LES OMBRES DE FOUCAULT 3.6.20

Sense exagerar gaire ni posar-se gaire literal, actualment es podria dir de Michel Foucault el que Nicolau de Cusa deia de Déu: que se’l pot trobar arreu i enlloc. És difícil, per exemple, trobar cap intel·lectual de guàrdia que, a l’hora de fer el seu diagnòstic sobre la crisi del coronavirus, no es refereixi, citant o sense citar el seu nom, al concepte de societat disciplinària que Foucault va posar en circulació, a Vigilar y castigar (1975), una de les seves obres més influents. Però cadascú la fa anar a la seva manera i no es podria dir que en cap dels avatars d’aquest concepte s’hi encarna realment la paraula foucaultiana.

Sense anar gaire lluny, fa quatre dies es va publicar en aquestes mateixes pàgines un article de Byung-Chul Han que portava per títol La pandèmia i el retorn a la societat disciplinària. A diferència d’altres filòsofs contemporanis, Han sosté a les seves obres que les societats occidentals d’avui en dia ja no es corresponen amb la societat disciplinària que Foucault caracteritzava a partir de l’exemple que, encara als anys setanta i des de finals del segle XVIII, oferien espais tancats com les presons, les fàbriques o les escoles, sinó que cal pensar-les, a semblança del model que presenten els gimnasos, les oficines o el teletreball, com societats postdisciplinàries del rendiment habitades per individus que, convertits en la seva pròpia empresa, pretenen incrementar, d’acord amb projectes i practicant l’autoexplotació, el seu capital humà. El fet que, segons Han, les societats occidentals ja no siguin el que van ser, és evidentment la condició de possibilitat de l’hipotètic retorn a un passat que encara seria present en certes nacions de l’Extrem Orient, de què es parlava a l’article.

Han s’ha fet cèlebre traient suc de l’afirmació que tant la governamentalitat neoliberal com el panòptic digital contemporani, a diferència del famós panòptic arquitectònic que Bentham va idear per disciplinar les presons i que Foucault prenia com a paradigma del poder disciplinari, ja no pretenen controlar els subjectes perquè actuïn contra la seva voluntat, sinó, fent un pas més en la mateixa direcció, seduir les voluntats perquè s’autoesclavitzin i es controlin a si mateixes sentint-se lliures i creient il·lusòriament que s’empoderen. Però, curiosament, a l’article publicat per La Vanguardia aquest filòsof alemany d’origen coreà prefereix descriure les societats occidentals no pas com societats neoliberals, sinó com societats liberals que podrien desaparèixer amb la pandèmia i només parla de neoliberalisme per apuntar que, “malgrat el neoliberalisme, els estats asiàtics continuen sent, a diferència d’Occident, una societat disciplinària”. Que, en aquest moment precís, Han difumini una distinció tan significativa per a qualsevol que pensa a l’ombra de Foucault com la distinció entre liberalisme i neoliberalisme potser es pot interpretar com una cautelosa opció estratègica que pretén no comprometre els recursos d’una empresa intel·lectual en previsió de les possibles reorientacions que podria requerir la crisi.

Paul-Michel Foucault va néixer el 15 d'octubre de 1926 a Poitiers, França. Va estudiar a l'Escola Normal Superior de París on es va llicenciar en psicologia. També va realitzar estudis doctorals en filosofia i història. L'autor va deslligar controvèrsia en tots els àmbits institucionals que va abordar en la seva obra: la psiquiatria, les presons, el sistema jurídic, l'educació, les sexualitat infantil i les relacions de poder.
Es va embrancar en mítics debats filosòfics sobre la condició humana. Un dels més memorables va ocórrer amb el lingüista nord-americà i activista polític, Noam Chomsky. Foucault va escriure més de 30 llibres. Entre els més destacats es troben Arqueologia del saber, Les paraules i les coses, Història de la sexualitat, Vigilar i castigar i El naixement de la clínica. A tall d'inventari us deixo algunes frases seves...

1. No es pot comprendre res del saber econòmic si no se sap com s'exercia, si quotidianitat, el poder, i el poder econòmic.

2. El poder, lluny de destorbar el saber, el produeix.

3. Als moviments populars se'ls ha presentat com produïts per la fam, els impostos, la desocupació; mai com una lluita pel poder, com si les masses poguessin somiar amb menjar bé, però no amb exercir el poder.

