José Maria Gironella va escriure una novel·la sobre la guerra civil espanyola sota el títol de 'un milión de muertos', i Bartolomé Soler en va escriure una altra rebatent-lo amb el títol de 'los muertos no se cuentan'. No sé, ni crec que arribem a saber mai els morts exactes causats per la Covid-19, deixem-ho en 30.000 més o menys, porquè el Govern no s'aclareix en aquest assumpte, ni crec s'arribi a aclarir.
Durant el començament del confinament, quan encara crèiem en la unió de tots a una davant d'un enemic comú, varem centrar els nostres esforços en donar-nos ànims. En aquell moment era necessari. Ens enfrontàvem a una cosa sense precedents, a un canvi en les nostres vides tan radical que no podíem permetre'ns perdre el temps en lamentacions. Aplaudíem als sanitaris cada dia a les vuit i vam descobrir el món dels balcons comunitaris on cantar i dur a terme tot tipus d'activitats. Potser per això, com en un pacte no escrit, amb prou feines s'ha parlat de morts. No hem vist imatges de taüts, d'enterraments ni de persones malaltes, molt raonable per ètica i dret a la intimitat. Ja va passar el mateix amb els atemptats de l'11-S a Nova York, on les imatges no mostraven en cap moment a les víctimes.
Potser sigui millor així, perquè la gent no s'alarmi, però la pregunta és ¿On han quedat les històries humanes? On les referències a aquestes vides trencades? En el passat, cada vegada que hi ha hagut un atemptat, una catàstrofe, un accident o qualsevol altre esdeveniment amb moltes víctimes, s'han explicat les històries de totes o d'algunes d'elles, s'ha parlat dels seus èxits i dels somnis que ja no podran complir. Ara, però, no s'ha fet, nomès hem vist gent anònima aplaudida en ser donada d'alta als hospitals i poc més. Tot just n'hem sabut dels qui ja tenien alguna notorietat per altres raons, però poc més. Potser perquè la víctima ha estat tota una societat que no entén ni accepta la magnitud de la tragèdia, el que ha fet que no arribem a assumir el terrible cost real d'aquesta pandèmia.
¿Es tracta de desinformar a la ciutadania?, de no espantar-la en excés? O es deu al fet que l'edat de la majoria de les víctimes resta importància a la seva mort?, no crec sigui l'últim, però el que si han aconseguit és que la gent no tingui consciència clara de la gravetat de la situació, com si tot aixó no anès amb ells.
Pensem en tots els avis que no arribaran a conèixer als seus néts, o als nens i nenes que han perdut als avis que els cuidaven, que els ensenyaven coses de la vida amb la seva experiència, o els portaven al parc i els explicaven contes antics que així no es perden en l'oblit. Pensem també en aquells que no podran salvar més vides amb la seva feina perquè aquesta feina s'ha emportat les seves. Si aconseguíssim arribar a aquest punt, de tenir plena consciència i responsabilitat, salvaríem moltes vides i faríem que el sacrifici d'uns i l'esforç d'altres no hagi estat del tot inútil. Però molt em temo que anem en la direcció contrària i que sortirem d'aquesta pandèmia sense haver après la lliçó de cara a la següent.
Durant el començament del confinament, quan encara crèiem en la unió de tots a una davant d'un enemic comú, varem centrar els nostres esforços en donar-nos ànims. En aquell moment era necessari. Ens enfrontàvem a una cosa sense precedents, a un canvi en les nostres vides tan radical que no podíem permetre'ns perdre el temps en lamentacions. Aplaudíem als sanitaris cada dia a les vuit i vam descobrir el món dels balcons comunitaris on cantar i dur a terme tot tipus d'activitats. Potser per això, com en un pacte no escrit, amb prou feines s'ha parlat de morts. No hem vist imatges de taüts, d'enterraments ni de persones malaltes, molt raonable per ètica i dret a la intimitat. Ja va passar el mateix amb els atemptats de l'11-S a Nova York, on les imatges no mostraven en cap moment a les víctimes.
