recreació, una dona xinesa va rebre la visita dels seus pares procedents de Wuhan, abans de viatjar a Alemanya, on la seva empresa subministra peces per al sector automobilístic alemany. Immediatament van començar les investigacions entre els empleats: Has estat amb aquesta persona a menys de dos metres? Quant de temps vas parlar amb ella? ¿Va estrènyer les mans? "Cal que s'aïlli d'una manera voluntària".

L'animació assenyala que l'expansió vírica va començar el 20 de gener. Tot apunta que la causa va ser un esternut produït durant una reunió. Així ho assenyalen els assistents a la trobada. Després de l'esternut, milers de partícules van caure sobre la taula i van ser inhalades pels empleats. El dia 22 de gener també es va infectar una altra persona que mantenia contacte amb la ciutadana xinesa. Altres van contraure el virus a través de la utilització creuada d'ordinadors. I vet aquí la connexió hispano-germànica: un d'aquests primers infectats va viatjar a la Gomera.

Aquesta és la reconstrucció que els metges i rastrejadors han traçat. La comunicació en temps de pandèmia precisa d'exactitud i contundència. Per a això, cal rastrejar els records mancomunats, que passaran a l'expedient metge gairebé com secrets d'Estat.

L'expansió a Alemanya va continuar en un restaurant: un desconegut demana un saler i un comensal li dona. El tros d'ADN víric embolicat en proteïnes es va adherir al plàstic del recipient de sal, substància coneguda pel seu poder desinfectant, encara empresonada en un tub de plàstic. De vegades, certs actes quotidians tenen multitud de conseqüències. Un trosset d'ADN causa milers de morts i desencadena un tornado que desquadra els comptes dels PIGS a l'eurozona. El resultat, a part de les tragèdies personals viscudes aquestes últimes setmanes, és que algunes companyies seran devorades per altres més potents.

No obstant això, aquestes recreacions no deuen validar-se com un fet segur: ¿I si la ciutadana xinesa fos la contagiada? ¿I si el virus tingués un origen múltiple i simultani? Les suposicions en ocasions projecten el que s'imagina sobre els altres, i en conseqüència dels seus actes.

Tot apunta que l'origen d'alguna cosa (per exemple, una cultura) es produeix en una zona nuclear, i d'aquí irradia a la resta de món. Això és el que van defensar els antropòlegs difusionistes de segle XIX. Per exemple, suposadament en 1918 sorgeix la mal anomenada "grip espanyola", tot i que hi ha qui assenyala que va començar a les trinxeres franceses de 1916 o bé a Fort Riley (EUA). Aquella grip va arrasar en la vella Iberia, causant 300.000 morts. I si aquest virus es va originar silenciosament en un país limítrof amb la Xina i no obstant això es va desenvolupar a Wuhan? Poc importa a hores d'ara.

Cadascun executa la seva partitura en aquesta obra pandèmica comú: els països de nord interpreten un civisme exemplar- és el que s'espera d'ells- dels països de sud d'Europa s'imagina certa immaduresa i irresponsabilitat, de l'extrem orient un estat policial i escassa higiene alimentària. I així podríem seguir; Àfrica genera un complet desinterès excepte per assajar vacunes, i l'imperi manifesta tensions sobre un sistema sanitari infame. Des d'aquesta perspectiva, és molt difícil objectivar amb la Història, perquè hi ha dues mirades que hi intervenen- - publico.es

QUAN TORNEM A VOTAR... 30.5.20

És trist i desmoralitzador que, en un moment com l'actual, tan delicat de la història d'Espanya, el Congrés dels Diputats es converteixi en una baralla de galls. Mancats de propostes i plens d'ira, perquè aixó és el que són, idiotes plens d'ira i furia intentant manipular la historia. El lamentable espectacle del vicepresident Pablo Iglesias tractant a Ca­yetana Álvarez de Toledo de marquesa en lloc de fer-ho com a senyoria, que va ser replicat per la portaveu del PP acusant-lo de ser fill d’un terrorista, va tenir un segon capítol en la comissió de Reconstrucció. Allà, un altre cop Iglesias va sortir a escena per proclamar que els líders de Vox volen donar un cop d’Estat però no s’hi atreveixen i Iván Espinosa de los Monteros va abandonar la sala dient que tot plegat era un espectacle lamentable, propi d'un marxista comunista. 

