L’estiu de 1943, a la Torre de les Hores, Martorell, Francesc Pujols va explicar les seves teories filosòfiques a Josep Pla, que les va recollir en el Manual d'Hiparxiologia. I un any més tard, Artur Blade va guanyar el Premi Concepció Rabell amb la 'Geografia espiritual de Catalunya' segons les teories de Francesc Pujols.

 LA SITUACIÓ.

Amb el títol pretensiós però escaient que encapçala aquestes ratlles intentarem donar als nostres lectors una explicació arriscada i succinta de les causes que, al nostre entendre, han produït algunes de les característiques essencials de l’espiritualitat del nostre poble. Farem la prova partint d’una base física i tel·lúrica, no pas pel goig de llançar-nos a una empresa temerària ni per fer-ho més difícil que aquells que, en nom d’una teoria materialista, han pretès explicar-ho tot bo i carregant el mort a determinades lleis econòmiques, prenent l’efecte per la causa i sense voler constatar que aquestes lleis són posteriors al factor absolut de l’espai, o sigui al factor essencial dels fets geogràfics, sinó perquè creiem que la terra, la mar, el cel, el vent, la pluja i la resta dels principals aspectes entre els quals es desenvolupa la biologia i la història humana, són anteriors i superiors a tota altra cosa i per tant no hi ha res que pugui passar la mà per la cara a la geografia considerada en la més ampla
accepció de la paraula.
I si bé és veritat que cal comptar amb els efectes de l’acció de l’home damunt el paisatge, les modificacions que aquesta acció pugui exercir no arribaran mai a esborrar l’empremta secular que la múltiple combinació dels elements geogràfics ha deixat en l’ànima humana. Els homes són arbres que caminen i la saba necessària a la nostra vida espiritual puja també de la terra trepitjada. I si el desarrelament material mata l’arbre, podríem dir el mateix des d’un punt de vista espiritual i, amb major motiu, quan l’home és un català, puix que cap terra
no pot ésser comparable a la nostra, perquè no n’hi ha cap que pugui reunir en un espai equivalent tants elements de benignitat, tanta diversitat de bellesa ni una situació tan privilegiada. Si a ull nu observem la situació geogràfica interior de Catalunya constatarem que reuneix el bo i millor de la natura: la muntanya olímpica i la vall riallera, el cingle afrós i la plana suau, el riu majestuós i el xaragall juganer, la falesa imponent i la cala gentil… Terra a la mida de l’home, humanitzada ja per gràcia geogràfica a partir de les primeres albades del món, pot ésser considerada el moll de l’os planetari, el punt dolç de l’entreforc de la història i de la civilització humanes. Equidistant del Pol Nord a l’Equador i de l’Àsia a l’Amèrica del Nord, es troba al bell mig de l’escenari universal on s’ha desenvolupat, dels temps antics als temps moderns, tota la civilització que aturant-se per molts segles a Europa i anant de l’Àsia a Amèrica ha constituït el punt més alt de l’evolució de l’home. Traçant una doble línia, del septentrió al migdia i de llevant a ponent del nostre hemisferi, formarem una creu que tindrà la cruïlla a Catalunya, amb missió igual en la forma i diferent en el fons a la que com sabem va tenir la creu de Crist, que, ultra ésser la cruïlla de la civilització antiga, fou aixecada i plantada com un arbre en el Calvari, el qual —històricament i geogràficament— estava situat en el punt equidistant entre Àsia
i Europa, a la meitat exacta del camí que va fer la civilització d’aquella època; perquè tal com Catalunya està situada al mig de la civilització moderna, Judea va ésser la Catalunya de la civilització antiga.
Si d’Orient a Occident veiem Catalunya plaçada en un punt just en el camí que va del continent asiàtic al continent americà, el primer caracteritzat per haver donat una civilització de contingut essencialment religiós, i el segon per haver engendrat una civilització de caràcter essencialment científic, de nord a sud, com si diguéssim del gel del pol al foc del migdia, la creu catalana es troba també en el melic que lliga la concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises, amb la concepció mística de les mitologies religioses, roents i difuses.
