El 28 de juny del 2010 passarà als llibres d'història com el dia que el Tribunal Constitucional va sentenciar l'Estatut. Després de gairebé quatre anys de deliberacions, amb tres ponents i set esborranys, el ple del TC va donar ahir llum verda a un pronunciament que retalla substancialment la carta catalana, llei orgànica aprovada pel Parlament, les Corts espanyoles i validada en referèndum pel poble de Catalunya el juny del 2006. Antoni Puigverd reflexiones deu anys més tard sobre les consequencies del que possiblement ha estat un dels errors polítics més grans de la judicatura dins d'un Estat democràtic, del que s'avergonyiria el mateix Montesquieu.

 "Recordo aquell final de juny del 2010. Llegia, amb depressió creixent, el capítol de la sentència del TC que fa referència a la qüestió de les llengües. No entenc de lleis, però sí de paraules. Detecto quan un escrit legal enfoca una problemàtica amb l’ànim respectuós que correspon en una democràcia i quan el descriu amb jeràrquica displicència. Hi ha referències molt displicents a la història de la llengua catalana, a la sentència. Dubto que Manuel García-Pelayo i Francisco Tomás y Valiente, presidents dels primers tribunals constitucionals de la democràcia, haguessin tolerat aquest to indiferent i desdenyós en una matèria tan delicada. Aquells primers presidents tenien consciència tràgica de la nostra història. Haurien estat conscients de la funesta anomalia que es posava en joc amb la sentència: la correcció d’una votació popular. Aquella anomalia ha quedat enquistada.

Els alts tribunals estan formats per persones, no per màquines insensibles. A finals dels noranta, les coses que es deien i passaven a Catalunya pesaven més que la violència al País Basc. Els forns de la crispació s’alimentaven de l’aparició no decorativa de l’ERC de Carod i del “Madrid se va” de Maragall. Exigien la recentralització, problematitzaven constantment la llengua. La campanya contra l’Estatut va forjar un clima tremendista a tot Espanya. El TC que presidia María Emilia Casas no va poder obviar aquest clima; però va ignorar el clima oposat que s’estava congriant a Catalunya. La reacció emotiva catalana es va desbordar, afavorida per la subhasta emocional entre ERC i CiU.

Deu anys de la sentència de l’Estatut: Catalunya provincial, Espanya empetitida

Des d’aleshores, hi ha dues esferes mediàtiques que ja no es troben mai. La pressió emotiva de cada esfera és colossal. Es culpa TV3, amb raó. Però es vol ignorar l’estereofònica instrumentalització de la qüestió catalana als mitjans amb seu a Madrid. La problematització de Catalunya no solament augmenta l’audiència dels mitjans: ha convençut una gran majoria d’espanyols que la catalanitat és espúria.
Per la divisió interna catalana i pel context internacional, l’independentisme no té sortida. Però els separadors han aconseguit que a l’interior d’Espanya hi hagi dues esferes que no es poden veure ni en pintura. Això pot ser suportable en termes polítics (tot i que les abusives condemnes són una greu infecció de la democràcia espanyola). En termes civils és una barbaritat. I en termes econòmics, un desastre. Sempre que França mostra les seves febleses, penso en el que podria fer Espanya volant amb dos grans motors a ple rendiment.

Fins i tot els independentistes més abrandats són conscients que Catalunya s’ha provincianitzat en aquests deu anys. La història no espera els somnis. Però les elits espanyoles encara ignoren que el somni d’una Espanya planxada a la francesa exigeix un forçament tan gran de la realitat policèntrica del país, que només s’aconseguirà empetitint l’economia general i afavorint uns quimèrics vasos comunicants: la creació de la megalòpolis de Madrid exigirà el buidament general d’Espanya" - Dues quimeres - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat

I no estaria de més recordar les 876 caixes contra Catalunya.