En aquell moment, just abans que se n'anés, el que més va impactar als dos nens del comportament del seu pare, per inusual, no va ser quan va deixar l'ou sobre la taula de l'esmorzar, sinó la manera com va començar a convulsionar en un riure maníac mentre netejava tot el desordre. Va ser un terrible arravatament el que va provocar aquest impuls tan sobtat, i els nens van veure en la profunditat dels ulls del seu pare una perillosa pèrdua d'identitat de la qual era possible que mai es recuperés i durant la qual podia fàcilment deixar-se arrossegar cap a foscos torrents d'emocions del tot contradictòries, fins a un punt en el qual no només seria incapaç de reconèixer als seus éssers més propers i estimats sinó, més important encara, no podria ni tan sols reconèixer-se a si mateix.
Va ser una revelació instintiva, no expressada entre els dos nens, i va marcar el principi de la seva comprensió i la seva convivència amb la solitud. Al llarg dels anys havien crescut acostumats als exuberants i absurds rampells del seu pare, durant els quals semblava sucumbir inesperadament a algun capritx adolescent, com desviar deliberadament el cotxe fins a un carril en obres de l'autopista, tancat al trànsit, i enderrocar tots els barrets de bruixa de plàstic taronja cridant amb alegria i colpejant el volant fins que li sortia sang dels artells. O alhora que va saltar de la canoa verda al riu James, quan eren molt petits, i va començar a fer escarafalls com si s'ofegués. Les seves accions sempre havien tingut un toc de vodevil, fins al punt que, quan eren petits, els nens tenien fins i tot la impressió que el seu pare estava actuant per a ells, orgullós. No tenien ni idea de per què. En general, els semblava bastant divertit i entretingut, i no va ser fins a la seva adolescència quan van començar a notar una clara diferència en les seves digressions. Aquesta diferència jeia en el grau fins al qual son pare era capaç de distanciar-se de les seves pallassades.
Cada vegada semblava més probable que s'acabaria capbussant dins de si mateix i seria absorbit pels seus propis tumults interiors, que mai es traslluïen en la seva mirada. Aquell dia, en canvi, van descobrir el terror en els seus ulls. Això no havia passat mai quan eren petits. Independentment de l'absurdes que les opcions del seu pare poguessin ser, sempre semblava estar passant-ho bé. Ara s'havia produït un canvi definitiu. El riure s'havia convertit en un cloqueig, i aquesta destrucció esporàdica ja no resultava divertida. Aixafar un ou no tenia cap gràcia, per començar; potser havia estat sorprenent, però no divertit. En qualsevol cas, no divertit com una comèdia, i estava fins i tot interferint en els seus deures i les seves trucades telefòniques. Se'n van anar de la cuina amb els seus llibres i papers, i es van emportar el telèfon amb ells. En aquest moment, el seu pare estava agenollat a terra amb paper de cuina mullat i l'aigua corrent a la pica, i el riure encara l'atacava a ratxes esglaonades. Els nens van pujar a dalt i es van tancar a les seves habitacions, van encendre les seves ràdios, van sintonitzar emissores de hip hop i van pujar molt el volum per intentar ofegar els sorolls que venien de la cuina. Sorolls que ara eren profundament desagradables i que no s'assemblaven per res al riure, sinó més aviat a una mena de plor, a un lament, o un crit d'animal ferit, que continuaven i s'interrompien de cop en curts i buits intervals de silenci. Silenci durant els quals els nens baixaven el volum de les seves ràdios per escoltar com evolucionava el seu pare, i tornaven a pujar-lo a la següent explosió. Lentament, els silencis van començar a ser més freqüents que el riure, fins que ja no es sentia res a la cuina. Els nens van escoltar el cop suau de la porta del darrere al tancar-se i el soroll del Buick maniobrant. Van sentir grinyolar els pneumàtics a la grava mentre el cotxe feia marxa enrere cap al carrer, i el soroll del canvi de marxes quan la grava es va tornar asfalt. Van sentir el rugent motor desaparèixer i perdre's en la nit, fins que va ser només un murmuri que semblava un gran buit. Un buit del què ni tan sols les seves ràdios podien protegir-los. D'això fa molts anys i no han tornat a veure el seu pare des de llavors.
Cada vegada semblava més probable que s'acabaria capbussant dins de si mateix i seria absorbit pels seus propis tumults interiors, que mai es traslluïen en la seva mirada. Aquell dia, en canvi, van descobrir el terror en els seus ulls. Això no havia passat mai quan eren petits. Independentment de l'absurdes que les opcions del seu pare poguessin ser, sempre semblava estar passant-ho bé. Ara s'havia produït un canvi definitiu. El riure s'havia convertit en un cloqueig, i aquesta destrucció esporàdica ja no resultava divertida. Aixafar un ou no tenia cap gràcia, per començar; potser havia estat sorprenent, però no divertit. En qualsevol cas, no divertit com una comèdia, i estava fins i tot interferint en els seus deures i les seves trucades telefòniques. Se'n van anar de la cuina amb els seus llibres i papers, i es van emportar el telèfon amb ells. En aquest moment, el seu pare estava agenollat a terra amb paper de cuina mullat i l'aigua corrent a la pica, i el riure encara l'atacava a ratxes esglaonades. Els nens van pujar a dalt i es van tancar a les seves habitacions, van encendre les seves ràdios, van sintonitzar emissores de hip hop i van pujar molt el volum per intentar ofegar els sorolls que venien de la cuina. Sorolls que ara eren profundament desagradables i que no s'assemblaven per res al riure, sinó més aviat a una mena de plor, a un lament, o un crit d'animal ferit, que continuaven i s'interrompien de cop en curts i buits intervals de silenci. Silenci durant els quals els nens baixaven el volum de les seves ràdios per escoltar com evolucionava el seu pare, i tornaven a pujar-lo a la següent explosió. Lentament, els silencis van començar a ser més freqüents que el riure, fins que ja no es sentia res a la cuina. Els nens van escoltar el cop suau de la porta del darrere al tancar-se i el soroll del Buick maniobrant. Van sentir grinyolar els pneumàtics a la grava mentre el cotxe feia marxa enrere cap al carrer, i el soroll del canvi de marxes quan la grava es va tornar asfalt. Van sentir el rugent motor desaparèixer i perdre's en la nit, fins que va ser només un murmuri que semblava un gran buit. Un buit del què ni tan sols les seves ràdios podien protegir-los. D'això fa molts anys i no han tornat a veure el seu pare des de llavors.
Avui tots dos han vist a algú que s'assemblava moltíssim al seu pare entrant sigilosament a l'oficina de correus per recollir la seva correspondència, i quan li han preguntat a la seva mare sobre el tema, i per què es passejava disfressat, vestit com un home gran, ella els ha dit:
-No era una disfressa. Era ell. S'ha fet molt vell molt de pressa.
UN ARRAVATAMENT ESPANTÓS
Un conte de SAM SHEPARD.
0 Comentaris