No he escrit res sobre la mort de Juan Marsé, en part per què no sóc gaire amic dels obituaris, i tambè, perquè en no haver llegit res d'ell poc tindria a dir. Aixó no obsta perquè estirant una mica d'aqui una mica d'alli podria fer un poti poti amable amb l'escriptor Barceloní, d'aquells de quedar bé i que no comprometen gaire. Al pare si li agradava i l'havia llegit, com li agradava Candel a qui m'hi va aficionar, però Marsé per a mi no deixa de ser un il·lustre desconegut, tot i que suposo hi connectaria si llegís les seves novel·les, cosa que potser hauria de fer per reparar el dany causat amb la meva displicència vers ell. I no ha estat pel fet que escrivís en castellà, no sóc gens fonamentalista en aquest sentit, ans al contrari, no fa tant que llegeixo en català, des de Sales i Incerta Gloria, i ja fregava la cinquantena,  i va ser també gracies al pare que tenia un exemplar de la novel·la de Sales. Màrius Carol li ret al seu article a la vanguardia un homenatge diferent, elegant, molt com és ell, a Marsé, sobre el costum que tenia d'escriure dret.

"Per atzars de la vida vaig passar un estiu a 'L'espineta', el bar amb terrassa que tenien els Barral davant del mar a Calafell, a tocar de casa, resultat de la meva amistat amb Danae, la filla del poeta. Si tanco els ulls va ser ahir, però aquesta imatge està arxivada a la meva memòria des de fa poc més de quaranta anys. Dic que estava de vacances en un bar, perquè allà passàvem les hores, bevent cervesa i consumint aletes de pollastre adobat. Mai faltava Juan Marsé, però igualment passaven sovint per allà Jorge Edwards, Eduardo Muñoz Suay, Bryce Echenique i tants altres il·lustres autors, que participaven en tertúlies interminables en les què un jove periodista com jo intentava absorbir coneixements amb la mateixa facilitat que la cervesa. Carlos Barral, amb un minúscul taparrabos blanc i la gorra marinera del seu vaixell Capità Argüello, es passejava abstret per la sorra i componia un poema: "Implacable,/creix de pressa un suburbi/d'hotels i terrasses on estava/la cadira de l'record."

Precisament el record, llastrat pel pas de el temps, em va atrapar quan vaig conèixer la mort de Marsé. Per aquells dies escrivia 'La muchacha de las bragas de oro' inspirant-se en una de les sirenes encallades a Calafell. Llavors em va confessar a casa de l'Arbós que el seu somni era escriure dret com Ernest Hemingway i que s'anava a construir una taula a la seva mida. Per què escriure dret? "Per què et fa estar en tensió, més concentrat, amb els cinc sentits atents." I segurament per mitomania. A ell que li agradava explicar aventures com les de la seva infància -a La espineta i en les seves novel·les- Hemingway li semblava el gran aventurer de èpiques viscudes, no necessàriament imaginades.

Escriure dempeus. Sempre he pensat sobre el seu sentit. No es tractava de renunciar a la màquina d'escriure primer i a l'ordinador després (Marsé tenia un Mac de penúltima generació). La idea era redactar a mà, amb ploma, sobre una taula a l'alçada del pit. Així començava la primera versió dels seus relats perquè fos més artesanal el seu treball, perquè la lentitud de la estilogràfica li permetés pensar millor el següent adjectiu. A la fi de el dia, Hemingway fins i tot anotava en una quartilla a la paret les paraules que havia escrit: 450, 915, 575. Després vaig saber que no era una excentricitat copiada per Marsé: Charles Dickens, Vladimir Nabokov, Lewis Carroll, Virginia Woolf, Thomas Wolfe o Philip Roth escrivien també sobre un pupitre alçat. I encara ho fa Eduardo Mendoza.

No en sabia res fins llegir l'article de Carol del fet d'escriure dret, però si és cert que fa un temps que m'estic plantejant de canviar l'ordinador de lloc i escriure dret, no per res sofisticat ni substancial, si més no perquè tota la tarda assegut fa que les cames es queixin i els genolls també; cal tenir en compte que estic en una edat en la que el cos comença a queixar-se si el maltractes, i és tossut en la seva reivindicació.

 Conclou Carol en el seu article: No és fàcil dir de Marsé alguna cosa que altres plomes més acreditades hagin escrit. Però guardo una definició que en una ocasió va fer l'autor de 'Últimas tardes con Teresa' sobre la seva persona que em sembla immillorable: "No ha tingut molt de gust en haver-se conegut, hauria volgut passar de llarg de si mateix, però accepta resignat la salutació del mirall i la broma pesada de la vida". Tot un epitafi que no se Màrius Carol, però que hom subscriu fil per randa.