SENSE CAP COSA


El poema "Les set edats de l'home" és una part de l'obra "Al vostre gust", on Jacques fa un dramàtic discurs en presència de l'duc en l'acte II, escena VII. A través de la veu de Jacques, Shakespeare envia un missatge profund sobre la vida i el nostre paper en ell.

Shakespeare, les set edats de l'home

El món és un escenari:
els homes i dones són jugadors
només; tenen entrades i sortides;
i l'home en el seu temps fa molts papers,
amb set edats per actes. Primer en braços
de la dida miola, perboca i rondineja;
després estudiant, amb la cartera
i rostre matinal, se’n va a l'escola
com un cargol, a contra-cor. Amant,
després sospira com un forn, fa versos
tristos sobre les celles de l'amiga.
Soldat d'estranys renecs després, i amb barba
de lleopard, gelós d'honor i prompte
a batre's, cerca fama, que és bombolla,
fins a la boca del canó. Ja jutge,
amb gran ventre folrat de bons capons,
té greus els ulls i una severa barba,
molts exemples moderns i sàvies dites:
i així fa el seu paper. L'edat sisena
el torna un bufó prim i amb sabatilles,
du ulleres i les galtes li fan bossa;
mitges de jove són un món massa ample
per a la cama prima; i la veu forta,
tornada barboteig d'infant, flauteja
i xiula en els seus sons. L'última escena,
que clou aquesta història tan moguda,
és segona infantesa i simple oblit,
sense ulls, ni dents, ni gust, sense cap cosa.

En aquest drama de la vida, cada un de nosaltres té set funcions diferents. Aquestes set funcions comencen amb el naixement i acaben amb la mort, que segons Vinyoli, és purament un canvi més...  Shakespeare va classificar en set les edats de l'home, que van de la infància a la mort. La tercera edat era, segons ell, la "dels amants que sospiren com un forn». La setena, «la del simple oblit, sense dents, sense ulls, sense gust i sense res". Penso que en temps excepcionals, passar de la tercera a la setena és una cosa que es pot fer en un vist i no vist. 


UNA ÒPERA DE TRES RALS


Bertolt Brecht va escriure aquesta obra a Berlín el 1928, cinc anys abans de l’arribada al poder dels nacional socialistes, fet que provocà el seu exili. El protagonista de l’obra, Mackie Messer, és força conegut a causa de la famosa cançó musicada y versionada con a Mack the Knife, com totes les de L’Òpera, per Kurt Weil, provocant que fins i tot es coneix el personatge de Messer, un lladre, sense conèixer prèviament l'obra d'on va sorgir ni l'autor que se'l va inventar. Aquest criminal heroi londinenc no estava fitxat per la Policia, ja que el seu cap superior, Brown, era el seu millor amic des que havien coincidit a l'exèrcit.
Weil i Bretch
Les circumstàncies havien fet que tots dos tinguessin èxit, tot i que en camps totalment oposats. El juny de 1963 L’Òpera dels Tres Rals va adquirir a Barcelona -sobretot- un valor simbòlic afegit quan, a punt de ser estrenada després d’haver superat tots els permisos, i justament mitja hora abans de la representació, va ser sobtadament prohibida per Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme.  
El general Franco es trobava en aquells moments a la ciutat i l’explicació que en va donar Franco es va resumir en dues paraules: “por respeto”. L’obra va poder ser finalment estrenada al Palau de la Música el 12 de novembre del mateix any. Joan Oliver va traduir aquesta obra de Brecht l’any 1963 juntament amb Feliu Formosa.  Quan a la música, hi ha moltes versions de l'obra, les més conegudes a nivell popular són les de Bobby Darin o Frank Sinatra, i a casa nostra la de José Guardiola, però jo em quedaria amb una versió molt espècial de Mack the Nife de Nick Cave, a veure que us sembla. 

¡Despierta, oh vil pecador!
¡Comienza tu diario vivir! 
Demuestra tu picara acción, 
que Dios sabrá hacerte sufrir. 