Afortunadament, Patxi López, recent nomenat president de la comissió de Reconstrucció, va tenir un atac de lucidesa i va aturar el debat amb aquestes paraules: 

"No creo que debamos venir a decir todo lo que nos da la gana de cualquier cosa, solo de lo que venimos a hacer en esta Comisión. No estamos entendiendo nada de lo que demanda la ciudadanía de nosotros. Debemos de venir aquí con voluntad política para proponer, para acordar y para entender que la gente no espera de nosotros que estemos todo el día en la crítica, en el insulto en la descalificación, en el 'y tú más'. ¡Ya está bien!" "Entendamos para qué nos eligen y entendamos que si en algún momento podemos demostrar para qué sirve la política es este. Si no... no servimos para nada. ¡Para nada! Deberíamos ser capaces de autocensurarnos un poquito para estar a la altura de las circunstancias. Y yo me disculpo el primero porque no lo he hecho bien". 

Potser perquè és gat vell de la política, però Patxi López m'ha reconciliat amb la seva dita classe, que de fet, ni té classe ni fa política, i que cada vegada va a pitjor en el seu comportament rastrer i miserable. I el pitjor de tot és que aquests insults no són cap proposta per sortir de la crisi, ni per a trobar solucions, No! És pura mesquinesa, i el problema és que cada vegada els diputats s'insulten més, si bé quan ho fan demostren una progressiva falta d'enginy. Però no cobren dels nostres impostos per desacreditar el rival, sinó per oferir solucions als problemes dels ciutadans, aspecte que sembla han oblidat fa temps. si és que mai l'han contemplat. 

No puc oblidar al desaparegut diputat José Antonio Labordeta, de la Chunta Aragonesista, que, després de sentir les calumnies i mentides sobre la seva persona des de les files del PP, els va cridar: "A la mierda!" i va baixar de l'estrada. No va resultar una invitació al decòrum, però almenys va ser la resposta sincera per a la pèssima educació parlamentària. A Labordeta, només el supera Estanislao Figueras amb el seu: señorias, voy a serles franco, ya estoy hasta los cojones de todos nosotros, i voldria recordar que després de dir aquestes paraules va emigrar a França sense ni tan sols presentar la seva dimissió; Era l'any 1873, o sigui que ens agradi o no, som on érem, caldria tenir-ho en compte quan tornem a votar, la culpa no és de Déu, sinó del patró.

PEDAGOGIA DE L'ESPERANÇA 30.5.20

Paulo Freire: Molt bé, jo sé, vostès no saben. Però per què jo sé i vostès no saben?

Camperol: Vostè sap perquè és doctor. Nosaltres no.

PF: Exacte. Jo sóc doctor. Vostès no. Però Per què jo sóc metge i vostès no?

C: Perquè vostè va anar a l'escola, ha llegit, estudiat i nosaltres no.

PF: ¿I per què vaig anar a l'escola?

C: Perquè el seu pare va poder enviar-lo a l'escola i el nostre no.

PF: ¿I per què els pares de vostès no van poder enviar-los a l'escola?

C: Perquè eren pagesos com nosaltres.

PF: ¿I què és ser pagesos?

C: És no tenir educació ni propietats, treballar de sol a sol sense tenir drets ni esperança d'un dia millor.

PF: ¿I per què al pagès li falta tot això?

C: Perquè així ho vol Déu.

PF: ¿I qui és Déu?

C: Déu és el pare de tots nosaltres.

PF: ¿I qui és pare aquí en aquesta reunió?

Gairebé tots aixecant la mà, van dir que ho eren. Mirant a tot el grup en silenci, em vaig fixar - diu Freire - en un d'ells i li vaig preguntar.

PF: Quants fills tens?

C: Tres.

PF: Series capaç de sacrificar a dos d'ells, sotmetent-los a sofriments, perquè el tercer estudiés i es donés bona vida a Recife? Series capaç d'estimar així?

C: No!

