La crisi del coronavirus ha provocat un augment de la demanda en les aplicacions de videoconferència per motius laborals, educatius o personals. Tant que, per exemple, els ingressos de Zoom han crescut un 169% durant la pandèmia, segons va informar la mateixa empresa mitjançant un comunicat, i això malgrat els problemes de seguretat que va experimentar els primers dies. Aquest servei ha passat de 10 milions de sessions a 300 milions al maig.

Esclar que, amb l'inici de la desescalada, l'ús de Skype (el seu creador hauria d'estar condemnat a cadena perpètua), va caure un 36,1% durant les dues primeres setmanes respecte a les dues últimes d’abril, segons la consultora Smartme Analytics, També va caure l’ús d’altres aplicacions semblants com Duo, un 11,2%, i Hangouts, un 23,9%. Les causes de la davallada es poden deure al fet que “ vam començar amb molt d’entusiasme, però ja trobàvem a faltar el contacte humà”, explica Miquel Àngel Prats en declaracions a la Vanguardia. Prats, és professor titular de Tecnologia Educativa a Blanquerna-UR. Amb tot també hi ha hagut usuaris que han dit que s’han cansat de la comunicació mitjançant aquestes aplicacions i que els ha causat una autèntica fatiga física i estrès.

“No estàvem preparats per al confinament, que en si mateix ens ha generat fatiga emocional. Pensàvem que l'agenda ho aguantava tot, i no hem tingut control”, afegeix Prats. Però més enllà de l’excés i l'acumulació de videotrucades, “no s'ha d’oblidar que les videoconferències són un simulacre, en què som avatars de nosaltres mateixos. Són una representació que ens crea la sensació d'estar connectats amb algú, però en el fons el que fem és estar connectats amb una pantalla. I com a tal representació ens perdem moltes coses, sobretot la part física”, diu Lluís Anyó, antropòleg de Blanquerna-URL.

“És el mateix que pretendre visitar París a través de Google Earth, per exemple. No serà mai el mateix veure París mitjançant una pantalla que passejar-se pels seus carrers. Amb la comunicació passa el mateix”, afegeix aquest antropòleg. 
A més, hi ha aspectes propis del funcionament d'aquesta mena de serveis que ens incomoden i ens tensen.

“La mirada és la porta d'entrada a la comunicació, i en les videotrucades no sabem exactament on mira l'altre, si a nosaltres, a la càmera o a un racó. Aquesta mirada perduda que detectem en l'altre ens genera incomoditat”, assegura Ignasi Ivern, psicòleg i logopeda de Blanquerna-URL.
“M'adono de qui està atent, de qui em mira i de qui no. La gent consulta alhora WhatsApp o Telegram i està pendent de la videotrucada al mateix temps. Ens n’adonem, i això també esgota molt”, raona Prats.

D'altra banda, “si a la vida quotidiana puc controlar aspectes de la meva presentació i adequar-los a la situació social, amb les videoconferències encara tenim més control sobre com ens mostrem i què mostrem. Per això tothom es posava davant d’una llibreria, per exemple. Però més control vol dir més responsabilitat, i per tant més estrès”, afegeix Lluís Anyó.

I és que en la comunicació el context és molt important. En funció del context “ adoptem una aparença o potser triem un lloc que no és el més adequat, de manera que hi ha una invasió de la nostra intimitat. Per això algunes d’aquestes plataformes permeten difuminar el fons o posar un fons de pantalla, perquè puguem tenir un control de l’escenari”, assegura Ivern. Com amb qualsevol solució tecnològica, les videotrucades no sempre funcionen bé, hi ha talls, la veu se sent entretallada, “cosa que afecta la intel·ligibilitat i ens obliga a fer un gran esforç per mantenir-nos atents”, explica aquest psicòleg.
En el cas que la connexió funcioni correctament, “llavors passa el mateix que amb les trucades i la gent parla més alt” –afegeix aquest psicòleg–, cosa que també resulta molest.

El cert és que en poc de temps hem evolucionat molt en la manera de comunicar-nos, nomès cal recordar quan per trucar d'una població a una altra s'havia de demanar conferencia i aquesta trigava el que trigava...
"Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni whatssapejavem i altres foteses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon negre i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és en qui volia parlar el meu pare. 
La Conxita qual una precursora de la Cia o 'las chicas del cable' escoltava totes les converses, i la prova la tenim en que un dia el Santiago, el meu pare no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu oncle), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir -".

 No sé jo si hem estat capaços de païr tanta tecnologia i tan de pressa; del món analògic al món digital amb el 5G a la vista, ha passat poc de temps i és nota, i no em digueu que les consequencies de tot aixó no es veien a venir.