TARAJAL, ABSOLEN ALS ASSASSINS


L'Audiència Provincial de Cadis amb seu a Ceuta ha emès una interlocutòria en què desestima els recursos d'apel·lació presentats per diverses oenagés contra la decisió del Jutjat d'Instrucció 6 de la ciutat autònoma del passat 29 d'octubre d'arxivar la causa contra 16 guàrdies civils pel cas dels 15 immigrants que van morir ofegats a la costa el 6 de febrer de 2014. Tots ells formaven part d'un grup de 200 persones que intentaven creuar nedant des del Marroc. La Guardiia Civil va tractar d'evitar l'assalt llançant pilotes de goma. Els 23 que van aconseguir arribar a Ceuta van ser retornats immediatament a país veí.
La resolució de l'Audiència Provincial considera que "no hi ha prova indiciària que contradigui l'afirmació que l'actuació policial es va ajustar als principis bàsics exigibles per a aquestes intervencions". La utilització de material antiavalots, continuen els tres magistrats que componen la sala, va ser "adequada i proporcional a les circumstàncies del cas". L'actuació, continua, va tenir "una finalitat dissuasòria primer, i després de canalització".
"Els guàrdies civils que estaven a l'espigó o la platja no tenien obligació de socórrer els nedadors, no només perquè no s'ha acreditat (ni tan sols al·legat) que els primers els fessin algun requeriment al respecte, sinó perquè tampoc no hi ha cap prova" que des de la part espanyola es poguessin apreciar indicis de que algú s'estigués "ofegant o en perill", afegeix l'Audiència, que insisteix que tant els guàrdies civils com els membres del servei marítim van mostrar en tot moment una actitud d'ajuda als immigrants que van arribar a la costa, que van ser "auxiliats" i "tractats amb consideració".

Convé recordar i no oblidar aquesta ignomínia, Vergonya, Vergonya, la Justícia un cop més és injusta i absol els Guàrdies Civils assasins d'innocents. Tot per la pàtria inclou assassinar a 15 innocents.


EL PROCÉS, COM MR. BOTIBOL


Madrid es consolida com la primera economia d'Espanya davant Catalunya, ho expliquen a «El Periódico», mentre el PIB de Madrid és del 19,3% el català ha baixat al 19%, recordar només que havia arribat a estar al 21,3% abans del procés. 
A la Vanguardia, Màrius Carol parla del tema, de com el procés ha afectat negativament a l'economia català, malgrat el negar-se a admitir-ho entre altres a Carles Puigdemont.

Les empreses que se’n van anar - Màrius Carol

Dahl té un conte encan­tador protagonitzat per Mr. Botibol, un solter tímid de mitjana edat que no ha aconseguit res en la vida, així que decideix construir-se un món paral·lel. Instal·la al ­saló de casa una petita sala de concerts a la qual no hi va ningú i un piano de cua amb tecles que no sonen. Allà, amb l’ajuda d’un gramòfon, fantasieja amb dirigir les millors orquestres.
De vegades, escoltant els nostres polítics, semblen viure igualment en realitats paral·leles, imaginant-se que controlen el món. Però una batuta no permet dirigir una orquestra, ni una ocurrència canviar el planeta.

En una entrevista al diari Ara , Carles Puig­demont , al preguntar-li per la fuga de milers d’empreses després del 27-0, va respondre: “Si no han tornat és que ja no són ­catalanes, són empreses d’allà on tenen la seu social. Allà ells amb la seva consciència. El cas és que van ser soldats voluntaris o ­forçats d’una estratègia que el que pretenia era perjudicar no només els independen­tistes, volia i vol també perjudicar a tots els catalans”.
Contrasta aquesta opinió amb la d’Andreu Mas-Colell, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Minnesota i exconseller d’Economia a Vilaweb: “La ­sortida d’empreses ens ha fet molt mal. Tots diuen que no n’hi ha per a tant. Però no és ­veritat. Perquè la imatge de la sortida d’empreses va ser fatal. Coses com aquesta no les hauríem de permetre. Tenir la bandera molt alta ha tingut un cost econòmic”.

No podem aspirar a ser un país de Botibols tancats a la nostra pròpia joguina. La ­realitat és la que és, no la que ens agradaria que fos. En lloc de menysprear les empreses que van marxar, el lògic és que els que aspiren a liderar el futur estiguessin disposats a oferir l’estabilitat perquè tornin. Però desgraciadament continuem tocant pianos que no sonen. Ha estat descoratjador veure la comissió ­sobre els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució preguntant a Isidre Fainé , Jordi Gual i Josep Oliu , president del Grup La Caixa, Caixabank i el Banc de Sabadell per les pressions que havia fet Mariano Rajoy – i fins i tot el Rei– perquè traslladessin les seus fora de Catalunya. La resposta dels tres financers va ser molt clara: “La retirada massiva de dipòsits és el que va desencadenar el canvi de seu”. Tot i això, el més dur va ser escoltar de les seves boques “que no es donen les condicions per tornar”.