Potser sigui millor així, perquè la gent no s'alarmi, però la pregunta és ¿On han quedat les històries humanes? On les referències a aquestes vides trencades? En el passat, cada vegada que hi ha hagut un atemptat, una catàstrofe, un accident o qualsevol altre esdeveniment amb moltes víctimes, s'han explicat les històries de totes o d'algunes d'elles, s'ha parlat dels seus èxits i dels somnis que ja no podran complir. Ara, però, no s'ha fet, nomès hem vist gent anònima aplaudida en ser donada d'alta als hospitals i poc més. Tot just n'hem sabut dels qui ja tenien alguna notorietat per altres raons, però poc més. Potser perquè la víctima ha estat tota una societat que no entén ni accepta la magnitud de la tragèdia, el que ha fet que no arribem a assumir el terrible cost real d'aquesta pandèmia.
¿Es tracta de desinformar a la ciutadania?, de no espantar-la en excés? O es deu al fet que l'edat de la majoria de les víctimes resta importància a la seva mort?, no crec sigui l'últim, però el que si han aconseguit és que la gent no tingui consciència clara de la gravetat de la situació, com si tot aixó no anès amb ells.
Pensem en tots els avis que no arribaran a conèixer als seus néts, o als nens i nenes que han perdut als avis que els cuidaven, que els ensenyaven coses de la vida amb la seva experiència, o els portaven al parc i els explicaven contes antics que així no es perden en l'oblit. Pensem també en aquells que no podran salvar més vides amb la seva feina perquè aquesta feina s'ha emportat les seves. Si aconseguíssim arribar a aquest punt, de tenir plena consciència i responsabilitat, salvaríem moltes vides i faríem que el sacrifici d'uns i l'esforç d'altres no hagi estat del tot inútil. Però molt em temo que anem en la direcció contrària i que sortirem d'aquesta pandèmia sense haver après la lliçó de cara a la següent.
.png "English"){kind=small}
9 Comentaris
Haces muchas preguntas a la vez, muchas. Lo primero que hemos de pensar es en como actuamos los seres humanos, y el porqué, FRANCESC.
ResponEliminaY seguirnos preguntando si lo que queremos es recordar o olvidar lo pasado.
Generalizar no es bueno (ni recomendable), pero no puedo dejar de hacerlo. Hemos estado dos meses y medio de contención total (Barcelona). 50 días largos sin salir de casa, viendo la TV durante 10 horas seguidas y bajo la pantalla del ordenador otras tantas, o sea, información de como se iba muriendo la gente no nos ha faltado.
Hemos aplaudido, pero cada vez con menos fuerza después de 40 días y con el deseo de que todo volviera a la normalidad, y estamos adoptando la normalidad de habernos quedado sin 30.000+/- ciudadanos menos, a sabiendas de que se han muerto en condiciones terribles...¿porqué? porque lo que queremos es volver a gastar (que diría don Julio) porque lo que queremos...es volver a la normalidad, y le pondremos, como nos gusta el diseño de las palabras: "nueva normalidad" . Y ya está.
Y esto lo olvidaremos rápido, tan rápido que dentro de 10 días habrá menos gente que lleve las mascarilla que gente que la lleve. Y dentro de 30...casi no habrá nadie que la lleve.
Hasta que vuelva otra pandemia, que a la que pase le llamaremos : "la normalidad renueva"
Salut
Avui ja m'he trobat a bastants sense mascareta pel carrer, ens estem relaxant, acabo de renyar a la meva neta que ha penjat una foto a Instagram amb unes amigues en una terrassa d'un bar i no guardaven cap distancia. Aixó es complicarà, tantes precaucions i ara els del Govern volen còrrer massa. És més important el caler que les persones i s'ha de produïr i que vinguin turistes al preu que sigui.
