Madrid es consolida com la primera economia d'Espanya davant Catalunya, ho expliquen a «El Periódico», mentre el PIB de Madrid és del 19,3% el català ha baixat al 19%, recordar només que havia arribat a estar al 21,3% abans del procés. 
A la Vanguardia, Màrius Carol parla del tema, de com el procés ha afectat negativament a l'economia català, malgrat el negar-se a admitir-ho entre altres a Carles Puigdemont.

Les empreses que se’n van anar - Màrius Carol

 Dahl té un conte encan­tador protagonitzat per Mr. Botibol, un solter tímid de mitjana edat que no ha aconseguit res en la vida, així que decideix construir-se un món paral·lel. Instal·la al ­saló de casa una petita sala de concerts a la qual no hi va ningú i un piano de cua amb tecles que no sonen. Allà, amb l’ajuda d’un gramòfon, fantasieja amb dirigir les millors orquestres.
De vegades, escoltant els nostres polítics, semblen viure igualment en realitats paral·leles, imaginant-se que controlen el món. Però una batuta no permet dirigir una orquestra, ni una ocurrència canviar el planeta.

En una entrevista al diari Ara , Carles Puig­demont , al preguntar-li per la fuga de milers d’empreses després del 27-0, va respondre: “Si no han tornat és que ja no són ­catalanes, són empreses d’allà on tenen la seu social. Allà ells amb la seva consciència. El cas és que van ser soldats voluntaris o ­forçats d’una estratègia que el que pretenia era perjudicar no només els independen­tistes, volia i vol també perjudicar a tots els catalans”.
Contrasta aquesta opinió amb la d’Andreu Mas-Colell, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Minnesota i exconseller d’Economia a Vilaweb: “La ­sortida d’empreses ens ha fet molt mal. Tots diuen que no n’hi ha per a tant. Però no és ­veritat. Perquè la imatge de la sortida d’empreses va ser fatal. Coses com aquesta no les hauríem de permetre. Tenir la bandera molt alta ha tingut un cost econòmic”.

No podem aspirar a ser un país de Botibols tancats a la nostra pròpia joguina. La ­realitat és la que és, no la que ens agradaria que fos. En lloc de menysprear les empreses que van marxar, el lògic és que els que aspiren a liderar el futur estiguessin disposats a oferir l’estabilitat perquè tornin. Però desgraciadament continuem tocant pianos que no sonen. Ha estat descoratjador veure la comissió ­sobre els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució preguntant a Isidre Fainé , Jordi Gual i Josep Oliu , president del Grup La Caixa, Caixabank i el Banc de Sabadell per les pressions que havia fet Mariano Rajoy – i fins i tot el Rei– perquè traslladessin les seus fora de Catalunya. La resposta dels tres financers va ser molt clara: “La retirada massiva de dipòsits és el que va desencadenar el canvi de seu”. Tot i això, el més dur va ser escoltar de les seves boques “que no es donen les condicions per tornar”.

Va ser Artur Mas qui va proclamar en un míting que La Caixa i el Sabadell no se n’anirien mai perquè Catalunya representa el 20% del PIB espanyol. Com a àugur, n’he ­conegut de millors. Davant unes eleccions a la tardor, el retorn de bancs i empreses hauria de ser un objectiu prioritari, pel que significaria de confiança en el país. Però tinc dubtes que l’independentisme estigui per la feina. Com recomana Mas-Colell en la referida entrevista: ha arribat el moment de pensar una mica amb el cap. El que és tot un missatge –simple i rotund– dit per un savi.