Va ser Artur Mas qui va proclamar en un míting que La Caixa i el Sabadell no se n’anirien mai perquè Catalunya representa el 20% del PIB espanyol. Com a àugur, n’he ­conegut de millors. Davant unes eleccions a la tardor, el retorn de bancs i empreses hauria de ser un objectiu prioritari, pel que significaria de confiança en el país. Però tinc dubtes que l’independentisme estigui per la feina. Com recomana Mas-Colell en la referida entrevista: ha arribat el moment de pensar una mica amb el cap. El que és tot un missatge –simple i rotund– dit per un savi.

COMÈDIA


Ara que, amb l'ajut europeu cal pensar en la reindustrialització, Antoni Puigverd explica una anècdota molt significativa que defineix, lamentablement on i com estem a l'hora de reindustrialitzar el país: "Fa més o menys un any, empresaris de la Garrotxa (l'èxit industrial dels quals és espectacular) van visitar una ciutat de la perifèria barcelonina, buscant personal especialitzat per a les seves fàbriques. Repeteixo: personal per treballar. Van descobrir, estupefactes, que a la ciutat no hi havia un sol institut que oferís especialitzacions industrials. Predominava l'hostaleria. Amb les exigències de la  robòtica del món actual, la reindustrialització serà impossible, si els centres d'ensenyament estan a la lluna.
Estem patint, desmoralitzats, la ubiqua presència d'uns dirigents polítics i tècnics als quals, com diu el tòpic, no confiaríem nostres estalvis. Els hem hagut de confiar coses molt més importants: les nostres vides i el nostre futur.
La depriment realitat que estem vivint xoca amb un mur sectari. Per raons emotives o d'identitat, són molts els catalans cecs a la incompetència descrita. De manera que, passat el tòrrid i estrany agost de la Covid-19, haurem d'enfrontar-nos a una tria diàfana. O deixar-nos arrossegar pel teatre identitari fins al pou de la decadència, o armar-nos de valor i, com han fet sempre els catalans al llarg de la història, tornar a fer de les pedres pans sense confiar més que en les forces de sempre: iniciativa privada, sentit del deure civil, mutualització, cooperativisme. I amb els valors de sempre: constància, sobrietat, suor. On està el bé, hi ha la pàtria, deien els antics. La resta és comèdia. 
A 'el periódico' han publicat una interessant entrevista a Eduard Vallory i Gregori Luri, que dona pistes sobre el problema en l'ensenyament que denuncia Puigverd. 

TODO POR LA PATRIA


L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) va registrar, el passat 20 de juliol, una petició dirigida al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per sol·licitar la retirada del lema 'Todo por la patria' de totes les casernes de la Guàrdia Civil, ja que "va ser una imposició dels colpistes del 18 de juliol de 1936 amb el qual es volien justificar les seves violacions dels drets humans".
I és que aquest lema es va col·locar a tots els edificis militars per ordre del general Germán Gil Yuste, tal com es recull al Boletín Oficial del Estado del 14 de gener de 1942. A més, s'havia de fer "amb lletres daurades, ben visible, perquè es pugui llegir a distància", amb l'objectiu que "tot bon espanyol que penetri en una caserna senti fortament exaltat el seu patriotisme".
Amb aquest lema, doncs, segons la ARMH, es pretenia justificar "totes i cadascuna de les atrocitats, comeses per assaltar el que era aleshores un poder democràtic, mitjançant l'ús de la violència", i assegura que, amb la idea de la pàtria com a coartada, van assassinar civils, van empresonar milers de persones, van violar milers de dones i van obligar a morir centenars de milers de persones a l'exili, lluny de casa seva.
En aquesta petició del col·lectiu, també sol·liciten el canvi del lema 'Todo por la patria' per un altre que digui 'Todo por la democracia', i recorden que a l'Alemanya nazi també es va fer servir un lema per justificar l'ús de la violència i els assassinats en massa, 'Tot per la teva seguretat' (Für Ihre sicherheit).
Accés a l'antiga caserna de la Guàrdia Civil
Aquesta petició del col·lectiu per la recuperació de la memòria històrica ha estat interpretat per La Razón com un "Assetjament a la Guàrdia Civil", tal com reflecteix en la seva portada, on també assegura que existeix "malestar" entre els agents per aquesta petició de la ARMH.
Com es posarien els de la Razón si sabessin que en la caserna abandonada  de la plaça del Tauli els varen pintar 'Todo por la patria, menos trabajar'. De fet, no era exactament una caserna sinó una acadèmia per formar Guardies Civils. Aquesta Caserna va ser casa quarter i acadèmia del servei fiscal de el cos fins fa dues dècades; ja en desús bona part dels pavellons, va donar aixopluc a una unitat de Seprona fins fa uns nou anys, d'escassa dotació per a una instal·lació de 9.200 metres quadrats en plena ciutat. Desde 1999, el vetust aquarterament consta com a propietat de l'Ajuntament de Sabadell; però, aquest no ha disposat fins ara de l'edifici. Per reobrir-lo, hauria de complir abans amb un conveni de 2006, pel qual el govern local de l'aleshores alcalde Manuel Bustos es va comprometre a abonar tres milions d'euros al Ministeri de l'Interior i cedir-li 5.000 metres quadrats on aixecar unes noves dependències de l'Institut Armat. Les compensacions no s'han començat a pagar, i l'edifici está cada vegada més en runes. O sigui que un edifici i uns terrenys que són de l'ajuntament no es poden gestionar, gràcies en part a l'inefable alcalde Bustos i el seu tracte amb el Ministeri de l'Interior. Com diria Forges: País!