4. La història de les lluites pel poder continua estant gairebé totalment oculta. El saber no entra en això: això no ha de saber-se.

5. L'humanisme és tot allò a través de la qual cosa s'ha obstruït el desig de poder a Occident -prohibit voler el poder, exclosa la possibilitat de tomarlo-.

6. La 'psiquiatrització' de la vida quotidiana, si es la examinés de prop, revelaria possiblement l'invisible de el poder.

7. Ficar a algú a la presó, tancar, privar de menjar, de calefacció, impedir-li sortir, fer l'amor ... etcètera, aquí hi ha la manifestació de el poder més delirant que es pugui imaginar.

8. El poder s'ha introduït en el cos, es troba exposat en el cos mateix ... Recordeu el pànic de les institucions del cos social (metges, homes polítics) amb la idea de la unió lliure o de l'avortament.

9. Si es vol captar els mecanismes de poder en la seva complexitat i en detall, no es pot un limitar a l'anàlisi dels aparells d'Estat.

10. La nostra dificultat per trobar les formes de lluita adequades, no prové del fet que ignorem encara en què consisteix el poder.

         JOSEP MARIA RUIZ SIMON

lavanguardia.cat/ca/cultura

El análisis que Michel Foucault dejó hace más de 30 años y cómo sirve para interpretar la 'nueva normalidad' en la era poscoronavirus - un article del filòsof argentí Edgardo Castro.

EL ZASCA DE MARLASKA 26.5.20

La Guàrdia Civil és un Institut Armat fundat el 1844 pel Duc d'Ahumada, durant el regnat d'Isabel II. Altres forces similars a Europa són els Carabinieri (Itàlia) i la Guardia Nacional Republicana (Portugal), i a dia d'avui ha perdut tota la seva raó de ser, si és que alguna vegada l'ha tingut. Massa ambiguïtat, massa morts a l'esquena (molts més que ETA), un cost onerós fins i tot pel color del seu uniforme tacat de sang com el de qualsevol ens militar, fan que potser hagi arribat l'hora de la seva desaparició, més ara que estem en època de vaques magres i s'han de reduïr despeses. Malgrat la modernització i 'democratització' de la Guardia Civil, el passat els pesa i és un llast feixuc, i, de la mateixa manera que ETA va abandonar la lluita en no tenir ja cap raó de ser, si és que alguna vegada l'havia arribat a tenir, amb la Guardia Civil s'hauria de fer el mateix, dissoldre-la i els seus membres pre-jubilats o repartits entre Policia Nacional o l'exercit. 

La destitució de Pérez de los Cobos no té res a veure amb aquesta vella reivindicació, ni la dimissió del Tinent General Laurentino Ceña, per cert, a un més de la seva jubilació. Pérez de los Cobos, per incompetent i mentider fa ja temps que hauria d'haver estat cessat, clar que, mentre les seves mentides i manipulacions li anàven bé al govern per perjudicar als líders independentistes no els importava, era el gos que servia al seu amo, com Tácito, un altre que possiblement també caigui un dia d'aquests, però quan el gos s'ha rebotat contra l'amo, ja no els hi ha interessat, i és per aixó que l'han cessat.

La gestió de Grande Marlaska ha estat nefasta, i ara per justificar-se va i apuja el sou als Guardies Civils, en comptes de cessar-los o col·locar-los a tots. L'anacronisme de la institució armada és una incongruència democràtica que potser ja seria hora d'eradicar, que estem en ple segle XXI. Clar que no ens ha de sorprendre l'actitud d'un govern temorós que en plena pandèmia pel coronavirus  malbarata més de dos mil milions d'euros per comprar tancs, que deuen ser per matar el coronavirus a canonades, Si aixó no és malbaratament de diner públic que vingui algú i ho vegi.

Un amic que tinc advocat em deia avui que Marlaska no podia cessar a Pérez de los  Cobos atés aquest seguint les instruccions de la jutge Rodriguez Medel, en ser policia judicial no tenia per què informar al Ministre de l'interior. Pot ser que la jutge Carmen Rodriguez Medel, en principi gens sospitosa d'animadversió vers el Govern, ni de prevaricadora habitual, aspecte massa habitual en la justícia espanyola, s'hagi rebotat i potser per això no sorpren que amenaci al Ministre Grande Marlaska de la manera que ho ha fet; francament aquí hi ha massa gent que està perdent els papers i no són temps per fer-ho, ans al contrari, i aquest és el problema que un problema gran com el del coronavirus l'ha de gestionar gent molt petita.

