A vostè li passa alguna cosa. És material d’autoajuda en línia. És estrany. Encara bo que n’hi ha d’altres en la mateixa situació: ha llegit els seus neguits a Twitter i a Facebook i deu ser veritat si no menteixen. A estones l’assalta una por difusa que se li enreda a l’estómac formant un nus, i ja se sap que els nusos que no es veuen són els més difícils de desfer.

No l’alleuja pensar que ara tots som més lliures, que el risc s’allunya, que podrem deixar de dedicar el nostre primer i últim pensament del dia al virus, que recuperarem la vida d’abans i, que bé!, que per fi podrem abraçar els nostres pares, condemnats fins ara a una solitud duríssima.

Vostè ni està malalt ni tem contagiar-se: senzillament, odia la idea de tornar a la vida d’abans

Però no, vostè no sent eufòria, sinó un pes feixuc. Aquí, tot just aquí, damunt del pit. Fa mal, ai. En comptes d’estar content perquè ens en sortim, es reconeix en el nàufrag que perd el salvavides en alta mar sense terra a la vista.

Quan es fica al llit, en silenci, identifica secretament un desig inconfessable: com li agradaria tornar a confinar-se....
Confinar-se a la seva manera, esclar. A casa seva, prou àmplia per als esbargiments, amb un munt de temps per llegir, autocontemplar-se, delectar-se cada matí amb el so dels rossinyols i gairebé cada nit amb el futbol al canal de pagament... És el que té el confort de la classe mitjana i d’una nòmina fixa, que li permet el luxe de l’estat zen.
Hi ha qui li dirà que vostè pateix la síndrome de la cabana. De cap manera. No. Entre altres coses, perquè aquesta síndrome no existeix.

Exposo aquí aquesta tesi, poc científica, ho reconec. La vaig llegir en un article dels que t’arriben per WhatsApp a través d’algun dels molts xats del mòbil. Comparteixo amb Isaac Rosa, el periodista autor de la idea, que la síndrome de la cabana no és res més que un altre invent de la nostra societat, interessada a convertir en patologia tot el que ens passa. I hi afegeixo: és com si necessitéssim que la vida mateixa tingui la simetria perfecta de les dues meitats d’una pastilla, que és la que acabaran venent-li a vostè amb els sopars de duro de la cabana.

Vostè no està malalt. Ni té por de contagiar-se. Ni de sortir al carrer. S’ha adaptat bé als nous usos higiènics i a la distància social. No ha desenvolupat cap fòbia, ni hipocondria, ni obsessió. Fixi-s’hi, ara pagaria a la seva empresa per teletreballar: ha interioritzat l’engany que convertint el pis en una oficina guanya temps, concilia i pot jugar al Monopoly amb els fills. A sobre s’estalvia el tàper, el metro i el cap. I, a més, qui necessita més de deu amics?

Deixi d’autoenganyar-se. Resulta que aquella existència de confinats, hiperegulada i plena de normes, i de repugnància, i de dolor per a massa gent, aquella vida que vostè es resisteix a abandonar és postissa. Està feta de falses alegries. El purgatori no és l’hòstia encara que vinguis de l’infern. No tots els tancaments passen en mode happy flower per sempre més i amb fil musical de fons.

Potser el que li passa és que no vol tornar a allò d’abans, als salts de liana en liana, als imprevistos, a la seva vida imperfecta. “A la seva vida de merda”, en paraules d’ Isaac Rosa. No culpi el virus ni s’hi amagui al darrere. Acaba de descobrir que la nova normalitat amb prou feines es distingeix de la vella per la mascareta. I de sobte sent un altre desig inconfessable: cremar la cabana.




 La síndrome de la cabana no existeix
Susana Quadrado - lavanguardia.cat