Les mobilitzacions de l’Onze de Setembre dels últims anys són un monument a l’activisme obstinat. Des d’un altre punt de vista, la d’ahir també ho és. Els que fa anys van cometre l’error de menystenir les massives manifestacions dient que eren un fogot patriòtic s’equivocaran si, aplicant analogies malèvoles, interpreten els actes d’ahir com un fracàs. La disciplina multitudinària de les altres vegades va interpretar que, per patriotisme sanitari, no convenia manifestar-se. Encara que en la pràctica els ciutadans absents provoquessin aglomeracions més o menys convenients centrades en l’oci d’un dia festiu i assolellat com, per entendre’ns, “els d’abans”.

Més militant i amb una energia més corporativa que no pas festiva, els actes obligaven a una previsió organitzativa dissuasiva. Modus operandi: alterno les concentracions de passeig de Gràcia-Aragó, davant de la delegació del Ministeri de Sanitat i Seguretat Social, i l’acte central amb faristol VIP, cadires numerades i pantalla gegant a la plaça Letamendi. Les condicions són, posant-hi una mica d’humor, les d’una reunió privada. El dret d’admissió inclou una inscripció prèvia, una identificació posterior i la possibilitat que d’aquí a uns dies et puguin localitzar perquè un hipotètic rastreig de rebrots pugui ser eficaç.

Els supermercats pakistanesos del barri han tret totes les existències d’estelades a la porta amb resultats poc prometedors. Als balcons tampoc se’n veuen, de banderes i de pancartes, i les zones de concentració estan perimetrades per les tanques metàl·liques de l’Ajuntament. Recorden aquell any en què, per evitar la virulència dels insultadors més vehements que anaven al monument de Rafael Casanova, el conseller Saura va decidir perimetrar la zona amb abismes latifundistes. A distància, els insults no fan tant mal.

A la plaça Letamendi, unitats mòbils de televisió i ràdio, manifestants amb la samarreta blava d’aquest any i ni un sol autocar aparcat a la vista. Hi ha tanta normalitat que la terrassa d’Il Caffè di Francesco està oberta i la cua de gent més espectacular no és política sinó que és a la geladeria DelaCrem. Més parelles que grups, per raons òbvies, gel hidroalcohòlic a l’entrada i, per megafonia, instruccions constants. En una cantonada, una taula de recollida de firmes per la moció de censura contra Josep Maria Bartomeu i una pancarta que demana l’amnistia. Al terrat d’un edifici del carrer Balmes, la bandera de l’arc de Sant Martí delimita una frontera del Gaixample. A la ràdio, Marcel Mauri diu “Amnistia o amnistia”, intentant recuperar el maniqueisme simplificador dels temps del “Referèndum o referèndum” i del “Llibertat o llibertat”. L’efecte de les proclames s’ha aigualit i fins i tot els militants més conspicus fan cara d’haver desenvolupat certa immunitat contra l’excés de consignes. Són aquí, però, sense cap concessió lúdica.

El discjòquei de la concentració d’Aragó-passeig de Gràcia deu ser de la meva època. Ha fet sonar, d’una tacada, l’ Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor, el Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet, el Jo vinc d’un silenci de Raimon i una versió rumbera del Margalida de Joan Isaac. És un túnel del temps que preserva una tradició que alguns dels assistents, més joves i aparentment fills de l’era Catarres, deuen considerar viejuna . De fet, la maduresa és, amb samarreta o sense, l’edat més visible. L’speaker no calla: “Sisplau, situeu-vos damunt dels punts grocs. Un punt per persona”. El cambrer del Madrid-Barcelona s’ho mira amb certa admiració.

Davant de la Delegació, cinc mossos d’esquadra convenientment uniformats. El simbolisme de les 17.14 hores ha passat a la història. Quan arriba l’hora sagrada de l’independentisme, ningú no surt al balcó ni a cantar ni a colpejar cassoles i les cues per accedir al perímetre convingut continuen. A aquestes altures tothom té el bon gust d’evitar l’adjectiu atípic per definir aquest Onze de Setembre. L’accés és lent, amb un ritme que recorda el de les taules electorals. Parlant de taules: n’hi ha una que recull firmes a favor de l’amnistia, amb un rètol que, no sé ben bé per què, està escrit en anglès (“Free them all”). L’espai és desproporcionat: massa calçada per la gent que hi ha. Automatisme mental: el col·lapse de trànsit que dijous va provocar el muntatge de l’acte a Letamendi va perjudicar més persones que les que avui es manifesten. Però ja hem quedat que interpretar políticament la decisió dels absents és temerari. Si no fos una heretgia, i contra els que avui donen per mort l’independentisme, es podria parafrasejar aquella cançó de Peret: “No estaban muertos/estaban en la playa”. Ui, comencen els parlaments. És un bon moment per anar-se’n. - SERGI PÀMIES - lavanguardia.cat