PROHIBIT PROHIBIR


Una de les consignes més celebrades del Maig del 68, és aquella de 'Prohibit prohibir', el que no deixa de ser una contradicció per se, tot i que també hi havia una altra consigna molt poètica: "sota les llambordes hi ha la platja", fins que van descobrir que el que havia sota les llambordes eren les clavegueres de l'Estat.

El tancament d'establiments d'oci decretat per la Generalitat ahir a última hora pel problema dels rebrots, no aconseguirà canviar el comportament dels joves i adolescents, prohibir alguna activitat s'ha repetit nombroses vegades al llarg de la història i ha demostrat no ser molt útil. Prohibir significa amagar una realitat i pretendre així que no existeix, i si bé és cert que tancar els locals d'oci nocturn pot reduir en certa mesura els esdeveniments massius, de retruc provocarà que aquests tinguin lloc de manera més invisible i clandestina via 'botellón' o reunions privades en altres llocs. Posats a fer, podrien prohibir les trobades en espais oberts i així anar prohibint successivament però sempre hi haurà una manera de trobar aquest oci, aquesta trobada i aquesta diversió., està en la naturalesa humana. Possiblement, seria millor continuar amb un oci nocturn més organitzat, amb més mesures de seguretat, acompanyat de campanyes específiques de sensibilització i de responsabilització que vagin directament dirigides a les persones que fan ús d'aquests espais. És cert que existiran riscos, però poden ser coneguts i controlats, pel compte que els té, les empreses d'oci aplicaran les mesures que siguin necessàries per garantir el compliment de les normes establertes per l'administració.
Ho comentava ahir, darrerament escoltem per activa i per passiva a l'administració insistir que entre el col·lectiu de persones joves és on s'estan produint els majors rebrots. No és d'el tot cert. Hi ha hagut rebrots en retrobaments familiars de totes les edats, també en l'oci nocturn, però no solament de joves, en establiments com bars i restaurants, etcètera. Així doncs, per què en lloc de infantilitzar a les persones joves titllant-los d'irresponsables no busquem la manera d'entendre quina és la seva visió de món en aquest moment de la seva vida i promoure la seva responsabilitat davant la pandèmia ?. Si s'expliquen bé les coses, la gent ho entén i més els joves actuals que estan molt més preparats que generacions anteriors, tot i que potser aquest ha estat el principal problema en la gestió de la crisi per part de la Generalitat, el seu deficient gestió de la comunicació, que l'únic que ha aconseguit és confondre a la gent que ha arribat a un punt en què no sap a què atenir-se.