PANDEMOCRACIA 26.5.20

En les tertúlies radiofóniques a Can Basté de Rac1, estan mal considerades algunes frases fetes del tipus “fer-se trampes al solitari”, “no posar portes al camp” o “tirar-se un tret al peu”. Es consideren recursos fàcils, que no aporten res al contingut dels discursos i que demostren falta d'arguments i simbòlicament resten punts al carnet de tertulià. Més més preocupant es quan són els polítics qui es refugien darrere paraules buides. No és el cas del filòsof basc Daniel Innerarity que publica aquesta setmana ‘Pandemocracia’, on aborda els errors comesos en aquesta crisi de la Covid-10. A lavanguardia l'han entrevistat.

Daniel Innerarity: “Se acabó el mundo de las certezas”

El filósofo bilbaíno Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) publica esta semana Pandemocracia (Galaxia Gutenberg), un libro en el que aborda los errores cognitivos cometidos en esta crisis vírica: no es una guerra ni una cuestión de comportamiento personal, sino que pone al descubierto las deficiencias estructurales del sistema. Una crisis que no es el fin del mundo pero sí de un mundo con certezas en el que nos sentíamos invulnerables y autosuficientes.

El mundo de hoy, remarca, es muy complejo por las crecientes interacciones de todo tipo. Un mundo común y frágil donde debemos aceptar nuestra ignorancia y en el que esta crisis ha mostrado que la globalización no tenía instrumentos de protección acordes a las amenazas a que nos expone. El camino para prosperar pasa por avanzar, dice, en la gobernanza global. Las medidas de cierre son inútiles en un mundo de destinos compartidos.

“La derecha española cree hoy que la libertad es sustraerse de lo común; es perverso”

¿Cómo ha vivido estos meses de confinamiento?

Me cayó toda la agenda, pero en seguida tuve mucho más volumen de trabajo: la gente me preguntaba sobre el tema. Cuando nos consultan a los filósofos por un asunto grave es señal de que han fallado ya todas las personas competentes, y no me puse contento. Personalmente, la situación ha tenido elementos gratificantes, estar más horas con la familia, pero para la mayoría ha supuesto un grave quebranto y verdaderos dramas. Desde violencia conyugal hasta que la escuela es un factor de igualación y en cambio las familias somos muy desiguales. El tiempo que nuestros hijos dejen de pasar en los espacios con sus semejantes es un tiempo en que la batalla por la igualdad que tiene que dar la educación sufrirá un retroceso. Saldremos más desiguales, veremos cómo lo recuperamos.

Afirma que hemos repetido los errores del 2008 al interpretar esta crisis. ¿Por qué?

El ser humano coge del repertorio conceptual lo primero disponible, pero vivimos en sociedades donde hay más disrupción que cambio y muchas situaciones inéditas donde la experiencia pasada no vale. Se explicó la crisis del 2008 a partir de comportamientos individuales, gente que vivía por encima de sus posibilidades o banqueros estafadores, y no de fallos sistémicos. Y en la actual pandemia el abordaje a nivel europeo fue al inicio muy claro: el esquema explicatorio de irresponsabilidad financiera de ciertos países, como si que el coronavirus haya tenido especial incidencia en los países del sur tuviera que ver con algún problema moral de mal comportamiento. Luego está la aplicación de categorías bélicas para entender esta pandemia: no tenemos una narrativa adecuada. Y eso explica muchos fallos. Si se instala la lógica de la guerra, los que están en la oposición sospechan que los gobernantes quieren procurarse una ventaja electoral. Cuando lo que estamos es ante una excepcionalidad que requiere no tanto suspender el pluralismo político como suavizar el elemento competitivo de toda sociedad pluralista.

¿Eso es una enmienda a lo que ha hecho la oposición en España?