PF: I si tu, home de carn i ossos, no ets capaç de cometre una injustícia tan gran, Com és possible entendre que la faci Déu? Serà de debò Déu qui fa aquestes coses?

Silenci


PF: No, no és Déu qui fa tot això. És el patró!

«Pedagogía de la esperanza», de Paulo Freire

Traducción de Stella Mastrangelo - 1992

blog:descontexto.blogspot.com

NISSAN, FRANÇA PRIMER 29.5.20

Quan s'ha sortit del cercle d'errors i d'il·lusions a l'interior del qual 

es desenvolupen els actes, prendre posició és gairebé impossible. 

Es necessita un mínim d'estupidesa per a tot,  per afirmar 

i fins i tot per negar.  - Emil Michel Cioran

Segons alguns experts, la globalització havia de posar fi als estats nació clàssics. Sembla que no serà ­així. Qui va dir que els diners no tenen pàtria? El tancament de la factoria de Nissan de Barcelona no s'entén sense el paper de l'Estat francès en l'aliança Renault-Nissan-Mitsubishi. La lògica global no ha eliminat els interessos vinculats a aquelles fronteres que insistim a repetir que no existeixen o existeixen menys. Els sindicalistes francesos diran als seus col·legues d'aquí que cadascú vigili el seu tros, mentre els seus homòlegs britànics respiren alleujats perquè la planta de Nissan a Sunderland ha estat indultada, un regal inesperat també per als partidaris del Brexit.

Emil Cioran, el romanès que va ­inventar l'autoajuda inversa per a plaer dels escèptics, està sent reeditat en castellà per Tusquets, amb gran sentit de l’oportunitat. A l’assaig 'En las cimas de la desesperación', hi ha un missatge encriptat per als polítics (barcelonins, catalans i espanyols) que es veuen desbordats pel drama de Nissan: “La nostàlgia revela el significat demoníac del temps, que, a través de les transformacions que realitza en nosaltres, provoca implícitament la nostra aniquilació”. Nostàlgia, ocurrències, retrets creuats i rostres d'esglai són el retaule de la impotència política. Em sap greu haver d'escriure això: ni Colau, ni Torra, ni Sánchez transmeten, a la gent de Nissan, res que s’assembli a la confiança. - Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.

La marxa de  Nissan feia anys que es temia, més de deu, recordo ya manifestacions dels treballadors de l'any 2009, en aquest temps ha estat una lenta agonia i potser era abans que es tenia d'haver actuat, ara ja és tard. No crec que als senyors Makoto Uchida i Gianluca de Ficchy, principals responsables de la moguda, els impressioni gaire que es recordi ara la llarga tradició del sector automo­bilístic a Catalunya, amb tot el seu ­corol·lari de coneixement tecnològic i capacitació laboral. Frank Torres, l'executiu triat per tancar, ha amollat una frase que sintetitza el tot i el no-res d'aquest problema: “No és una ­decisió fàcil, però els desafiaments globals l'han provocat”. Emprant llenguatge tèxtil, o del que en queda, amb el cas de Nissan, tenim mala peça al teler, i no estaria de més recordar que de fet la marxa de Nissan la provoca Renault que el que vol és garantir la producció al seu país. França primer. 

BREU TEORIA DE L'INSULT 29.5.20

Vostè és el fill d’un terrorista”. Dit així, hi ha dues opcions: que es tracti d’un qualificatiu que faria referència a la pertinença a una classe, igual que es diu “Vostè és un professor, un cuiner o un marquès”. Com que existeix el conjunt d’aquests elements, la ­frase simplement recordaria aquest tret compartit. Aquí el dubte sorgeix quan es considera si existeix la classe de “fills de terroristes”. És evident que sí la de terroristes i la de víctimes de terroristes, totes dues fins i tot tenen les seves pròpies organitzacions, evidentment amb objectius diferents. Fins ara no tenim notícies de l’existència d’aquesta nova categoria.