DES DE 1.714


El Tribunal Suprem insisteix en que els presos del procés es sotmetin a un programa sobre la sedició que els jutges catalans veien contrari a la llibertat ideològica. El futur dels presos del procés està des d'aquest dijous més a prop dels murs de les presons que fora d'ells. El Tribunal Suprem ha anul·lat les sortides de presó de l'expresidenta de Parlament Carme Forcadell en aplicació de l'article 100.2 de el reglament, avalades pel jutge de vigilància penitenciària. La decisió no té efectes immediats en la pràctica a l'estar i als presos el tercer grau, però sí els tindrà a futur. El Suprem assumeix totes les tesis de la Fiscalia i basa la seva decisió en tres factors: el poc temps a la presó que han passat els presos en compliment de les penes d'entre nou i tretze anys a què van ser condemnats, la "reinterpretació" de la sentència, que, al seu parer, han fet els serveis penitenciaris de la Generalitat i, especialment, la falta d'un tractament penitenciari específic sobre el delicte de sedició. 
Estan parlant del que em sembla que estan parlant? estan parlant de reeducació ideològica per als presos del procés? Estil Xina amb els uigurs?un Tribunal Suprem d'un país suposadament democràtic?. Bé, tampoc ens hauria de sorprendre, és la concepció de l'Estat que hi ha a Espanya, un aspecte amb el que no comptaven els independentistes és amb la resposta violenta i decidida alhora del Gobierno de Madrid, passarells!, haurien d'haver llegit a Fuster parlant ves per on d'una FARSA: "En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme, quan aquest l'amenaça". Clar que l'amenaça separatista va durar 8 segons, tot plegat, una farsa un foc d'encenalls. I el poble sobirà?, el del mandat, muts i a la gàbia, i i és que un poble que és incapaç d'alliberar de la presó als seus líders no és mereix la independència ni res que s'hi assembli, i a Madrid aixó ho saben, i per aixó fan i desfan com els rota, i aquí a beure a galet mentre se'ls pixen a la boca, des de 1714.

ELS MOSSOS Y LA CIA


Els Mossos d'Esquadra tenien constància que, l'estiu de l'any passat, s'anava a produir un atemptat terrorista de greus conseqüències. Així ho evidencien els moviments dins el cos durant les setmanes prèvies al 17 d'agost, data en què un comando gihadista va perpetrar la massacre a la Rambla. Durant els dies posteriors, tant el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com el conseller d'Interior, Joaquim Forn, i el director dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, van negar que tinguessin constància d'aquesta possibilitat i van afirmar que mai havien tingut contactes amb la CIA. Trapero, director en aquell temps dels Mossos, va enviar a Washington al comissari en cap d'informació, Manel Castellví, així com a l'inspector Lluís Paradell i el sergent Daniel Canals, segons expliquen a el confidencial.
Caldria que el cap dels mossos desmentís o confirmes aquests fets, així com el suposat document de la CIA que segons 'el periódico' volien destruir, cosa que no entenc, car si quelcom hi ha fàcil de destruïr és un document, amb un llumí n'hi ha prou, no entenc que s'arrisquessin a enviar-los a destruïr amb una furgoneta. 
Sigui com sigui i pel bé de tots, caldria aclarir si hi va haver o no ocultament d'informació d'aquests contactes amb la CIA i els mossos, encara que no sé si arribarem a escatir mai la veritat dels fets.

LA SELFIE DE GOETHE


Si jo no viatjo, no és perquè a l'estiu, a més de calor i aglomeracions, cal suportar les vagues de Ryanair i els retards de Vueling, sinó perquè no tinc ni el talent ni les possibilitats dels Goethe. Johann Caspar von Goethe va fer en 1740 un viatge a Itàlia. El seu fill, l'escriptor Johann Wolfgang, va estudiar diverses llengües, però amb especial il·lusió l'italià, ja que cremava en desitjos d'imitar al pare i conèixer "la terra on floreixen les llimones". Va partir al setembre de 1786 i va passar-hi un any sencer. Ho va explicar més tard en Viatge a Itàlia, un dietari que donava forma al que, quan llegim Pla, Durrell o Azorín, anomenem literatura de viatge.
El turista estàndard necessita festivals, espectacles, merder. Goethe ho identificaria amb "l'home simple que només està satisfet quan passa alguna cosa". El nostre escriptor, en canvi, "trobava plaer en la reflexió" sobre el que observava. Les etapes del viatge responen no a la fama d'un lloc, sinó a lectures prèvies d'art o ciències. Goethe dedica molt de temps, per exemple, a visitar les viles que va dissenyar Andrea Palladio a Vicenza; però a Florència tot just està tres hores: té pressa per conèixer Roma. Si, en general, els nostres viatges són un catàleg de tòpics que col·leccionem amb avidesa fotografies, el viatge de Goethe respon a un guió: estudiar la geologia, la botànica i el classicisme italians. Un guió que no exclou una mirada reflexiva sobre els costums, el paisatge, la higiene, el menjar, les festes i les formes de vida que va observant.

