Estem dominats pel soroll polític des de fa molt de temps. El soroll de l’odi polític, per ser precisos. Un odi que s’imposa a la ciutadania. Ho diuen les enquestes (Enric Juliana citava la de Metroscopia: per a un 85% dels enquestats, la manera d’actuar d’alguns polítics és un perill per la democràcia). Per això som tants els que ens preguntem per què s’ha organitzat un pandemònium polític enmig de la pandèmia. Per què som incapaços de consensuar un mínim comú denominador quan, per causa fortuïta, l’economia s’enfonsa i podem ser víctimes del desastre més gran d’ençà de la Guerra Civil?

El conflicte català dels últims temps ha estat duríssim: ha desembocat en 100 anys de presó. I el conflicte entre dretes i esquerres recorda cada vegada més, siguem clars, la Guerra Civil. Rojos i nacionals. Ho explicava dissabte amb dolorosa expressivitat Juanjo López Burniol, que no es cansa de recordar-nos la lliçó dels nostres terribles antecedents històrics.

Desertar vol dir, avui, negar-se a acceptar l’argumentari de la crispació

Per sort, i de moment, la crispació d’avui és abstracta: parlamentària, mediàtica. Retòrica. Fa just un segle, les insuportables diferències socials i la radical confrontació entre classes tenyien de sang la vida quotidiana. Els odis es percebien a les fàbriques, als barris, a la vida rural. Hi havia una llarga tradició de cops militars i de violència política. La repressió de vagues, disturbis i protestes era sanguinària. Diverses vegades es van destruir convents i es van desenterrar monges. La misèria dels humils i els exclosos clamava el cel. Hi va haver pistolerisme empresarial i obrer. A Barcelona, la ciutat cremada , la rosa de foc , hi havia més violència que al pel·liculer Chicago dels gàngsters. A Madrid, eren freqüents els assassinats polítics.
La política era armada. A l’estiu previ al 6 d’octubre de 1934, per exemple, al Parlament de Catalunya s’hi distribuïen fusells. Ho explica a les seves memòries el moderat Amadeu Hurtado, que havia consen­suat amb el president del consell de ministres Samper una solució astuta a un conflicte que va desembocar en un fiasco grotesc del president Companys i en la suspensió de la Generalitat, a més de fer inevitable la resposta militar del general Batet. Dos anys més tard, el cop d’Estat del general Franco i la seva guerra lenta, sàdica i fratricida van ser executats com una neteja a fons d’una part substancial del país. Una neteja que va tenir un correlat perfecte a la zona republicana. Per això l’historiador Paul Preston descriu la guerra i la dictadura posterior com El holocausto espanyol (Ed. Debate). Juanjo López Burniol feia seus els morts de Badajoz i els de Paracuellos. A més d’aquests, jo faig meus els milers de republicans que van ser bombardejats a la carretera de Màlaga des de diversos vaixells de l’Armada dels nacionals; i els morts de les cunetes catalanes, especialment aquell capellà que uns antifeixistes van cremar viu mentre es reien dels seus esgarips de dolor.

Però també faig meus els que van morir en la petita guerra civil interna al maig de 1937, entre els quals Andreu Nin (la intolerància més gran nia dins de cada trinxera). I els de les ciutats màrtirs, com Gernika o Figueres, esclafades per l'aviació de Hitler i Mussolini. I els que van morir a les txeques, ínfimes cambres de tortura, on hom podia morir de bogeria després d'aguantar, posem per cas, un goteig d'aigua al cap durant dies. La crueltat d'aquella guerra fratricida ens hauria d'haver vacunat per sempre contra l’odi. Però es veu que l'odi polític és molt més fort que el SARS-CoV-2.

Potser per això, els meus herois de la guerra són els que van passar per covards. Els que van sobreviure amagant-se per no anar al front en boscos i muntanyes. Com Jaume Ollé, un noi del Bruc que va viure emboscat al massís de Montserrat durant 12 mesos. El seu dietari, ingenu i realista, és un testimoni entranyable de com un jove de 20 anys s’allibera, mig per atzar, mig per instint, del pes implacable de la història, que l’obligava a convertir-se en carn de canó ( Diari d’un emboscat , Ed. PAM, 2016).

El periodista i investigador Pedro Corral va publicar el 2006 una obra magna que no s'ha comentat prou: Desertores (Ed. Debate). Hi incorpora desenes de testimonis de joves que o bé es van amagar per no haver d'incorporar-se a files o bé es van passar de bàndol. El desertor i el fugat arriscaven la pena de mort, però, per sort, van sobrepassar en nombre els morts de la guerra: uns dos milions, se’n compten. Dos milions de desertors que fugien de la història. Una quantitat immensa de desertors que fan pensar en aquest 85% d'enquestats farts de crispació.

Desertar vol dir, avui, negar-se a acceptar la lògica de la crispació. Rebutjar l'argumentari de la pròpia trinxera. Buscar elements de trobada amb tots aquells que, per tradició familiar o cultural, es troben atrapats en trinxeres distintes. Encara que sembli que clama en el desert, el desertor repeteix una vegada i altra que, si es tracta de triar entre un odi o un altre, no vol prendre partit.


La deserció
Antoni Puigverd
lavanguardia.cat