Aleshores hi ha una altra opció, la que els lingüistes indiquen referint-se als noms de qualitat que al·ludeixen al fet de tenir una determinada característica o manera de ser. Són noms que no classifiquen, sinó que són performatius: la seva simple enunciació ja els fa existir com a tals. De manera que “el fill d’un terrorista” seria el que és anomenat així. Prenen així un valor clarament despectiu; són insults que apunten a l’essència de l’ésser d’aquell a qui es dirigeixen, és un “tu ets això”, el redueixen a la condició que definiria el conjunt del seu ésser. És per això que al Registre Civil no està permès portar la imaginació dels pares fins a noms despectius per als seus fills.

També és possible considerar que un nom sense qualitat pugui ser utilitzat com a insult, fora del seu ús classificatori. El racisme en fa un bon ús, d’això.

Jacques Lacan explica que l’insult sorgeix quan s’esgoten les paraules i deixen pas a l’odi com el camí principal per si­tuar l’ésser de l’altre. Un altre psicoanalista, Jacques-Alain Miller, recordava que l’insult sorgeix com a efecte de l’ aca­lorament que provoca la còlera, que com que no troba les paraules adequades acaba etzibant epítets pejoratius.

La cosa és que l’odi és una passió molt contagiosa, fins i tot més que el virus, i per al qual no és fàcil trobar una vacuna.

Breu teoria de l’insult
José R. Ubieto
lavanguardia.cat

GREGUERÍAS 28.5.20

Em pregunto sovint aquests dies, que escrivia abans de la pandèmia. Revisant escrits anteriors he pogut comprovar que escrivia sobre moltes coses que ara he aparcat en algun racó fosc de la memòria, la pandèmia ho ha absorbit tot. Parlava l'altre dia Màrius Carol en un article de les greguerías de Ramón Gómez de la Serna. La seva obra està plena d'aquestes saboroses metàfores insòlites que a tots ens dibuixen un ampli somriure a la cara, que falta ens fa en els temps actuals. A continuació en reprodueixo unes quantes, mantenen la seva vigència a el cent per cent.

1 «Como daba besos lentos duraban más sus amores»

2 «Si te conoces demasiado a ti mismo, dejarás de saludarte»

3 «Un tumulto es un bulto que le sale a las multitudes»

4 «Tocar la trompeta es como beber música empinando el codo»

5 «Donde el tiempo está más unido al polvo es en las bibliotecas»

6 «Los rosales son poetas que quisieron ser rosales»

7 «La luna es un banco de metáforas arruinado»

8 «El filósofo antiguo sacaba la filosofía ordeñándose la barba»

9 «El pensador de Rodin es un ajedrecista a quien le han quitado la mesa»

10 «Los arcos de triunfo son elefantes petrificados»

11 “las croquetas deberían tener hueso para que pudiéramos llevar las cuentas de las que comemos”, 

12 “El cerebro es un paquete de ideas arrugadas que llevamos en la cabeza”

13 “En las cajas de lápices guardan sus sueños los niños”

14 “El cementerio es una gran botica fracasada”. 

15 "El que le ha confundido a uno con otro nos deja convertidos en dos para siempre".

16 "Daba unos “buenos días” siempre nublados".

17 "La lluvia quiere serrar el horizonte".

18 "El espejo de afeitar es fríamente maligno, porque no está deseando más que ver si nos cortamos".

19 "Cuando se vierte un vaso de agua en la mesa se apaga la cólera de la conversación".

20 "Era tan moral que perseguía las conjunciones copulativas".

21 "Apático: el que no tira los billetes de tranvía que lleva en el bolsillo".

22 "La luna pasaría más de prisa por el cielo si no se enredase en los espinos".

23 "Hay visitas que dejan envenenados los ceniceros".

24 "Lo que revela a un hombre es el gesto que hace cuando se le apaga un fósforo".