Un dels moments més subtils del viatge està en el segon capítol. Ha partit de Karlsbad i Baviera a principis de setembre i, en línia vertical, pujant i baixant els Alps, ja nevats, passa per Innsbruck, Bolzano i Trento, amb la intenció d'arribar a Verona i torçar cap a llevant, cap a Venècia. Al poble de Rovereto té per primera vegada la impressió que ja només es parla italià (a Trento encara l'atenien en alemany) i experimenta una coïssor íntim de tots conegut: intentar que una llengua apresa amb la gramàtica tingui vida real. Ja se sent plenament a Itàlia, no només per la llengua, també per les figues blanques, que només coneixia per referències.
És a prop el llac de Garda, un dels grans del nord d'Itàlia, i altera la ruta per visitar-lo. La carrossa puja penosament per la paret d'una vall i arriba al cim rocós: als seus peus s'estén l'immens llac. S'ha desviat molt, però se sent plenament recompensat per aquesta "meravella de la natura". És llavors quan escriu la frase que, d'haver tingut un telèfon intel·ligent, potser no hauria pensat: "Com voldria que els meus amics estiguessin aquí amb mi, encara que fos un moment, per gaudir d'aquesta panoràmica!".

Ara nosaltres ens en fem una selfie i l'enviem per WhatsApp juntament amb unes quantes fotos del lloc. Goethe, en canvi, es meravella i es lamenta al mateix temps. La bellesa no és completa, si no pot ser compartida.


ANTONI PUIGVERD
lavanguardia.com

Volar low cost no es viatjar, és transport de mercaderies d'un lloc a un altre.

MÉS QUE UNA PERSONA, UN PERSONATGE


"Les persones amb la Síndrome de Down (SD) tenim sentiments. Quan m’assabento que hi ha persones que no els han permès entrar a un pub, allotjar-se en un hotel o no poden votar pel simple fet de tenir l’SD, em sento trist i humiliat. I no només per la discriminació que això representa; sinó perquè la societat s’ha deixat perdre l’oportunitat de coneixe’ns. Si ens haguessin conegut una mica, no ens haurien marginat.

Us proposo un exercici: que les persones que no teniu discapacitat intel·lectual us poseu en la pell d’una persona amb SD. Per exemple, com us sentiríeu si no us deixessin allotjar en un hotel tot i tenir reserva?.
Qualsevol discriminació posa en perill la nostra autoestima. Posar-se a la pell de l’altre significa ser comprensiu i entendre què li pot passar i acompanyar-lo en els mals moments.

Em preocupo quan veig que una altra persona està plorant o ho passa malament. Posar-se a la seva pell, intentar comprendre’l i ajudar-lo no és tan difícil. En definitiva, el que no vols que t’ho facin a tu, tu no ho facis als altres. Així de simple. - Andy Trias" - publico.com

Andy Trias, no es un jove amb sindrome de Dawn, ni es nomès una persona, és més, és un personatge en si mateix. El fill del polític Ramon Trias Fargas i nét del doctor Josep Trueta és conegut per ser el primer català amb Síndrome de Down a marxar de casa els pares, ara fa 12 anys. I cal llegir-lo amb atenció, Té les idées molt clares i les explica amb la mateixa claredat, trencant tòpics i clixés preestablerts.

Albert Om, va ser el, seu convidat. I també hi ha la noia que s'ha posat a ballar.

10 POLÍTICS QUE ES VOLIEN INDEPENDITZAR...



Deu polítics es van voler independitzar;

un es va escapolir i en van quedar nou.

Nou polítics van estar reunits fins molt tard;
un es va quedar adormit i llavors en van quedar vuit.

Vuit polítics van viatjar per Europa;
un va dir que es quedaria allà i en van quedar 7.

Set polítics van tallar llenya de l'arbre caigut;
un altre es va quedar a Europa i en van quedar 6.

Sis polítics van jugar amb un jutge;

una interlocutòria va afectar a un d'ells i en van quedar cinc.

Cinc polítics van estudiar Dret;
un es va fer l'orni a Brussel·les i en vaeren quedar quatre.

Quatre polítics van anar a Suïssa;
un fromage se'n va empassar un i en varen quedar tres.

