Per això el Senyor enviarà una malaltia extenuant entre els seus robustos guerrers; i sota la seva glòria encendrà una ­foguera com un foc abrasador” ( Isaïes, 10,16).

El 1944, l’acadèmic i diplomàtic suec ­Gunnar Myrdal va publicar un llibre que el faria famós: An American dilemma. The negro problem and modern democracy (Un dilema americà. El problema negre i la democràcia americana). El dilema que va plantejar era inequívoc: com és possible que una de les primeres democràcies del planeta perpetués la discriminació sistemàtica contra els seus ciutadans negres pel fet de ser-ho? Les seves documentades vuit-centes pàgines poden sintetitzar-se en una conclusió simple. Per acceptar moralment i políticament l’esclavitud sobre la qual es va fundar en part l’economia dels Estats Units calia considerar els negres subhumans i, per tant, no podien ser subjectes dels mateixos drets. Encara que una cruenta guerra ­civil va abolir l’esclavitud, l’estigma ha continuat a través de la història i reverbera sinistrament gairebé un segle després.

Quan no es respecta la llei des de dalt, tampoc hi ha raó per respectar-la des de baix.

Les múltiples revoltes i els potents moviments pels drets civils, avalats per blancs progressistes, van anar canviant les condi­cions legals dels negres, però van perpetuar la marginació social i econòmica de molts d’ells. En particular el racisme es va mantenir en amplis sectors de la policia i de la judicatura. Per exemple, els sindicats de policia són donants importants a les eleccions dels fiscals. Tot i això, tal com creixien la cons­ciència i l’educació de la minoria afroamericana (un 14% de la població), l’abús i la violència de la policia es van fer intolerables.
Bansky
Recentment hi ha hagut múltiples casos en què per qualsevol cosa es matava un sospitós o algú de qui se sospitava que podia ser sospitós sense respecte a les normals legals més elementals. La policia, en general, protegia els seus agents, i els jurats i jutges so­lien trobar una justificació per exonerar els culpables o condemnar-los a penes lleus que es convertien ràpidament en llibertat condi­cional. Mentre que qualsevol afro­americà que s’enfrontava a un tribunal rebia sovint una llarga condemna de presó. Per això representen un 37% dels que són a la presó i per això un 60% dels homes afro­americans d’entre 18 i 40 anys estan sotmesos al sistema de justícia criminal, ja sigui a la presó o en llibertat condicional. I compten per un 55% dels homicidis comesos per la policia.
Així va néixer el moviment Black Lives Matter (les vides dels negres importen), que ha despertat les comunitats afroame­ricanes i milions de nord-americans que creuen en valors democràtics, per confrontar una realitat intolerable i que, tot i això, es tolera per les institucions a través del temps. És aquest clima de racisme perpetu en què qualsevol nou abús desencadena la ira continguda el que permet entendre la fúria desfermada que ha seguit a l’assassinat de George Floyd a Minneapolis per un policia blanc que li va estrènyer el genoll contra el coll, a terra, durant vuit minuts mentre Floyd cridava: “No puc respirar!”. Fins que va deixar de fer-ho. Sense que hi hagués resistència a l’arrest, pel simple fet que a un botiguer li va semblar que el bitllet de vint dòlars podria ser fals. Com sempre, l’acusació immediata al policia va ser simplement d’homicidi accidental.

L’explosió social d’indignació i ràbia aquesta vegada ha sorprès tothom per la seva magnitud. A tots els estats i a totes les grans ciutats, manifestacions multitudinà­ries i multiracials s’han enfrontat a la policia i les nits s’han il·luminat amb incendis acompanyats, en molts casos, de saquejos, sobretot als barris més adinerats, perquè hi ha hagut una reacció de sortir del gueto i portar la violència fora dels barris pobres. No és per casualitat que aquesta fúria s’ha produït en un país on la pandèmia ha segat més de 103.000 vides, amb gairebé dos mi­lions de contagis, molt més freqüents entre les minories sense assegurança mèdica, amb l’economia col·lapsada i 40 milions d’aturats, sense gairebé cobertura d’atur. I amb un president que, refugiat al seu búnquer, continua donant la culpa a la debilitat dels governadors demòcrates, que acusa els ­antifeixistes Antifa (una xarxa activista amb escassa influència) de promoure la revolta i que ofereix la intervenció de l’exèrcit com a solució.

Per què aquest grau de desordre? Per què els saquejos? Perquè la ràbia és de tal abast que ja no hi ha confiança en les institucions i molt menys en qualsevol polític. Massa injustícia, massa vegades. Amb una policia a qui se li permet tot. Encara que també hi ha policies que s’agenollen en solidaritat amb els manifestants. No n’hi ha prou. Hi ha fam i misèria a tot arreu, i quan no es respecta la llei des de dalt tampoc no hi ha raó per res­pectar-la des de baix. Desintegració moral i social d’un ordre que apareix il·legítim a l’aplicar la llei de manera diferent segons a qui. “Sense justícia, no hi ha pau”, diuen els manifestants. Mentre proliferen grups ­violents de blancs supremacistes que, segons el seu discurs a les xarxes socials, ­volen accelerar la destrucció de tot l’ordre perquè es constitueixin nous estats per i per als blancs.

Així és com entre el fum de les fogueres i l’acre olor d’un país cremat sorgeix una ­espiral de caos que, amb la pandèmia, es pot ­escampar per tot el planeta ja que es tracta del país que va ser el centre del món que se n’ha anat.


Manuel Castells
lavanguardia.cat