ResponElimina¿Pero de verdad se cree alguien que se pondrá un portero de wc que cuando uno acabe de defecar o de orinar vaya con el estropajo, el gel desinfectante, la lejía pertinente y el agua razonable para limpiar aquello que el de atrás dejó y tenerlo impoluto para el venidero?
ResponElimina¿pero de verdad se cree el personal que habrá una Vileda para cada uso, porque si hay que limpiar el retrete de ellos y de ellas, la Vileda por narices se habrá de cambiar porque sino lo único que hace será pasear el bicho por todo el inodoro, y que será esta cero kilómetros ?
¿Pero no ven que los bares son la primera fuente de contaminación?, que todo dios está a medio metro, sentado, con la boca abierta tras los tragos y las patatas...
Ho comentàvem aquesta tarda amb la Nuri, i els gots, plats, tasses i coberts? com els netejaran?. Ah! I al water, com a casa enlloc...
ResponEliminaNos estamos volviendo unos hipocondríacos de manual.
ResponEliminaEn un WC sucio se pueden pillar unos hongos como mucho, ya sabemos que el "bicho" no se transmite por vía cutánea, sino a través del "espray" o las micro-gotas procedentes de la tos o los estornudos en ambientes cerrados.
Lo de la obligatoriedad de la mascarilla para andar por la calle es una absoluta gilipollez si se mantienen las distancias mínimas entre personas, y no nos damos un beso de tornillo con nadie
Donde existe peligro real de contagio es en ambientes cerrados, como bares, comercios, cines, teatros o el transporte público. Aquí es donde hay que extremar las precauciones. El "espray" de un estornudo recorre cerca de diez metros en un segundo.
Me da la impresión de que los que mandan utilizan una parte solo de la información para acojonarnos un poco mas, y que seamos mas sumisos.
En espais reduits com un WC o un ascensor les microgotes en suspensió poden durar hores - diuen els experts - . La mascareta és per que tu no contaminis als altres poden ser asintomàtic, nomès s'hauria de dur en llocs publics on hi ha molta gent.
ResponEliminaAls bars és on la cagarem, ja ho veuràs, aqui es pot embolicar la troca de nou.
Mira RODERICUS, abajo de casa el del bar tiene 15m2 justos. Hoy a las 9 y 30 de la noche. 11 de pie y 37 sentados...si trenta y siete...sólo el del bar llevaba mascarilla.
ResponEliminaTodos arrejuntaos porque no hay espacio, NO HAY ES PA CI O, tal como suena.
Y la pregunta: ¿el bicho no cree que se cogerá en el cagadero también?
Si esta gente , toda la que hay esta allí durante sólo media hora, si, en la calle, pero en tanta cantidad como 48 personas ¿no lo pueden coger? Somos los vecinos unos hipocondríacos por ello.
te diré que se han hecho fotos que evidentemente no puedo colgar por lo de la intimidad, pero que mi vecino que vive en el primero ya ha enviado a la GU, porque aquello es insoportable..ahh de seguro nos encontraremos meadas detrás del tontainer, porque nos dirán que mear allí es más seguro que hacerlo en el wc del bar.
A mi me importa un carajal si se quieren emborrachar, lo que ya me jode es que cojan , traspasen, trasmitan y hagan otra mierda de estas y después tengamos que confinarnos otra vez.
Un abrazo
15m2 de terraza, porque estaban todos fuera, quede constancia y se las medidas porque este año se ha pintado la fachada y estuvimos hablando del asunto con el dueño por las partes proporcionales y demás.
ResponEliminaLo del bar en lo bajos de tu casa no tiene perdón del cielo, Miquel, y si la clientela es irresponsable, el dueño tendría que poner coto a esas aglomeraciones en el interior del local.
ResponEliminaOtra cosa es el asunto "terrazas. Algún "genio" ha autorizado mesas con VEINTE personas en ellas. No me cuadra la distancia mínima por ningún lado.