Va patir abusos físics en la seva infància i una profunda depressió en la seva adolescència i joventut. Va seguir endavant arrossegant aquesta càrrega: va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, i es va convertir en un periodista brillant i admirat que publicava en els millors diaris del món. En 2009 va ser nomenat per The Daily Telegraph com una de les persones més influents de l'esquerra a Gran Bretanya. Però va caure en desgràcia acusat per plagi. El dolor continuat ens destrossa, però educa la voluntat, i Johann Hari es va refer. Conscienciós, va decidir investigar les causes de la depressió. El resultat és un súper vendes internacional, Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió (Capità Swing). Una epidèmia que s'ha accelerat amb la Covid. A la vanguardia l'han entrevistat.

Plagiar o no plagiar, aquesta és la questió. Hari va ser acusat de plagi, un plagi que va reconèixer, però no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. No m'estranyaria gens que la semblança fos quasi literal. Però no per això heu de veure-hi compromesa la vostra originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència. I noteu-ho bé: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan vénen d'indrets distints. l'originalitat radica, al capdavall, en la procedència. De tota manera, també el plagiari fa el seu paper. Naturalment, si té encert en triar allò que plagia, com deia Fuster, el pitjor del plagi no es que sigui un robatori, sinó que és una redundància i de fet, des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no que s'escriguin ximpleries originals. Al cap i a la fi, Hari com tots, quan plagia, agafa part d'una historia i l'explica a la seva manera, perquè mai ningú escriu una historia cent per cent al nostre gust.