L'any 37 del segle passat, un Antonio Machado desil·lusionat però sense tirar la tovallola escrivia en una carta a un amic seu: "A Espanya el millor és el poble. Sempre ha estat el mateix. En els tràngols durs, els senyorets invoquen la pàtria i la venen; el poble no la nomena si més no, però la compra amb la seva sang i la salva. A Espanya, no hi ha manera de ser persona ben nascuda sense estimar el poble. La demofilia és entre nosaltres un deure elementalíssim de gratitud." Gairebé cent anys després aquelles paraules escrites des de l'orgull d'una ciutat, Madrid, que es defensava de l'assalt feixista amb ungles i dents, segueixen estant vigents. Succeeix amb els poetes pensadors com el sevillà Machado, que la seva lucidesa els porta a convertir-se en referents ètics per a la col·lectivitat. Un cop més, el poble espanyol demostra estar per sobre dels seus representants i, especialment, d'una dreta que no ha evolucionat en segle i mig i segueix veient el govern de país com una possibilitat d'enriquiment personal i no del servei a l'interès general.

La pandèmia ha demostrat, amb tots els errors que vulguem atribuir a la gestió d'un fenomen que va sorprendre i ha superat a tots els governs de diferents signes a tot el món, que la fórmula neoliberal és un fracàs apuntalat pels qui es beneficien de ella. La gestió d'aquesta catàstrofe mundial hauria estat impossible d'administrar sense el que és públic, que, com és evident, necessita ser reforçat amb més recursos des de posicions keynesianes. La teoria de John Maynard Keynes va sorgir, precisament, després de la depressió del 29, per regular un equilibri just entre el públic i la llei de mercat. Va ser una teoria que apostava per la regularització i control de certs sectors des del públic, per garantir el bé general. Enfront de la voracitat caníbal del capitalisme salvatge, que han maquillat durant dècades els apòstols del PP i ara de Ciutadans, s'han "Externalitzat", eufemisme de privatitzar, molts dels serveis que abans eren públics, com les residències de gent gran, els tanatoris, la neteja de les ciutats, i molts dels hospitals. El resultat, a part de l'enriquiment en temps de bonança dels amiguets empresaris, com han demostrat moltes sentències per corrupció, els estem veient en circumstàncies com les actuals. Ancians desatesos i morts, faltes de llits hospitalaris, serveis bàsics que s'han hagut d'assumir des del públic com la neteja i desinfecció de centres i ciutats, i un llarg etcètera. Davant d'aquesta evidència, que fa que, de moment, la ciutadania no hagi desaprovat, amb totes les queixes i crítiques legítimes que es vulguin i hagin de fer, la gestió governamental, segons els últims sondejos de el CIS, hi ha qui segueixen insistint en aquesta fórmula que ha danyat a la nostra societat, i que ha portat moltes vides.


Maquillat per l'algaravia parlamentària, i l'intent de desgastar el govern de Pedro Sánchez amb mitges veritats, que són mitges mentides o mentides senceres, ha passat gairebé desapercebut un fet que em sembla del tot significatiu i demolidorament aclaridor. Aquest passat abril, mentre s'acusava el cop més dur de la malaltia es debatia al parlament europeu la fórmula de sortir de l'atzucac econòmic i les polítiques proactives d'ajuda als sectors estratègics enfront de la malaltia, i la inevitable crisi econòmica que ens colpejaria immediatament després. Va ser llavors quan, a iniciativa de el grup europeu dels Verds, la majoria de les forces polítiques de tots els països europeus votaven a favor dels anomenats "eurobons". A Espanya, PSOE i UNIDES Podem se sumaven a aquesta opció. Davant d'aquesta proposta, un cop més el dissentiment de Països baixos, Alemanya, Finlàndia i Àustria, que pretenien, i segueixen pretenent, que això fos un rescat com en l'anterior crisi, en què s'obligui els països a uns compromisos de dèficit, de retre comptes, o d'intervenció. En aquest moment crucial, ja que es tracta de la pandèmia més atroç i letal en més d'un segle a tot el món, la nostra patriòtica dreta el PP i Ciutadans, amb el beneplàcit de Pablo Casado i d'Inés Arrimadas, votava a favor del model de intervenció, enfront del consensuat i sensat d'ajudes al nostre país, així com a tots els altres països europeus, especialment afectats, com Itàlia, o França. Crida l'atenció que, mentre es proclamaven públicament proclames patriòtiques, el líder del major partit conservador del nostre país, i amb pretensions de governar, votés en contra de la pàtria que diu defensar.

 Encara que només fos per responsabilitat, per amor als seus ciutadans i el seu país, i fins i tot per interès si pretén ser president, hauria de haver-se sumat als interessos de la nació, d'un país que prefereix veure intervingut, si l'ajuda a aconseguir el poder, que en mans de l'esquerra. Aquest és l'alt ensenyament de la poètica reflexió de fa gairebé un segle del poeta Machado: hi ha qui prefereix a la seva pàtria humiliada, i als seus ciutadans hipotecats, fins i tot en els pitjors moments. Quina gran alçada moral. Quin retrat tan trist d'uns partits que es resisteixen a ser, de veritat patriòtics i lleials als interessos dels seus ciutadans.

 Manuel Francisco Reina  - elplural.com