Partimos de que la confianza entre los actores políticos está bajo mínimos y en el subconsciente político del país se cree que los cambios de verdad se han dado siempre por una catástrofe bien aprovechada: los atentados de Atocha, la crisis económica. Y la aceleración del ritmo político hace que los líderes al mando perciban que sólo tienen un tiro disponible y genera un comportamiento ansioso. Luego, la derecha española ha tenido varios formatos, ha sido conservadora, tecnocrática, nacionalista, pero nunca había estado muy interesada en los derechos individuales. Ahora vive un desplazamiento muy curioso: ha adquirido los rasgos del libertarianismo estadounidense. Casado ha acusado a Sánchez de dictadura constitucional. La sospecha de que el confinamiento es una represión injustificada de la libertad como si no hubiera un riesgo fuertísimo fuera. La derecha en España tiende a pensar hoy que las libertades individuales sólo son reales cuando se sustraen de lo común y es una idea muy perversa. Libertad es que no haya dominio de unos sobre otros. Hoy salir a la calle sin protección adoptando conductas de riesgo es una forma brutal de ejercer dominación sobre los demás.

En Pandemocracia dice que se acaba un mundo. ¿Cuál?

No se acaba el mundo, pero sí un mundo de certezas, individuos autosuficientes, varones, por cierto, y de comportamientos estancos. Entramos en un espacio que da vértigo pero nos obliga a una evolución del pensamiento. Primero, a una revolución en los conceptos para comprender la sociedad, que aún son newtonianos. Y segundo, a cambios en nuestra manera de entender nuestras interacciones. Debemos pensarnos más como sujetos que se protegen colectivamente de riesgos muy diferentes a los de la sociedad industrial y que deben entrar en lógicas de poder más cooperativas y menos competitivas. En la sucesión de crisis que nos asaltan desde finales del siglo pasado, climática, ecológica, migratoria, financiera, europea y ahora sanitaria, hay un hilo común: entramos en horizontes de ignorancia insuprimible y debemos entendernos como sujetos cuya clave es organizar bien su interacción.

Quiere decir que las crisis se suceden porque hemos creado sociedades muy complejas.

Sí, todas esas crisis son el resultado de una complejidad sistémica que no terminamos de entender. Hay crisis climática porque la interacción de nuestros comportamientos en términos de consumo, movilidad, producción industrial, genera un resultado final catastrófico, no porque aisladamente nuestro comportamiento sea perverso, lo malo es la interacción. Hay crisis financiera porque hay debilidad sistémica de la gobernanza económica global y no se puede reconducir con comportamientos individuales de consumidores o banqueros. Por citar la famosa frase de “Es la política, estúpido”, o “Es la economía, estúpido”, hoy “Es la interacción, estúpido”.

La otra crisis de la que habla es la de la globalización. ¿Cómo va a cambiar?

Ha habido desequilibrios. Así, se ha globalizado mucho el mundo económico y muy poco el político. Ya nos podía haber China globalizado la información sobre el virus en su momento y no habernos regalado mascarillas a destiempo. Si hay globalización financiera tiene que haber mayor y mejor regulación política. Si hay globalización de la contaminación, también de los instrumentos para hacerle frente. Si hay globalización de las crisis sanitarias, tiene que haber instituciones a nivel mundial con recursos para enfrentarlas. Se producirán muchos debates sobre la escala de la globalización, qué ámbito de decisión es el más adecuado para gestionar qué tipo de riesgos. Y habrá fenómenos de retracción y también de más globalización.

¿Lo que denomina glocalización sostenible?

Es muy probable que hayamos descubierto con la pandemia que no era buena idea deslocalizar la producción de tantas cosas, algunas estratégicas en momentos de crisis. Al mismo tiempo, veremos que hay que hacer mayor transferencia de soberanía a planos internacionales o globales. Habrá debate sobre la OMS y, respecto a las vacunas, habrá que decidir cuáles son los bienes comunes de la humanidad que no pueden estar sometidos a la ley del mercado.

¿En esta crisis es el autoritarismo chino el ganador?

Los regímenes autoritarios se pueden permitir actuaciones brutales con mayor facilidad, como el confinamiento, pero carecen de un recurso de las sociedades democráticas: buena información. El sistema autoritario se priva del libre flujo de información y de la crítica. A corto plazo, ofrece ventaja competitiva. A largo, es una rémora. No conocemos los datos reales en China, pero no me extrañaría que esto haya producido un deterioro del régimen. Un sistema político que interpreta la discrepancia como ilegítima y mete en la cárcel al que da la alerta no está a salvo de cometer las mayores estupideces. La democracia es más inteligente.

¿Qué pasa con el populismo?

Es una situación muy ambivalente. Podemos salir en una dirección y en la opuesta. Hay gente que cree que hay que salir con un green new deal y otros se reconfortan por la efectividad del cierre de fronteras. La pandemia da un golpe duro al populismo por despreciar tres cuestiones que se revalorizan: el saber experto, la lógica institucional y la idea de comunidad global. Pero a la vez se produce un caldo de cultivo, una turbulencia, que pueden aprovechar.

En su libro, apuesta por una mayor gobernanza global.

Sería lógico frente a las amenazas globales, pero la historia humana no es la de la lógica, y no me creo eso de que las crisis son oportunidades, porque crisis de gran envergadura se llevaron imperios, instituciones y grupos sociales de los que no tenemos casi noticia. Aprendemos de las crisis, pero con lentitud y no con la profundidad que requeriría la situación.

La filosofía está reaccionando a esta situación a toda velocidad.


En mi caso, se trataba de ver si el marco desarrollado durante 20 años funcionaba en esta crisis. Aun así, soy muy crítico con algunos filósofos que han aplicado el viejo recetario sin ninguna reflexión original y han sustituido el análisis por la arenga. Giorgio Agamben diciendo que esta situación demuestra que estamos en un estado de excepción cuando hay un estado de alarma porque no vivimos en él. O el enésimo anuncio de Zizek de que es el final del capitalismo. Lo lleva diciendo mucho tiempo sin ningún argumento nuevo. Es parte de cierta payasada filosófica que los lectores no se merecen.

TOT NO ANIRÀ BÉ 25.5.20

Doncs no, tot no anirà bé, no intentem auto enganyar-nos ni deixem que ens enganyin amb la nova normalitat, perquè si és nova ja no és normal, i si no és normal, és anormal. Massa ERTOS per cobrar, massa aturats sense dret a cobrar res ni cap ajut, massa families sense cap recurs dependents de l'ajut social que no dona l'abast. Per què collons ens volen enganyar amb el tot anirà bé. I una merda, a més, el pitjor encara està per venir, això d'ara no ha estat res comparat amb l'avenir que ens espera, Tot no anirà bé, i cal fer-se'n a la idea, res serà igual, mai més serà igual, i el que ens espera si de cas és la nova anormalitat, i serà dur, i serà llarg i potser si que ens sortirem, pero de quina manera. a quin preu i amb quin cost de vides humanes. Posem que si, que ens en sortirem però amb massa ferides al cos i a l'ànima.

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

L'AMENAÇA TECNOTOTALITARIA 25.5.20

Els filòsofs són aquesta rara espècie que es dedica a pensar per a fer-nos pensar a nosaltres, i són més necessaris que mai en aquests temps de por i apocalipsi pandèmic, on com a conillets d'índies caminem dispersos i desorientats sense illes de llum que ens il·luminin, potser perquè no hi ha fars pels homes i dones de terra. Maria José Fariñas és Professora de Filosofia del Dret a la Universidad Carlos III de Madrid, i en aquest article ens prevé de l'amença tecnototalitaria que ens sotja.

"La connectivitat digital no és una cosa nova, però, des de l'inici de la pandèmia de la Covid-19, s'ha instal·lat en la quotidianitat de les nostres vides físicament distanciades i dels nostres treballs a la Xarxa. Cada vegada estem més interconnectats al temps que més aïllats socialment.

El tecnototalitarisme, entès com el control total de les vides privades per la tecnologia, tampoc és nou. Des de la Segona Guerra Mundial s'han anat perfeccionant tècniques d'intercepció d'informacions i de control de les comunicacions electròniques en nom de la Seguretat Nacional. Més recentment, les anàlisis dels Big Data han acaparat l'atenció i la denúncia sobre la invasió dels poders polítics i de mercat en la nostra privacitat. S'ha obert un debat sobre la legitimitat de la utilització de les nostres dades en les estratègies futures de control social per a la configuració dels vincles socials. De la mateixa manera, les anomenades fake news no són només un producte de les xarxes socials, perquè sempre hi va haver mentides i rumors en l'època de la premsa en paper, però ara s'han intensificat. La crisi pandèmica ha accelerat també una cosa que ja hi era, és a dir, la digitalització i fins i tot la robotització de molts llocs de treball, amb canvis profunds en l'estructuració social.

Però la novetat en aquest moment està en la ontologització que s'està fent de les noves tecnologies i de la intel·ligència artificial, en la seva consideració com un nou actor polític i social amb capacitat per incidir en la realitat. S'obre, al seu torn, un debat sobre les accions que poden ser justificades com a necessàries i les injustificables per violar drets i llibertats. Assistim a un renovat debat al voltant de les utopies o les distòpies digitals, centrat en si el treball en xarxa (especialment, en l'àmbit sanitari, educatiu, ...) i la utilització de les tecnologies avançades de vigilància són o no els únics que poden salvar les nostres vides en possibles pandèmies futures.