Tres polítics van passejar pel zoo del Parlament;
un gran os en va atacar a un i en van quedar dos.

Dos polítics es van asseure al sol;
un d'ells es va torrar i només va quedar un.

Un polítitcs va quedar només;
es va podrir a la presó i no va quedar ... cap!

Agatha Christie



Dels autors de: qui no vulgui pols que no vagi a l'era, haber estudiao, o quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres en abandonar-lo, s'aconsella al personal que en vagi prenent nota. Compte que els exiliats, s'han exiliat perquè han delinquit, i conscients que han incomplert la llei, no tenen la dignitat d'afrontar la situació i apetxugar amb les consequencies del seu acte inconscient i irreflexiu. Pensàvem que eren gent d'alçada i eren uns pobres passarells, i encara em sorprén que es parli poc del baliga balaga bocamoll de la Molesquine, un tal Jové. I aqui restem nosaltres els altres perjudicats per uns i altres, indignats amb uns i altres, fins els ous de tots plegats i de nosaltres mateixos.

Cal tenir en compte que Patriota rima amb idiota, però em temo que els primes se'ns han acabat i dels altres n'anem sobrats. Així ens va.

RES PER INVENTAR


La Història no ha conservat el seu nom, i és una llàstima. Era director del Patent Office americà, i va ser ell qui va tocar a xafarranxo. El 1875 va enviar la seva dimissió al Secretari d'Estat per al Comerç. Per què seguir?, deia en substància; ja no queda res per inventar. Dotze anys després, el 1887, el gran químic Marcell in Berthelot escrivia: «D'ara endavant, l'Univers no ja misteris.» 

Per obtenir una imatge coherent del món, la ciència havia buidat la plaça. La perfecció per l'omissió. La matèria estava constituïda per cert nombre d'elements impossibles de transformar uns en uns altres. Però, mentre Berthelot rebutjava a la seva sàvia obra els somnis alquimistes, els elements, que no en sabien d'això, seguien transmutant-se sota l'efecte de la radioactivitat natural.

L'any 1852, Reichenbach havia exposat el fenomen, que havia estat immediatament rebutjat. Treballs realitzats en 1870 evoquen "un quart estat de la matèria» comprovat amb ocasió de la descàrrega dels gasos. Però calia reprimir tot misteri. Repressió: aquesta és la paraula. La idea del segle XIX es pot sotmetre a psicoanàlisi.
OFICINA DE PATENTS DELS EUA AL 1877
Un alemany anomenat Zeppelin, de tornada a la seva terra després d'haver combatut a les files sudistes, va tractar d'interessar als industrials en la direcció de globus. «Desgraciat! No sap que hi ha tres temes sobre els quals l'Acadèmia de Ciències francesa no admet discussió? Són la quadratura del cercle, el túnel sota la Manxa i els globus dirigits. »Un altre alemany, Hermán Gaswindt, proposava la construcció de màquines volants més pesades que l'aire, propulsades per coets. El ministre de la Guerra alemany, després d'haver consultat els tècnics, va escriure sobre el cinquè manuscrit: «Quan rebentarà d'una vegada aquest ocell de mal averanyEls russos, per la seva banda, s'havien tret de sobre un altre ocell de mal averany, Kibaltchich, que era també partidari de les màquines voladores amb coets. Escamot d'execució. Cert que Kibaltchich havia emprat els seus coneixements tècnics per fabricar una bomba que acabava de matar a l'emperador Alexandre I I.

En canvi, no hi havia motiu per enviar al cadafal al professor Langley, de l'Smithsonian Institute americà, que proposava unes màquines voladores accionades per motors d'explosió, recentment inventats. Se'l va degradar, se'l va arruïnar i se'l va expulsar del Smithsonian. El professor Simón Newcomb va demostrar matemàticament la impossibilitat de volar amb quelcom que fos una mica més pesat que l'aire. Uns mesos abans de la mort de Langley, que es va morir de pena, un noi anglès va tornar plorant un dia a l'escola. Havia mostrat als seus companys una fotografia d'una maqueta, que Langley acabava d'enviar al seu pare. Aquest havia proclamat que els homes acabarien per volar. Els companys es van burlar d'ell. I el mestre li va dir: «Amic meu, potser el seu pare és un ximpleEl suposat ximple es deia Herbert George Wells.