25 "La Greguería es la más poética broma de la vida”

EL PUS I LES TERRASSES 28.5.20

Mentre anem a la conquesta de taula i cadira a la terrassa de bar de la cantonada, alguna cosa passa a la rebotiga de l'Estat. Estic assegut al sol, prenent una cervesa, i amb prou feines m'arriben els ressons de la batalla a Madrid. ¿Soroll de sabres o descomposició en els intestins institucionals? Aparquem les metàfores de tint escatològic, no se'ns vagi a espatllar el paisatge. No és diarrea. És pus, la substància que segrega un teixit inflamat i infectat. La inflamació i la infecció en el deep State és aparatosa. És pus i, per tant, fa pudor.
El nostre horitzó de llibertat, després dels llargs dies de confinament, són les terrasses dels establiments que ens subministren un temps de contemplació, xerrada o silenci, la postal d'aquesta vida mediterrània de la qual som alegres figurants. Que res contorbi el nostre esbarjo. El plaer màxim a les terrasses seria viure en la ignorància, com si les aventures del coronel Diego Pérez dels Cobos fossin un producte més de Netflix o HBO. Al cap i a la fi, es tracta d'un guinyol a mida natural: mentre ens tenien entretinguts amb les aventures del policia Villarejo, el que va ser cap del dispositiu contra el referèndum d'l'1 d'octubre actuava amb total impunitat i rebent honors, inspirant amb la seva imaginativa literatura policial les acusacions dels fiscals del judici als líders independentistes, narrant una violència que no va existir.

L'aliança de salvapàtries no en té prou amb posar fi a l'Executiu de Sánchez, busca portar-lo als tribunals.

El PSOE i el Govern de Sánchez són avui víctimes d'aquesta mateixa prosa creativa, a propòsit dels informes enviats a la jutge sobre la manifestació feminista de el 8-M i l'expansió del coronavirus. La diferència és que, aquesta vegada, la benemèrita ploma apunta al doctor Simón i José Manuel Franco, delegat governamental a Madrid i home de confiança de Sánchez. Ara per ara, l'Espanya progressista acaba de descobrir el truc que es va assajar al laboratori català amb l'aplaudiment, el suport o el silenci còmplice de no pocs socialistes. Aneu esborrant aquesta frase que s'atribueix a José Calvo Sotelo: "Antes roja que rota". De vermella, res, encara que es tracti d'un rojerío suau i reformista. Tot el que no sigui preservar fèrriament les seves palanques de control serà percebut, entre alguns poders fàctics, com una amenaça als seus interessos i serà presentat com "una traïció" a Espanya. I s'intentarà judicialitzar qualsevol assumpte per buscar el desgast d'un Executiu que la dreta considera "il·legítim" des del primer dia.
A la cúpula de jutges i fiscals no va tenir lloc res semblant a la cirurgia que Narcís Serra i Lluís Reverter van aplicar a les forces armades durant els vuitanta, per eliminar crosta franquista a partir de jubilacions i altres incentius, una política de transcendència històrica. Tampoc es va impulsar res similar en els cossos de seguretat de l'Estat. El PSOE va transformar moltes coses durant la seva llarga etapa de govern, però no va arribar a tots els racons i, en algunes zones d'ombra, va conviure, va usar i es va deixar portar per elements que res tenien a veure amb la regeneració. Només cal recordar la guerra bruta contra ETA. La gestió que el govern Rajoy va fer del procés sobiranista català i de la crisi d'octubre de 2017 -externalitzant "la solució" als jutges- ha engreixat als quals es veien i es veuen a si mateixos com a guardians perennes de l'Estat, al marge de les regles i els límits que, en canvi, obliguen els polítics que vam triar en les urnes.

La irrupció de Vox, la radicalització del PP de Casado i la trajectòria de Cs lluny de centre han regalat empenta, desvergonyiment i visibilitat als oficiants inflamats del 'deep State', acompanyats fidelment dels mitjans de la dreta a Madrid, en ofensiva des del dia que Rajoy va perdre la moció de censura. Aquesta aliança de salvapàtries no en té prou amb posar fi a l'Executiu de Sánchez, busca portar-lo davant els tribunals, com van fer amb els membres de Govern de Puigdemont; aquest guió els va sortir força bé i l'opinió pública espanyola es va empassar sense dir ni piu. Seria la culminació de l'estratègia de "tot és ETA", que ahir al Congrés van continuar exhibint els diputats de PP.