L'error, al meu parer, està en considerar les tecnologies com un subjecte en si mateix, bo o dolent, amic (tecnofília) o enemic (tecnofòbia), oblidant que en realitat són un instrument o un mitjà de comunicació i d'interconnexió. És cert que ens observen, però també observem. També és cert que les grans empreses tecnològiques no han sabut o no han pogut predir l'actual pandèmia i les seves conseqüències sanitàries i econòmiques.

Una cosa és constatar els canvis tecnològics esdevinguts en les últimes dècades, que han conduït a una compressió de el temps i l'espai com mai abans es va donar, i una altra molt diferent és assumir determinades prescripcions ideològiques (per exemple, la desregulació financera o la laboral, la vigilància d'alta tecnologia...) com si fossin una conseqüència ineludible d'un determinisme tecnològic o mecanicista. Precisament són aquestes prescripcions ideològiques les que ens aboquen a un totalitarisme, però no simplement tecnològic, sinó també financer, capitalista o de mercat.

En realitat, l'anomenat tecnototalitarisme respon a la construcció ideològica i al projecte financer, empresarial i comercialment dissenyat per les grans corporacions tecnològiques globals, que ha permès, per exemple, la racionalització a escala global de les creixents desigualtats socioeconòmiques, d'ètnia o de gènere com a fets inevitables.

Estem davant d'una nova ficció universal i universalitzable, que intenta imposar una ideologia pantecnológica impulsada per les grans empreses tecnològiques, a el servei d'interessos privats sense límits ni controls, i que situa a les societats de segle XXI en un dèficit democràtic difícil de superar. Aquest triomf de la raó tecnològica implica una inversió ideològica que ens porta a creure que vivim en un tecnototalitarisme, contra la força compulsiva no podem fer res, tot i que es vegin afectats els nostres drets fonamentals, llibertats públiques i privacitat individual, i encara que posem en risc les estructures democràtiques liberals de les societats de segle XXI". 

CELTIBERIA SHOW! 24.5.20

Al principi, el procés de desconfinament prohibirà els desplaçaments entre províncies fins, almenys, finals de juny, extrem que no satisfà a molts espanyols. Però no només per la perllongada restricció dels seus moviments, sinó perquè parlar de províncies desperta en la gent de certa edat el malson que creien oblidada de la burocràcia d'altres temps, d'aquells temps grisos de finestretes, pòlisses i lleis més que absurdes.
A més de mostrar-nos la fragilitat de la nostra economia i sistema sanitari, per no dir dels nostres parlaments o la mateixa democràcia, una de les grans revelacions que ens ha brindat aquesta mortífera pandèmia ha estat la sorprenent vigència de l'Espanya de Celtiberia Show, llibre imprescindible de Luis Carandell la primera edició va arribar a llibreries en l'ara llunyà 1970. A la solapa d'aquesta obra tan profusa i divertidament il·lustrada, pot llegir-se el següent: "Diuen que, amb els irlandesos, els espanyols formen una raça oculta i prehistòrica, fusió de nord i Sud, mestizada dels 'bàrbars' celtes i els 'dolços' ibers". És precisament aquesta barreja la que produeix la confusa bogeria que és Espanya; entranyable per a uns, horripilant per a altres. Però en el seu conjunt conformen, els agrada o no, el gran circ de Celtiberia que Carandell va retratar amb un afecte assaonat amb ironia i humor, i que reflecteix un país que està "enamorat de si mateix i a el temps disposat a suïcidar-se qualsevol dia que el deixin". Caram. Us sona?
Ara bé, el veritable autor del llibre no és el pròpiament dit Carandell, sinó els seus compatriotes. Doncs es tracta d'una obra coral, d'una selecció d'articles seus publicats a la revista Triunfo que exposaven "amb el mínim suport literari possible, les gestes, aventures, miracles, exemples... dels celtíbers dels nostres dies." Doncs bé, es diria que no ha canviat en els cinquanta anys que han transcorregut en un tres i no res des que escrivís aquestes paraules. La present prohibició de desplaçaments entre províncies podria fins i tot provocar la repetició de el cas de la misteriosa desaparició d'una sogra que va tenir lloc el 1969, a Madrid. O potser uns anys abans, a Barcelona. De totes maneres, l'interès, com afirma Carandell, rau en el contingut celtibèric de la història.

Aprofitant un doble pont, un empleadet membre de l'emergent classe mitjana i la seva família -esposa, nen, sogra- viatgen en un Seat 600 a un bonic lloc lluny de la sorollosa capital, on esperen gaudir d'una setmana sencera de festa. Porten a la baca, entre d'altres estris imprescindibles, una tenda de campanya, ja que, gent que tira pel dret, han decidit fer 'càmping'. Planten la tenda i, deixant a la sogra vigilant les coses, marit, esposa i nen parteixen en el 600 a per provisions. Al tornar, troben a l'anciana senyora morta, ja que ha patit un atac cardíac. Què fer? Trobant-se en una província que no és la seva, saben massa bé l'embolic burocràtic que els espera si avisen a les autoritats perquè algú es faci càrrec de l'aixecament i trasllat de la difunta.

La primera solució que sospesa l'home és col·locar a la seva sogra al seient del darrere del cotxe, com si només estigués malalta, però temorós que podria terroritzar al seu fill o que li doni el basca la seva dona, descarta el pla. Finalment opta per embolicar el cadàver a la tenda de campanya i lligar el bony a la baca. D'aquesta guisa tornen a la capital. A l'arribar, aparca el cotxe davant de casa i puja al pis amb la seva dona i fill però no sense abans ordenar a dissimular davant el veïnat que segurament estarà sorpres davant el seu sobtat retorn.
Baixa l'home al carrer per ocupar-se de l'embalum, només per descobrir amb horror que li han robat el 600 i amb ell la difunta sogra. Ara bé, si el nostre heroi ha fet el que ha fet per evitar entrar en un laberint burocràtic, què no faria el lladre que tem ser acusat no només de robatori, sinó d'homicidi? Doncs no se sap, o només en part. Perquè la policia no va trigar a recuperar l'automòbil robat, però de la sogra mai més es va saber.

Sens dubte, aquesta història podria repetir-se en aquesta Espanya tancada amb pany i clau, dividida, arruïnada, ofegant-se en un mar de mediocritat, rumors i insults. Les tres pistes de el gran circ de Celtiberia segueixen obertes a el públic les 24 hores de dia tots els dies de l'any; també els de traspàs, com aquest. Passin i vegin; això sí, amb mascareta, si us plau. Tant és així que, quan un es distreu, que és el que sovint passa quan un escolta per la ràdio els túrgids 'partes' dels polítics i experts sobre la Covid-19, hi ha moments en què juraries que, tot i l'enorme gravetat de moment, doncs que qui parla no és Fernando Simón, sinó l'alcalde de Villar del Rio, és a dir, Pepe Isbert, dirigint-se a nosaltres des del balcó de l'Ajuntament. I de res serveix canviar el dial, l'Alba Vergés sona exactament igual!

Reinos, repúblicas, nacionalidades, regiones, provincias… 

¡ ‘Celtiberia Show’! - amb Pròleg de Pablo Motos. - 
JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia

De Carandell no hay que olvidar que escribió CELTIBERIA BIS, y: «VIDA Y MILAGROS DE MONSEÑOR ESCRIVÁ DE BALAGUER, FUNDADOR DEL OPUS DEI», entre otras muchas novelas y relatos. Prolífico si que era el periodista barcelonés.

MA QUE IDEA! 24.5.20

Ara que els senyors de trànsit i mobilitat estan estudiant l'assumpte de la circulació tan a ciutat com a vila i fora vila per les conseqüències de la covid-19, em permeto aportar unes suggerències o idees, que ajudarien a fer del trànsit urba i periurbà del nostre país, més sostenible, ecològic, esotèric i transitable.

Idea número 1.- S'hauria de fer carril bici a tots els carrers, carreteres i autopistes, així molta gent podria desplaçar-se tan per la ciutat com per l'àrea metropolitana o fins i tot més enllà en velocípede a una velocitat mitjana d'uns 20 quilòmetres per hora, que no està malament i seria una manera d'estalviar combustible i baixar la contaminació que tan preocupa a la Conselleria de Medi ambient. Aixó si, els ciclistes haurien d'anar equipats amb casc, genolleres, colzeres, armilla (groga els homes i verda les dones) per suposat l'armilla hauria de ser reflectant, i en cap cas podrien excedir els vint-i-cinc quilòmetres per hora. Les bicicletes elèctriques haurien de circular per la carretera con si es tractés d'una moto o motocicleta.