Posada Catalunya entre el sol i la boira, tal com per la geografia material s’ajunten i es pasten la llum i l’ombra com la farina i l’aigua, també per la geografia espiritual s’ajunten i es pasten la ciència que baixa del nord com l’aire del Pirineu i la religió que puja del sud com el baf de Judea i el perfum de l’Aràbia. Així la terra catalana, com l’ànima que l’aguanta, ha d’ésser naturalment temperada, conciliadora i apta per a les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans.
Ara, si esguardem les coses en una escala geogràfica més reduïda, observarem que passa el mateix. Plaçada la nostra terra entre l’Espanya imperial de Castella, que va tenir la visió de la unitat religiosa, i la França, també imperial en els seus temps, que va tenir la visió de la llibertat religiosa, Catalunya està al punt per aliar la unitat amb la llibertat, la religió única que volia Castella amb la religió lliure que volia França.
L’essència mística que informa l’ànima castellana l’obligava a creure sense estudiar, mentre la tendència de llibertat que domina l’esperit francès la feia estudiar per a creure. El precursor d’aquesta tendència crítica que ha donat noms tan prestigiosos a la pàtria dels Drets de l’Home com són els Voltaire, els Diderot, els Bayle, els Renan, el trobem ja en temps de sant Bernat de Clairvaux (Claresvalls) —que millor s’hauria d’anomenar Vallsfosques— en la figura del simpàtic Abelard, l’amant d’Eloïsa, que va ésser el tenor del pensament medieval, perquè tot i mutilat, com els nois-tiples que segles més tard havien de cantar a la Capella Sixtina, tot assolint les notes més altes de la música, fou un capó xisclaire que va saber donar el do de pit de la llum en plena tenebra mística (més ardit que el gall que s’esgargamella per arrencar el primer raig de claror de la fosca del galliner); bo i estudiant directament la religió va subjectar-la a la crítica i al que hom anomenà posteriorment lliure examen. 
Els estudis còmics que de la religió va fer Voltaire en els temps moderns no són més que els acabaments dels estudis tràgics que Abelard va començar en els temps endarrerits. I potser sense la llibertat de pensament proclamada per França enfront del problema religiós, el geni de Catalunya, encarnat en Ramon Llull, no hauria pogut progressar, aturat, com s’hauria vist, pel concepte inquisitorial que Castella tenia de la religió, el qual obligava a creure i privava d’estudiar.
D’aquest joc de línies, de creus i de cruïlles geogràfiques, pastades en el temps i en la història, en una terra bella i en un clima ideal, Catalunya, entre les llums febles del nord que fent reposar els ulls els aclareix, i les llums del sud que enlluernen i destrien tota cosa, pot acomplir com cap altra terra la missió de mirar i veure, recomanada per Balmes, i la d’estudiar per a creure, recomanada per Ramon Llull. Això és el que assajarem de fer nosaltres per tal de veure clar en el fons de l’ànima catalana, amb les seves principals característiques humanes, l’estudi de les quals posem a la consideració del lector... 
PORTIC (a la primera edició)

A aquest Francesc Pujols epigramàtic,
noucentista empeltat d’un Rabelais
de cor catalanesc, d’esperit àtic
i rostre de vell faune sorneguer

el destí l’ha portat, per sistemàtic
igual que a Ramon Llull, a Montpeller,
i ens ha explicat com un Plató drolàtic,
la veritat (?), la bellesa i el bé.

Poeta, va menar la poesia
dels aeris camins de l’ideal
als cims més alts de la filosofia

fins a concebre, foll o genial,
el donar al món amb la pantologia
la catalana ciència universal.
Geografia espiritual de Catalunya
Segons les teories de Francesc Pujols
cossetània - (fragment) pdf



Dedicat a Roger Griffin: