Gabriel García Márquez afirmava que els crítics literaris li semblaven massa seriosos però que el divertia veure'ls patinar a les fosques. Les fosques a les quals es referia eren les interpretacions abstruses que els crítics feien dels seus llibres. Les tensions entre escriptors i crítics són un espectacle inherent a l'activitat literària. En el cas de García Márquez, l'èxit va ser el millor mètode per estalviar-se la part més mesquina d'aquest vincle.
No deixa de ser curiós que un crític literari pugui veure o sigui capaç de veure moltes accions en un text que ni el mateix autor ha estat capaç de percebre, potser perquè el crític pretén reflectir en la crítica la historia que ll hauria explicat o com l'hauria explicat, és una de les qüestions no resoltes de la tasca dels crítics, les influències, que aquest pot diagnosticar però que sovint són alienes a la consciència del diagnosticat. En el fons de la qüestió, hi ha el fet que tota escriptura, té alguna cosa d'autobiogràfica, projecta les nostres mancances, ansietats i temors. El que ens preocupa es converteix en uns lents a través dels quals escrivim un text i això és el mateix que li passa al crític a l'avaluar una obra original.
Recordo una crítica de la meva novel·la 'Fins que cal dir-se adéu' que em va fer arribar a pensar que era la d'una altra novel·la i no de la meva, i aixó que en aquest cas era molt positiva, De fet, aquesta crítica trencava amb la pregunta de Fuster de perquè no hi havia enlloc del món un monument a un crític. Els crítics són uns aplicats informadors de la seva propia mediocritat e impotència en la majoria dels casos, i a vegades dona la sensació que creuen que la obra criticada ha estat escrita exclusivament perquè ells puguin exercir la seva funció.
En Pàmies parla dels crítics al seu article d'avui a la Vanguardia, i també de Ambrosia, un recull de contes de Jordi Masó. Un dels contes és tan breu que val la pena citar-lo sencer: "M’han parlat tant de la influència de Trabal en els meus escrits, que m’he proposat llegir-lo". Au, a patinar a les fosques.
No creo en la crítica y generalizar es equivocarse siempre, pero si en este momento fuera absolutamente imprescindible, si por circunstancias excepcionales me viera ahora mismo obligada a emitir una crítica literaria sobre la poesía actual, arremetería sin piedad contra aquellos que una vez descubren las líneas maestras de su estilo se limitan a recombinarlas. Acto seguido (tú has empezado) te hablaría de García Márquez y del libro "La casa de las bellas durmientes" de Yasunari Kawabata, que fue dado a conocer gracias a una reseña crítica de Gabriel García Márquez en la que dijo que era la única obra japonesa que le hubiera gustado escribir. Léelo, poeta. Te va a gustar.
ResponEliminaLo buscaré, gracias.
EliminaEncontré el pdf, sólo son 60 pàginas. Podría ser un a novela corta o un cuento largo.
EliminaLo compré en un aeropuerto y lo leí en el avión. Me encantó.
ResponElimina