Idea número 2.- S'hauria de fer un altre carril per patins, patinets, patinets elèctrics, segways, skaters i algun altre fòtil indefinit, a totes les carreteres i autopistes, així molta gent podria desplaçar-se l'àrea metropolitana a una velocitat mitjana de deu dotze per hora sense contaminar, talment els patinadors haurien d'anar degudament equipats amb casc, genolleres, colzeres i armilla reflectant (blava els homes i fúcsia les dones per diferenciar-se dels ciclistes). En cap cas els patinadors podrien sobrepassar els quinze quilòmetres per hora, llevat dels patinets elèctrics que podrian arribar a 30q/hora.

Idea número 3.- Fomentar el footing/running (còrrer de tota la vida) en distàncies més curtes de desplaçament, fer footing/running és sà (diuen) i tampoc contamina, en aquest cas les armilles serien de color blanc i no farien falta colzeres ni genolleres tot i que seria recomanable dur-les per si de cas. Aquí no hi hauria límit de velocitat.

Idea número 4.- Aprofitant que els trens de rodalies sovint estan avariats es posaràn a disposició dels ciutadans vagonetes a tracció manual per a dotze persones (veure pelis d'en Buster Keaton) per aprofitar els espais en que no circula cap tren per les vies, aquí també s’haurà de dur casc, genolleres i colzeres per si s'ha de saltar sobtadament en marxa en cas de que algun tren casualment circuli per les vies fora de control. En aquest cas no serà necessària armilla ni hi haurà limitació de velocitat.

Idea número 5.- Vista l'afició dels jubilats a caminar pel carril bici, se'ls hauria de fer un carril especial per a ells, així com un carril pels nomofòbics del mòbil, i un pel taka taka  i carret de compra que serveix per el mateix.

Idea número 6.- Vista l'afició a manifestar-se en vehícle rodat del personal de VOX, posar tambè un carril per manifestacións rodades a cada ciutat, de manera que no s'impedís el pas a les ambulancies en cas d'urgència. Clar que el millor favor que se'ls podria fer als Cayetanos és enviarlos a circular per la Higway to hell.

Hi ha alguna idea més bullint per aquest cervell escadusser, però per avui ja està bé, que un s'ha de dosificar. Va, us en deixo una altra que sembla funcionar per la cosa dels distanciament físic als restaurants, però que podria servir per anar pels carrers, i a més s'hi podria esmorzar, dinar o sopar sobre la marxa.

LLEGIR AMB ELS PEUS 23.5.20

El setembre de 1990 Montserrat Roig va escriure un article al diari Avui sobre el seu amic Manuel Vázquez Montalbán. L'article destil·lava una crítica afectuosa sobre el perill dels clixés i de l'escepticisme com a patró d'interpretació de la realitat. Context: Roig acaba d'assistir a un acte en record d'Alfons Carles Comín i torna a casa caminant, fent la digressió que vertebra l'article. És la mena d'article que, en aparença, no neix d'una estructura prèvia sinó que es va fent sobre la marxa; aleshores molts columnistes seguien aquest mètode.

Roig escriu: “Ho rumiava mentre caminava per aquesta ciutat que he llegit tant amb els peus”. En calent, la frase em va semblar una contorsió poètica una mica refistolada. Trenta anys més tard, en canvi, la idea que caminar per la ciutat equivalgui a llegir-la amb els peus em sembla una demostració de talent que celebro haver retrobat en una de les carpetes rescatades pel confinament. Intento recordar per què aleshores em va sonar a idea lleugerament cursi. I no em conformo amb el diagnòstic d'haver-me estovat fins als abismes de la flacciditat. Més aviat conjecturo que l'època ha canviat i que, com a lector, ara agraeixo aquest pebre de l'estil, quan l'articulista s'arrisca a gestionar el perill d'un lirisme que fuig dels llocs comuns retòrics, tan prefabricats i previsibles. Llegir una ciutat amb els peus és una idea que té un punt de gregueria de Ramón Gómez de la Serna.

Parla de mes coses Sergi Pàmies en el seu article, però jo m'he quedat amb aquest fragment, si el voleu llegir sencer el teniu aquí.