Apuro la cervesa, alguna cosa no em quadra: això no és només un combat dels pantans de l'Estat contra el Govern de Sánchez-Iglesias. És també -m'asseguren alguns amics de la capital espanyola- una pugna entre un PSOE que enyora les comoditats d'abans i un PSOE que ha decidit arriscar-se pel jardí prohibit d'unes aliances inèdites. La nostàlgia incurable d'un pacte PSOE-Cs és el motor d'alguns desairats. Segur que Alfredo Pérez Rubalcaba es va dur a la tomba misteris que, de ser avui coneguts, ens il·luminarien sobre el que no sabem i, principalment, sobre el que no sabem que no sabem. Per aquest motiu resulta un acudit gairebé familiar escoltar els atacs al ministre Grande-Marlaska del partit que va tenir en aquest càrrec a qui assegurava que "això la Fiscalia t'ho afina".

Diumenge passat, un anunci governamental proclamava que "vamos a salir más fuertes". No era un desig optimista, era un conjur contra l'onada de pus. 

El pus i les terrasses 
Francesc-Marc Álvaro 
lavanguardia.com

ELS MORTS NO ES COMPTEN 27.5.20

José Maria Gironella va escriure una novel·la sobre la guerra civil espanyola sota el títol de 'un milión de muertos', i Bartolomé Soler en va escriure una altra rebatent-lo amb el títol de 'los muertos no se cuentan'. No sé, ni crec que arribem a saber mai els morts exactes causats per la Covid-19, deixem-ho en 30.000 més o menys, porquè el Govern no s'aclareix en aquest assumpte, ni crec s'arribi a aclarir.

Durant el començament del confinament, quan encara crèiem en la unió de tots a una davant d'un enemic comú, varem centrar els nostres esforços en donar-nos ànims. En aquell moment era necessari. Ens enfrontàvem a una cosa sense precedents, a un canvi en les nostres vides tan radical que no podíem permetre'ns perdre el temps en lamentacions. Aplaudíem als sanitaris cada dia a les vuit i vam descobrir el món dels balcons comunitaris on cantar i dur a terme tot tipus d'activitats. Potser per això, com en un pacte no escrit, amb prou feines s'ha parlat de morts. No hem vist imatges de taüts, d'enterraments ni de persones malaltes, molt raonable per ètica i dret a la intimitat. Ja va passar el mateix amb els atemptats de l'11-S a Nova York, on les imatges no mostraven en cap moment a les víctimes.

Potser sigui millor així, perquè la gent no s'alarmi, però la pregunta és ¿On han quedat les històries humanes? On les referències a aquestes vides trencades? En el passat, cada vegada que hi ha hagut un atemptat, una catàstrofe, un accident o qualsevol altre esdeveniment amb moltes víctimes, s'han explicat les històries de totes o d'algunes d'elles, s'ha parlat dels seus èxits i dels somnis que ja no podran complir. Ara, però, no s'ha fet, nomès hem vist gent anònima aplaudida en ser donada d'alta als hospitals i poc més. Tot just n'hem sabut dels qui ja tenien alguna notorietat per altres raons, però poc més. Potser perquè la víctima ha estat tota una societat que no entén ni accepta la magnitud de la tragèdia, el que ha fet que no arribem a assumir el terrible cost real d'aquesta pandèmia.
¿Es tracta de desinformar a la ciutadania?, de no espantar-la en excés? O es deu al fet que l'edat de la majoria de les víctimes resta importància a la seva mort?, no crec sigui l'últim, però el que si han aconseguit és que la gent no tingui consciència clara de la gravetat de la situació, com si tot aixó no anès amb ells.

Pensem en tots els avis que no arribaran a conèixer als seus néts, o als nens i  nenes que han perdut als avis que els cuidaven, que els ensenyaven coses de la vida amb la seva experiència, o els portaven al parc i els explicaven contes antics que així no es perden en l'oblit. Pensem també en aquells que no podran salvar més vides amb la seva feina perquè aquesta feina s'ha emportat les seves. Si aconseguíssim arribar a aquest punt, de tenir plena consciència i responsabilitat, salvaríem moltes vides i faríem que el sacrifici d'uns i l'esforç d'altres no hagi estat del tot inútil. Però molt em temo que anem en la direcció contrària i que sortirem d'aquesta pandèmia sense haver après la lliçó de cara a la següent.