He recordat l'ase de Buridan, a ran d'un comentari del professor Virgili ahir a Twitter; venia a compte d'un reportatge de TV3 sobre una empresa de burros que tenia dificultats en haver tingut que tancar per el coronavirus, que ben mirat també es podria dir coronabirras, però aquest és un altre assumpte que ara no toca. Tot seguit és va encetar com sol passar a twitter un encés debat de com s'havia de dir als quadrúpedes semovents, que si burru, burro, ase, ruc, somera. Segons els experts s'ha de dir ruc o ase, car burro és un castellanisme. El que no sé és perquè se li diu a algú burru i no cavall, que al cap i a la fi és més burru que el burru, aplicant aquest sentit al concepte de burru com a insult a algú. 
He trobat literatura al respecte, pero com veureu sense saber exactament el perquè es diu burru a algú i aixó que ve dels temps dels romans, o dels egipcis: 

"Si a alguien le llamamos burro, queremos decir con ello que es una persona ruda, ignorante y cerril. «Hombre o niño bruto e incivil», redunda el diccionario. También ocurre lo mismo con su sinónimo, asno. Sin embargo, fue esta segunda palabra (asno) la que primero se usó como insulto ya en la época de los romanos. De hecho, para ellos, aunque resultaba imprescindible para las labores del campo, el asno era un animal holgazán, estúpido y obstinado. Así que no es de extrañar que aplicado a un humano resultara bastante molesto. 
Tal era la burla que hacían los romanos unos sobre otros cuando se lo llamaban, que no contentos con la voz añadían también a la injuria el aspaviento. ¿De dónde creéis, si no, que viene el gesto que consiste en colocar los pulgares sobre las sienes y mover las palmas de las manos en señal de burla? Pues de imitar con ello el movimiento de las orejas del burro. Ya veis, no hemos inventado nada. Así pues, el asno estuvo relacionado con lo zafio, lo rústico y lo simple. 
Nos explica también Pancracio Celdrán en El gran libro de los insultos que «a su mala reputación en la tradición clásica contribuyó la costumbre egipcia de representar al hombre necio y de servil condición con una figura humana rematada en cabeza de asno». Y por su condición apegada al campo y al trabajo rudo, enseguida se le asoció con el campesino, con el gañán. Dice don Pancracio que parte de su mala fama viene también del enorme tamaño de su pene (el del asno, no el de don Pancracio) y a su desaforado apetito sexual. Esto ya no puedo asegurarlo: mis conocimientos zoológicos y biológicos no llegan a tanto. Pero algo tendrá que ver porque alguna vez escuché a un viejo decir, hablando de un matrimonio que iba ya por el sexto hijo, y con bastante desprecio en sus palabras: «¡Míralos, como los burros, todo el día subidos uno encima del otro!». Asno, que no os lo he comentado antes, proviene del latín asinus."

De les explicacions del senyor Pancracio Celdrán podriem deduir que hom conegui, només se'ls pot dir burro, ase o ruc a Rasputín i a Nacho Vidal.

Bé, de totes maneres, ja hem avançat, i hi ha que veure el que dona de si un  simple comentari que no un comentari simple del professor Virgili, denostat a la xarxa, no per la seva erudició i malalt de les paraules que és, sinó, suposo per pertanyer al grup Koiné, que seria el seu taló d'Aquil·les. No ho sé, Com deia equivocadament Karina: que poco significan las palabras...mmmuu; les paraules signifiquen i dignifiquen allà on el vent les porti o emporti.

L'ASE DE BURIDAN

L'Ase de Buridan és el nom que rep un argument -o experiment mental- de reducció a l'absurd plantejat contra les tesis de Jean Buridan (c. 1300- 1358), un teòleg escolàstic deixeble de Guillem d'Ockham i defensor del lliure albir i de la ponderació de tota decisió a través de la raó. A fi de satiritzar la seva posició, alguns crítics plantejaren el cas d'un ase a punt de morir tant de set com de gana, i que és situat just al centre entre una pila de blat i un gran cossi d'aigua. L'experiment afirma que l'animal mor de les dues dolències perquè és incapaç de triar un dels dos camins (el seu instint el porta alhora a tots dos i estan a la mateixa distància). Aquest experiment pretenia il·lustrar de forma extrema que entre dues alternatives igualment vàlides, no es pot optar per cap d'elles racionalment i que sempre es perd un temps excessiu en l'elecció, una característica inherent a l'ésser humà, ja que aquest actua triant entre dos valors més o menys preferibles i si ho són iguals no podrà optar per cap d'ells ni racionalment ni amb les emocions i en conseqüència tendirà a la paràlisi. Sembla que aquest experiment mental va ser inspirat per les lectures sobre la voluntat en Aristòtil. La conclusió de l'experiment és que el lliure albir se sustenta sobre una jerarquia de metes i valors i que, en absència d'aquesta, només es pot actuar per atzar.