Els filòsofs són aquesta rara espècie que es dedica a pensar per a fer-nos pensar a nosaltres, i són més necessaris que mai en aquests temps de por i apocalipsi pandèmic, on com a conillets d'índies caminem dispersos i desorientats sense illes de llum que ens il·luminin, potser perquè no hi ha fars pels homes i dones de terra. Maria José Fariñas és Professora de Filosofia del Dret a la Universidad Carlos III de Madrid, i en aquest article ens prevé de l'amença tecnototalitaria que ens sotja.

"La connectivitat digital no és una cosa nova, però, des de l'inici de la pandèmia de la Covid-19, s'ha instal·lat en la quotidianitat de les nostres vides físicament distanciades i dels nostres treballs a la Xarxa. Cada vegada estem més interconnectats al temps que més aïllats socialment.
El tecnototalitarisme, entès com el control total de les vides privades per la tecnologia, tampoc és nou. Des de la Segona Guerra Mundial s'han anat perfeccionant tècniques d'intercepció d'informacions i de control de les comunicacions electròniques en nom de la Seguretat Nacional. Més recentment, les anàlisis dels Big Data han acaparat l'atenció i la denúncia sobre la invasió dels poders polítics i de mercat en la nostra privacitat. S'ha obert un debat sobre la legitimitat de la utilització de les nostres dades en les estratègies futures de control social per a la configuració dels vincles socials. De la mateixa manera, les anomenades fake news no són només un producte de les xarxes socials, perquè sempre hi va haver mentides i rumors en l'època de la premsa en paper, però ara s'han intensificat. La crisi pandèmica ha accelerat també una cosa que ja hi era, és a dir, la digitalització i fins i tot la robotització de molts llocs de treball, amb canvis profunds en l'estructuració social.

Però la novetat en aquest moment està en la ontologització que s'està fent de les noves tecnologies i de la intel·ligència artificial, en la seva consideració com un nou actor polític i social amb capacitat per incidir en la realitat. S'obre, al seu torn, un debat sobre les accions que poden ser justificades com a necessàries i les injustificables per violar drets i llibertats. Assistim a un renovat debat al voltant de les utopies o les distòpies digitals, centrat en si el treball en xarxa (especialment, en l'àmbit sanitari, educatiu, ...) i la utilització de les tecnologies avançades de vigilància són o no els únics que poden salvar les nostres vides en possibles pandèmies futures.
L'error, al meu parer, està en considerar les tecnologies com un subjecte en si mateix, bo o dolent, amic (tecnofília) o enemic (tecnofòbia), oblidant que en realitat són un instrument o un mitjà de comunicació i d'interconnexió. És cert que ens observen, però també observem. També és cert que les grans empreses tecnològiques no han sabut o no han pogut predir l'actual pandèmia i les seves conseqüències sanitàries i econòmiques.

Una cosa és constatar els canvis tecnològics esdevinguts en les últimes dècades, que han conduït a una compressió de el temps i l'espai com mai abans es va donar, i una altra molt diferent és assumir determinades prescripcions ideològiques (per exemple, la desregulació financera o la laboral, la vigilància d'alta tecnologia...) com si fossin una conseqüència ineludible d'un determinisme tecnològic o mecanicista. Precisament són aquestes prescripcions ideològiques les que ens aboquen a un totalitarisme, però no simplement tecnològic, sinó també financer, capitalista o de mercat.

En realitat, l'anomenat tecnototalitarisme respon a la construcció ideològica i al projecte financer, empresarial i comercialment dissenyat per les grans corporacions tecnològiques globals, que ha permès, per exemple, la racionalització a escala global de les creixents desigualtats socioeconòmiques, d'ètnia o de gènere com a fets inevitables.

Estem davant d'una nova ficció universal i universalitzable, que intenta imposar una ideologia pantecnológica impulsada per les grans empreses tecnològiques, a el servei d'interessos privats sense límits ni controls, i que situa a les societats de segle XXI en un dèficit democràtic difícil de superar. Aquest triomf de la raó tecnològica implica una inversió ideològica que ens porta a creure que vivim en un tecnototalitarisme, contra la força compulsiva no podem fer res, tot i que es vegin afectats els nostres drets fonamentals, llibertats públiques i privacitat individual, i encara que posem en risc les estructures democràtiques liberals de les societats de segle XXI".