EL FALS TERTULIÀ 8.6.20

La humanitat mai ha conegut una època lliure de farsants. Els trobem a la Ilíada, l'Odissea, la Bíblia... i en qualsevol altra obra que es vulgui consultar de l'antiguitat. Des dels albors dels temps han viatjant pel món perpetrant insidioses enganyifes, adaptant-se a les circumstàncies qual virus maligne. Són la mala herba que mai mor.
Gràcies als ferrocarrils, la veloç navegació a vapor, però també gràcies a l'absència de càmeres fotogràfiques portàtils, ràdio, televisió, ordinadors o telèfons mòbils, al llarg de segle XIX i la primera meitat de l'XX, un engalipador podia viatjar tranquil·lament per el món desvalisant a qualsevol incaut que se li posés a tir. Ara, amb internet, selfies i les xarxes socials, es diria que ja no deu resultar-tan fàcil fer la seva delictiva tasca. Res més lluny de la veritat.

El cas del portuguès Artur Baptista da Silva és un exemple paradigmàtic de com se les gasten els farsants d'avui. Però per gran que fos el seu frau, i ho va ser, va resultar tot i ser breu, ja que només va durar de l'estiu al Nadal del 2012. Durant aquests mesos, aquest home de 61 anys d'edat i aspecte anodí que havia sorgit del no-res, es va fer passar per un economista assessor de l'ONU, que li havia encomanat la missió d'elaborar un informe de la sortida de la crisi dels països del sud d'Europa.
Proveït de targetes falses, un inventada llicenciatura en Econòmiques obtinguda en una Universitat nord-americana que feia temps que ja no existia, a més d'un extens treball acadèmic que havia pispat a internet d'un especialista francès de la Unesco i, com no, un pic d'or, ja que podria dir-se que Artur Baptista da Silva estava a punt per menjar-se el món. Ara bé, no se sabria res de tots aquests detalls fins més tard, és a dir, fins després que fos desemmascarat.

Després d'arrasar a la Universitat d'estiu organitzada pel Partit Socialista de Portugal amb una conferència en la qual va expressar sense embuts la seva fèrria oposició a la política d'austeritat imposada per Brussel·les i el BCE, va ser convidat a fer una xerrada a l'elitista Acadèmia o Bacalhau, a Lisboa. Tal va ser la calidesa de l'acollida que li va brindar el respectable, que va ser convidat una i altra vegada a tornar.

La fama de Batista da Silva es va estendre com la pólvora per tot Portugal. Se'l considerava expert en tot el concernent a la crisi, com així mateix en les mesures a prendre per fer-hi front sense morir en l'intent. Era tan convincent, que no hi havia tertúlia televisiva o radiofònica que no comptés amb la seva anhelada participació.
El dia 4 de desembre, presentant-se com doctor en Economia Social, va impartir durant un sopar (a 30 euros per assistent) una conferència a l'exclusiu Grémio literari de Lisboa titulada 'La crisi europea'. La utopia de la UE i el malson de l'euro. Quina sortida digna li queda a Portugal? En acabar el seu parlament va ser obsequiat amb una tancada ovació, amb alguns dels entusiastes comensals posats en peu. Què els donava? Senzillament es limitava a dir-los el que volien sentir.

El dia 15 de desembre, el setmanari Expresso publicava a doble pàgina una entrevista amb el popular tertulià i consultor de l'ONU. Ja no hi havia plató de televisió que no comptés amb la seva presència a la banda de prestigiosos economistes i periodistes nacionals i internacionals. Reuters va traduir gran part de l'entrevista a l'anglès, com així també el Chicago Tribune. Però al mateix temps, començat per uns presos en una presó portuguesa que havien compartit cel·la amb aquest mateix Batista da Silva, es presentava cada vegada més gent acusant-lo de ser el farsant que era.
Al cap de nou dies, el dia 24 de desembre, després de demanar disculpes als lectors per semblant fallada professional, el director adjunt de l'Expresso els va oferir un detallat aclariment, només per afegir: "L'Expresso ha resolt a despublicar l'entrevista datada el dia 15 de desembre a causa de fortes sospites de burla que recauen sobre Batista da Silva. "

Abans de ser tertulià o presumpte assessor de l'ONU, el veritable Artur Batista da Silva havia estat director de el Consell Fiscal de l'Sporting de Lisboa i director d'un institut de la secundària. Va estar dues vegades a la presó: la primera per utilitzar xecs sense fons i documents falsos; la segona, per un atropellament mortal. Era un xerraire amb un pic d'or que li deia a la gent el que volia sentir, tal com fan els populistes amb els seus malintencionats missatges simplistes. Però encara hi ha el dubte de si els ensenyaments de Batista da Silva han influït sobre la política econòmica de Portugal, per no parlar d'altres països de l'Europa de sud.

El ascenso y caída de un falso tertuliano

JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia.com

C A O S 7.6.20

Per això el Senyor enviarà una malaltia extenuant entre els seus robustos guerrers; i sota la seva glòria encendrà una ­foguera com un foc abrasador” ( Isaïes, 10,16).

El 1944, l’acadèmic i diplomàtic suec ­Gunnar Myrdal va publicar un llibre que el faria famós: An American dilemma. The negro problem and modern democracy (Un dilema americà. El problema negre i la democràcia americana). El dilema que va plantejar era inequívoc: com és possible que una de les primeres democràcies del planeta perpetués la discriminació sistemàtica contra els seus ciutadans negres pel fet de ser-ho? Les seves documentades vuit-centes pàgines poden sintetitzar-se en una conclusió simple. Per acceptar moralment i políticament l’esclavitud sobre la qual es va fundar en part l’economia dels Estats Units calia considerar els negres subhumans i, per tant, no podien ser subjectes dels mateixos drets. Encara que una cruenta guerra ­civil va abolir l’esclavitud, l’estigma ha continuat a través de la història i reverbera sinistrament gairebé un segle després.

Quan no es respecta la llei des de dalt, tampoc hi ha raó per respectar-la des de baix.

Les múltiples revoltes i els potents moviments pels drets civils, avalats per blancs progressistes, van anar canviant les condi­cions legals dels negres, però van perpetuar la marginació social i econòmica de molts d’ells. En particular el racisme es va mantenir en amplis sectors de la policia i de la judicatura. Per exemple, els sindicats de policia són donants importants a les eleccions dels fiscals. Tot i això, tal com creixien la cons­ciència i l’educació de la minoria afroamericana (un 14% de la població), l’abús i la violència de la policia es van fer intolerables.

Bansky

Recentment hi ha hagut múltiples casos en què per qualsevol cosa es matava un sospitós o algú de qui se sospitava que podia ser sospitós sense respecte a les normals legals més elementals. La policia, en general, protegia els seus agents, i els jurats i jutges so­lien trobar una justificació per exonerar els culpables o condemnar-los a penes lleus que es convertien ràpidament en llibertat condi­cional. Mentre que qualsevol afro­americà que s’enfrontava a un tribunal rebia sovint una llarga condemna de presó. Per això representen un 37% dels que són a la presó i per això un 60% dels homes afro­americans d’entre 18 i 40 anys estan sotmesos al sistema de justícia criminal, ja sigui a la presó o en llibertat condicional. I compten per un 55% dels homicidis comesos per la policia.

Així va néixer el moviment Black Lives Matter (les vides dels negres importen), que ha despertat les comunitats afroame­ricanes i milions de nord-americans que creuen en valors democràtics, per confrontar una realitat intolerable i que, tot i això, es tolera per les institucions a través del temps. És aquest clima de racisme perpetu en què qualsevol nou abús desencadena la ira continguda el que permet entendre la fúria desfermada que ha seguit a l’assassinat de George Floyd a Minneapolis per un policia blanc que li va estrènyer el genoll contra el coll, a terra, durant vuit minuts mentre Floyd cridava: “No puc respirar!”. Fins que va deixar de fer-ho. Sense que hi hagués resistència a l’arrest, pel simple fet que a un botiguer li va semblar que el bitllet de vint dòlars podria ser fals. Com sempre, l’acusació immediata al policia va ser simplement d’homicidi accidental.

L’explosió social d’indignació i ràbia aquesta vegada ha sorprès tothom per la seva magnitud. A tots els estats i a totes les grans ciutats, manifestacions multitudinà­ries i multiracials s’han enfrontat a la policia i les nits s’han il·luminat amb incendis acompanyats, en molts casos, de saquejos, sobretot als barris més adinerats, perquè hi ha hagut una reacció de sortir del gueto i portar la violència fora dels barris pobres. No és per casualitat que aquesta fúria s’ha produït en un país on la pandèmia ha segat més de 103.000 vides, amb gairebé dos mi­lions de contagis, molt més freqüents entre les minories sense assegurança mèdica, amb l’economia col·lapsada i 40 milions d’aturats, sense gairebé cobertura d’atur. I amb un president que, refugiat al seu búnquer, continua donant la culpa a la debilitat dels governadors demòcrates, que acusa els ­antifeixistes Antifa (una xarxa activista amb escassa influència) de promoure la revolta i que ofereix la intervenció de l’exèrcit com a solució.

Per què aquest grau de desordre? Per què els saquejos? Perquè la ràbia és de tal abast que ja no hi ha confiança en les institucions i molt menys en qualsevol polític. Massa injustícia, massa vegades. Amb una policia a qui se li permet tot. Encara que també hi ha policies que s’agenollen en solidaritat amb els manifestants. No n’hi ha prou. Hi ha fam i misèria a tot arreu, i quan no es respecta la llei des de dalt tampoc no hi ha raó per res­pectar-la des de baix. Desintegració moral i social d’un ordre que apareix il·legítim a l’aplicar la llei de manera diferent segons a qui. “Sense justícia, no hi ha pau”, diuen els manifestants. Mentre proliferen grups ­violents de blancs supremacistes que, segons el seu discurs a les xarxes socials, ­volen accelerar la destrucció de tot l’ordre perquè es constitueixin nous estats per i per als blancs.

Així és com entre el fum de les fogueres i l’acre olor d’un país cremat sorgeix una ­espiral de caos que, amb la pandèmia, es pot ­escampar per tot el planeta ja que es tracta del país que va ser el centre del món que se n’ha anat.

Manuel Castells
lavanguardia.cat

CRÓNICA D'UN FUTUR DISTÒPIC 7.6.20

A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més.

Aquestes guerres que varen començar a ran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per part del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.

L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.

No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.

En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.

Tot el complex sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.

En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.

Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.

A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria.

La policia primer i l'exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder.

Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació

Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.

El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar. La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada. En uns minuts la plana major del fins ara poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.

La situació s'agreujà definitivament, els teleespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades.

Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta...

EL DARRER HOME (fragment)