Totes les portes es tancaven, doncs, amb soroll sec. No hi havia, en efecte, més remei que dimitir, i M. Brunetière va poder parlar tranquil·lament, el 1895, de «La fallida de la ciència». El cèlebre professor Lippmann, en la mateixa època, declarava a un dels seus alumnes que la Física estava acabada, classificada, arxivada i completa, i que faria millor en emprendre nous camins. L'alumne es deia Helbronner i havia d'esdevenir el primer professor de fisicoquímica d'Europa i fer notables descobriments sobre l'aire líquid, els ultraviolats i els metalls coloidals. Moissan, el químic genial, es veia obligat a l'autocrítica, i a declarar públicament que mai havia fabricat diamants i que es tractava d'un error experimental. Inútil buscar més lluny: les meravelles del segle eren la màquina de vapor i el llum de gas; mai la Humanitat faria majors invents. ¿L'electricitat? Simple curiositat tècnica.

Un anglès boig, Maxwell, havia pretès que per mitjà de l'electricitat es podien produir raigs lluminosos invisibles: una broma. Alguns anys més tard, Ambrose Bierce podria escriure en el seu Dictionnaire du Diable: «No se sap el que és l'electricitat, però, en tot cas, enllumena millor que un cavall de vapor i va més de pressa que un encenedor de gasPel que fa a l'energia, era una entitat totalment independent de la matèria i que no tenia cap misteri. Estava composta de fluids. Els fluids ho omplien tot, es deixaven descriure per equacions de gran bellesa formal i donaven satisfacció al pensament: fluid elèctric, lluminós, calorífic, etc. Una progressió contínua i clara: la matèria en els seus tres estats (sòlid, líquid i gasós) i els diversos fluids energètics, més subtils encara que els gasos. N'hi havia prou amb rebutjar el somni filosòfic, les naixents teories de l'àtom per conservar una imatge «científica» del món. S'estava molt lluny dels grans d'energia de Plank i Einstein.


Era inútil intentar l'exploració del món interior, però, no obstant això, hi havia un fet que introduïa bastons a les rodes de la simplificació: es parlava molt de la hipnosi. L'ingenu Flammarion, el dubtós Edgar Poe, el sospitós HG Wells, s'interessaven en el fenomen. Ara , per fantàstic que pugui semblem, el segle XIX oficial va demostrar que la hipnosi no existia. El pacient tendència a mentir, a simular per complaure el hipnotitzador. Això és exacte. Però, des de Freud i Morton Price, se sap que la personalitat pot dividir. Partint de crítiques exactes, aquell segle va aconseguir crear una mitologia negativa, eliminar tot rastre del desconegut en l'home, reprimir tota sospita de misteri. També la biologia estava acabada. M. Claude Bernard va rebregar totes les seves possibilitats i s'havia arribat a la conclusió que el cervell segrega el pensament, com el fetge la bilis. Sens dubte s'arribaria a descobrir aquella secreció i a escriure la seva fórmula química d'acord amb la bonica distribució en hexàgons immortalitzada per M. Berthelot. Quan se sabés com s'associaven els hexàgons de carboni per crear l'esperit, s'hauria escrit l'última pàgina. Que ens deixin treballar de debò! Els bojos, al manicomi!(*) 


La ceguesa ignorant de l'home davant els avenços científics i socials era total al segle XIX, va continuar sent-ho al XX i em temo segueix al XXI; costa entendre que tot està canviant, i a vegades em sento com aquells bons homes astorats davant els primers automòbils, aquelles màquines infernals que anàven a velocitat superior a un cavall o a l'home més ràpid del món, uns homes que pensaven que el cos dels conductors dels automòbils no suportaria la presió de la velocitat i es desintegrarien, i ho pensàven de bona fe, des de la ignorància.
Crec que ens passa als que ja tenim una edat, quelcom molt similar amb els nous avenços de la ciencia, no acabem d'acceptar-los ni d'entendre que són això nous, como ho eren els invents de fa cent anys que ara formen part de la nostra quotidianeitat, i com en formaran part aquests actuals d'aci a un temps, en que en sorgiran de nous que tambè ens sorprendran i no entendrem ni acceptarem.
De la mateixa manera que quan a començaments del segle XX s'imaginàven el XXI d'una manera totalment errònia atès ho feien amb els paràmetres que tenien en aquell moment del seu coneixement , lo qual els limitava, podriem dir ara, que no tenim ni idea de com serà la nostra societat d'ací a 100 anys.

(*) Louis Pawels i Jacques Bergier El retorno de los brujos


más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-